Una certa al•lèrgia a les banderes

Molts valencians de la meua generació, em sembla que amb el temps i l’experiència hem esdevingut bastant al·lèrgics a les banderes. A tota mena de banderes. En tinguérem prou, i massa, amb la mal anomenada “Batalla de València” (perquè els agressors –en algun cas vertaders terroristes de bomba i coses molt greus- foren sempre uns i els mateixos). Un temps en què hi hagué un gran conflicte pels símbols i les banderes, i la presència o no del color blau en una franja de la senyera, sobre els quatre pals, va causar vertaders drames, batusses i agressions.

(A mi, per cert, a més d’altres coses, em trencaren el vidre posterior del Seat 127 que tenia llavors, perquè hi duia una enganxina de quatre barres i PV. Sóc per tant una víctima del terrorisme, però mai ho he reivindicat, igual ara que proliferen tant les víctimes em convindria...).

De sobte aparegueren molts especialistes en heràldica i vexil·logia (una especialitat fins llavors ignota). La bandera amb blau era de la ciutat de València. La bandera sense blau (el Penó de la Conquesta) era la senyera del País. Una persona tan mesuradacom Pere Maria Orts i Bosch –erudit i terratinent de Benidorm, que ja és dir, promogut per Zaplana o el seu successor a acadèmic de l’AVL- va escriure tot un llibre (La Senyera del País Valencià, 3i4) defensant aquesta tesi, igual com ho va fer abanso coetàniament -en aquell temps d’eufòria- Joan Fuster (El blau en la senyera). Per cert que en Pere Maria, un home al capdavall conservador i de dretes, tot i que altament singular i fabulosament europeu (tipus LuchinoVisconti), ens va explicar un dia a Doro Balaguer i a mique havia votat el PCPV a les eleccions per la coherència del que era llavors el nostre Partit en la qüestió de la senyera...

De menuts –jo sóc de València de tota la vida- observàvem senyeres en blau i sense blau. A les Falles hi alternaven. A la Processó Cívica, esquifida i minoritària, del 9 d’octubre, portaven senyera o penó sense blau els representants de Lo Rat Penat. A Castelló n’hi afegiren una franja verda, del tot ahistòrica, per distingir-se. Un patrici com Joan Senent Anaya llançà una enganxina que deia “Visca el País Valencià” i ostentava senyera amb blau. L’escut del València CF era de quatre barres sense blau. La històrica senyera de València, guardada a l’Arxiu Municipal, era, per descomptat, amb blau. Als llibres valencians d’abans i després de la guerra hi havia, a les cobertes, senyeres amb blau i sense blau: cap problema.

En fi... vist des d’ara diria que es va cometre l’error d’excloure un símbol que, amb raó o sense, molts valencians acceptaven i assumien com a propi, regalant així un element vistós i fàcil d’emprar als qui, espavilats i amb mala intenció, el que volien i han volgut sempre, abans i ara, era reduir el fet valencià a folklore subaltern, ofrenador, marginal i ridícul.

El “nacionalisme” seriós i coherent va optar per la senyera sense blau. Una manera d’apuntar a la història i a un futur compartit, però en el fons... una errada. Perquè els símbols no es justifiquen amb arguments, ni històrics ni erudits. Té igual que la senyera amb blau fos inventada o recent o el que siga. Formava i forma part del patrimoni sentimental. I punt.

Ara bé, brandada violentament, com va passar, pels enemics del País Valencià, fa recança assumir-la. És evident. Un embolic monumental. Passa una mica com amb la bandera d’Espanya. L’estanquera dels nacionals que entraren el 1939 a València arrasant, empresonant, executant i depurant,torturant, destruint, no pot ser assumida fàcilment pels demòcrates i republicans, i els seus fills. La bandera imposada per Franco, no ens representa. Ja poden cantar missa els constitucionalistes.

I tanmateix...

I tanmateix estem fins als nassos de banderes, que simplifiquen al màxim els sentiments i les raons. L’encertava moltJoan Fuster amb aquell aforisme: “Sense himnes, sense banderes, sense visques!”

Sí, és clar, això està molt bé, i en el fons té raó, però els humans no són sempre tan “intel·lectuals”, són generalment o majoritàriament animals simbòlics que tot sovint necessiten opcions simples, clares, blanc, negre, sí o no. Els matisos, rai!

Per això sobta (o no tant), i fa pensar, el panorama de banderes als balcons o a les finestres. A València, especialment als barris benestants, es pot veure una proliferació ostentosa, prepotent i angoixant, de banderes espanyoles monàrquiques. A Barcelona, a l’Eixample i a tot arreu, un panorama compost i multicolor: moltes, però moltes, estelades, moltes senyeres, cartells amb “Sí” o amb “Democràcia!” o amb “Llibertat!”, també espanyoles amb senyeres i europees (i de vegades, ja posats, de diferents indrets del món, segons els habitants de la casa), o espanyoles sense cap addició.

Què se’n pot pensar, sobre això? Que molt bé que cadascú en ús de la seua llibertat pose la bandera que més li plaga al balcó? O que més val deixar aquestes exhibicions i preservar l’espai públic compartit, el paisatge urbà, d’aquestes coses? Guardar els sentiments íntims i les preferències personals per a altres ocasions, no fer-ne ostentació, no marcar tant la diferència?

La llibertat i la democràcia, la seua defensa, ens conviden avui a no autocensurar-nos. Ja n’hi ha prou d’autolimitació! Els qui vam créixer en el franquisme no ens mossegarem la llengua i direm el que ens done la gana, mentre podrem. Una idea que he compartit amb una gran amiga que va créixer sota el socialisme real, que era molt socialisme (és un dir) però significativament semblant al franquisme quant a “adoctrinament” (quina barra, per cert, la de Ciutadans amb aquest tema!!) i manca de llibertat.

Però tot i això, quina mandra, les banderes... Cadascú té la seua, que sentimentalment el commou. Jo també. Però no vull barallar-me per això.

Paradoxes: què diria avui un Javier Mariscal (un valencià de Barcelona), que havia manifestat que els 11 de setembre plens de senyeres el recordaven coses molt lletges (que no cal evocar ara, perquè es va passar molt, inconscient) davant les manifestacions espanyolistes-unionistes plenes de banderes espanyoles-monàrquiques? Això li agrada? El posa? La senyera de quatre barres és un símbol antic d’un país que mai ha anat a Castella a imposar el català, per exemple. D’un projecte de futur basat en valors republicans. La bandera espanyola, d’això, res.

Però és igual. No ens posem en el pla més elemental i primari, en el grau zero de les identificacions polítiques. Allà on la raó i el bon sentit s’acaben. Per un color. Cal ser més madurs i civilitzats. Però, clar, la qüestió és més complexa. Ja ho sé...