El terrorisme, els demòcrates i la manipulació de la por
L'absurd fundacional d'ETA va ser pensar que la por jugaria a favor de la seua causa. Tot el seu llenguatge paramilitar mai no ha aconseguit amagar la brutal simplicitat de la seua estratègia, consistent a colpejar una vegada i una altra “l'enemic” amb tota la societat com a objectiu potencial. Però si alguna cosa ensenya la història és que la por sol reforçar el poder i l'autoritarisme. El terrorisme acaba servint, així, de palanca per a orientar l'Estat cap a dinàmiques d'involució.
Malgrat que un pacte com el denominat “acord per les llibertats i contra el terrorisme” que el PP i el PSOE van signar al desembre de 2000 comprometia els seus signants a excloure de la confrontació partidista i electoral les polítiques antiterroristes, la dreta espanyola va aprofitar tant com va poder, singularment durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, la commoció que els atemptats causaven per a boicotejar els intents de negociació i traure avantatge amb la política de la inseguretat.
Així i tot, el conjunt de la ciutadania es va mantenir tan ferma en el rebuig a ETA i en el suport a la seua repressió com una majoria va ser sempre permeable a cercar qualsevol oportunitat d'encarrilar el final de la seua acció violenta.
Ara que ETA s'ha dissolt, és de justícia recordar-ne les víctimes, però també aprendre del procés. La indignació moral davant la violència no pot portar a una exageració que la convertisca en una espècie de maledicció bíblica impossible d'entendre i, per tant, d'abordar fora de la persecució policial i judicial.
Tony Judt, que va rememorar per a això en el seu llibre Sobre l'oblidat segle XX, els advertiments d'Hannah Arendt contra la consideració “diabòlica” del mal que podia portar-nos a no entendre mai el seu significat, va escriure fa una dècada: “El perill d'abstraure el ‘terrorisme’ dels seus diferents contextos, col·locar-lo en un pedestal com la major amenaça a la civilització, la democràcia o ‘la nostra forma de vida’ occidental, i declarar-li una guerra indefinida és que així ignorem els molts altres desafiaments del nostre temps”.
Les declaracions d'Eulàlia Lluch en una recent entrevista de Neus Tomàs per a eldiario.es són un exemple emotiu de com pensar en el sentit que Judt propugnava. En boca d'algú que va perdre el seu pare assassinat per les bales d'un pistoler d'ETA, i que expressa amb sinceritat el seu dolor -“És tan dur, que més que perdonar els assassins del meu pare, cal ignorar-los, dir-los que no em faran més mal”-, adquireix un significat especial el fet que destaque la importància que es buscaren en el seu moment interlocutors en l'esquerra aberztale per a facilitar el final de la violència.
Ernest Lluch, el ministre socialista que va promulgar la llei que va generalitzar l'assistència sanitària a Espanya, era un polític, però abans un intel·lectual i, abans que això, un demòcrata. El van assassinar el 21 de novembre de l'any 2000 perquè es va implicar amb vehemència en el conflicte basc a favor precisament d'una eixida dialogada cap a la pau. Català de naixement, va ser també un valencià d'adopció per mèrits propis. A València va ser professor de la Universitat, va militar en la política antifranquista i va publicar un assaig influent, La via valenciana, que va enriquir la reflexió sobre el País Valencià oberta per Joan Fuster en els anys seixanta.
Va ser doncs, a més d'un català il·lustre, un dels valencians amb rellevància pública assassinats per ETA, al costat de l'expresident del Tribunal Constitucional Francisco Tomás i Valiente, mort a Madrid el 1996, i del catedràtic de Dret Mercantil Manuel Broseta, tirotejat a València el 1992.
Al llarg del seu lamentable historial, la banda armada va matar també a Castelló Clément Perret, suposadament vinculat a la guerra bruta, el 1985; l'empresari José Edmundo Casany a València el 1991 i a dos policies locals, José Luis Jiménez i Víctor Manuel Portes, i el conductor d'una grua, Francisco Cebrián, a Mutxamel, també el 1991; Josefina Corresa, clienta d'uns grans magatzems a València el 1995; i el jubilat Cecilio Gallego i la xiqueta Silvia Martínez a Santa Pola el 2002… Hi va haver ferits, segrestats, com l'empresari Luis Suñer el 1981, i danys quantiosos, al capdavall, en desenes d'atemptats.
Com fa la seua filla, Lluch va defensar el diàleg, i va lluitar activament per soscavar amb ell els arguments, els suports i la legitimació d'ETA en el seu “context”. Li va costar la vida. Recordar les víctimes consisteix a no abstraure-les, a rescatar-les de la negra estadística d'assassinats. I en el cas de Lluch, a aprendre d'elles.
“Unes víctimes mereixien ser assassinades i unes altres passaven per ací i només els demane perdó a aquestes? Les víctimes eren totes persones i en una democràcia es pot lluitar amb les paraules però mai amb les armes. Que només demanen perdó a una part de la societat em sembla poc o gens sincer”, diu Eulàlia Lluch sobre el polèmic comunicat d'ETA. I no obstant això defensa l'acostament de presos a les presons basques. “El meu pare ja ho defensava”, recorda. “Som víctimes de diferent índole, de diverses creences”, reconeix amb lucidesa i sense un polsim d'acritud sobre les reaccions d'unes famílies i unes altres, d'unes persones i unes altres davant la tragèdia.
Advertia Tony Judt contra el que denominava “visió en túnel ideològica”. El terrorisme no es pot convertir en un absolut que justifique la suspensió del judici o la censura del debat. Molt menys la renúncia a la llibertat o la seua limitació. Una vegada més, Eulàlia Lluch, que és federalista com ho era el seu pare, dóna una lliçó en advertir que no es pot utilitzar el concepte de terrorisme en va ni invocar la violència forçant la realitat per a inventar terroristes on no n'hi ha. “Intenten vendre que hi ha violència perquè interessa vendre-ho a la resta d'Espanya. És una de les bases per a poder acusar de rebel·lió, sedició, violència, terrorisme. Això no és veritat”, diu sobre l'actuació judicial contra els independentistes catalans, dels qui es distancia i als qui adverteix que comença a produir-se una “fractura social”. I afegeix que els polítics empresonats no haurien d'estar a la presó. “En cas que hagueren d'estar, cosa que negue rotundament, com a mínim que se'ls acoste a casa”, conclou.
Les receptes simples, diria Judt, no serveixen d'ajuda en un món complex. La ideologia de la inseguretat és una resposta contagiosa a aqueixa complexitat. Convé, per tant, estar en guàrdia contra els que tracten de traure profit polític de la violència, siga dramàticament real o calga construir-la en un informe de la policia o una interlocutòria judicial.