Canal 9, la visita del papa, la comissió d’investigació exprés, la lluita de les víctimes, els zero responsables. El judici, els arxivaments successius, les reobertures, uns quants documentals, la segona comissió d’investigació i la sentència demolidora del Tribunal Constitucional sobre el dictamen. Els professors Nel·lo Pellisser i Josep Gavaldà analitzen en onze capítols el discurs polític que ha embolcallat des del 2006 l’accident del metre de València, que va deixar 43 morts i 47 ferits el 3 de juliol d’aquell any.

Els autors d’El accidente de la línea 1 (edicions Tirant) comparen el desenvolupament de totes dues comissions; l’una, solucionada en tot just 4 dies, amb documentació i testimonis “vetats”; l’ altra, 6 mesos de desenvolupament i quasi el triple de compareixents. “La segona comissió és una esmena a la primera i a la instrucció judicial”, apunten, i posen en valor que en la investigació iniciada el 2015 s’accedisca a la documentació de, entre altres assumptes, l’adoctrinament de la consultora HM Sanchis, que treballava per a Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), dels testimonis que havien de comparéixer en la comissió parlamentària.

Per a Gavaldà , suposa una perversió greu del sentit democràtic: “El PP confon el servei públic amb el partit i la campanya electoral”, condemna, igual que va passar en RTVV. Entre els documents també van aparéixer els informes mensuals que l’empresa HM Sanchis va fer per a FGV sobre el tractament mediàtic de l’accident, malgrat que l’empresa pública ja tenia un departament de comunicació. La consultora va arribar a cobrar 600.000 euros de l’erari públic. En el capítol “Producción de opinión y censura”, els autors desgranen el paper de Canal 9 i la consultora de comunicació. La televisió pública no ha donat accés als fitxers audiovisuals per veure’ls i analitzar-los.

Els doctors en comunicació són bastant durs amb el desenvolupament de les investigacions parlamentàries, especialment després del pronunciament del Tribunal Constitucional. Al desembre del 2018, l’alt tribunal va considerar que les Corts Valencianes no eren qui per a assenyalar responsables polítics d’un sinistre amb víctimes, després d’un recurs d’un dels directius que apareixien en el dictamen. El directiu d’FGV va considerar que es vulnerava el seu dret a l’honor, ja que no havia estat imputat en cap causa judicial, i el Constitucional li va donar la raó.

La sentència deixa en un lloc complicat les investigacions parlamentàries, ja que, si no poden dilucidar responsabilitats polítiques amb noms i cognoms, la seua vàlua queda en l’aire. Així doncs, els autors consideren que “es fa imprescindible revisar la regulació de les comissions d’investigació”, ja que “si es tracta de dilucidar responsabilitats, requereixen una preparació. El procés ha de ser eficient”. I insisteixen: “La sentència del Tribunal Constitucional suposa l’obligació que el poder legislatiu aborde la regulació de les comissions d’investigació”.

Les fallades de les comissions i el sistema

Els autors critiquen unes quantes actuacions en totes dues comissions d’investigació, especialment les referents a la composició i el desenvolupament. Segons esmenten, si s’hagueren complit algunes directives europees, l’empresa pública FGV no hauria d’haver participat en la primera investigació només que per a ser interrogada, pel fet de ser jutge i part en aquesta causa.

De la segona, consideren un error que les Corts Valencianes, ja amb una majoria progressista en la cambra, no citaren a declarar els presidents de les Corts i de la comissió llavors, Julio de España i Rafael Maluenda, que podrien haver aclarit per què la primera investigació es va tancar tan ràpidament. Així mateix, recorden els autors que l’auditoria independent que va aprovar el parlament valencià no s’ha arribat a dur a terme.