Màquines de delinquir partidistes

El cas d’Alfonso Rus era una bomba de rellotgeria. Tothom sabia que explotaria en un moment o un altre des que fa nou mesos va transcendir una part del contingut, especialment les gravacions, de la denúncia presentada un any abans a la Fiscalia per la diputada provincial d’Esquerra Unida, Rosa Pérez Garijo. El poderós, en altre temps, dirigent provincial va caure en desgràcia en plena campanya electoral quan es va fer evident que havia liderat una xarxa de cobrament de comissions il·legals. I en paus.

Des de llavors, el PP valencià ha fet vida normal, és a dir, ha mantingut la seua típica hibris d’altivesa, instal·lat en l’oposició a les Corts Valencianes, a l’Ajuntament de València i, també, a la Diputació. Aquesta posa desmesurada a què tenen acostumada l’opinió pública es reprodueix en els populars una vegada i una altra després de cada escàndol de corrupció. I en són molts. Hi ha un instant de desconcert en què els dirigents apel·len a la presumpció d’innocència, a la prudència. Aleshores s’aparta els càrrecs que han caigut de manera irreversible en les xarxes de la justícia... I a una altra cosa.

O a la mateixa cosa. La flamant presidenta del PP a la Comunitat Valenciana, Isabel Bonig, va emmudir mentre detenien un grapat de polítics ben significats del seu partit, va enviar la coordinadora general i el president provincial a donar la cara davant de la premsa i va buscar el recer d’una emissora afí per dir alguna cosa a última hora de la jornada. Va dir que se sentia “avergonyida”, va presumir d’haver actuat amb contundència en apartar els detinguts, els tripijocs dels quals va atribuir al passat, i va carregar contra l’esquerra per utilitzar políticament la corrupció.

Mentre esclatava el cas Rus, el cas Imelsa o com es vulga anomenar, continuava al Tribunal Superior de Justícia el judici d’una de les branques del cas Gürtel, la que afecta les adjudicacions del pavelló valencià a Fitur en la trama de Francisco Correa. Tot just la vespra de l’Operació Taula, Rafael Betoret, condemnat per deixar-se subornar per aquesta trama amb regals de vestits en la mateixa causa en què Francisco Camps va ser absolt, evitava que l’expresident de la Generalitat hi compareguera en renunciar a cridar-lo com a testimoni. Hauria resultat molt curiós escoltar els arguments exculpatoris de Camps (pel que fa a la responsabilitat del seu govern i el seu partit) amb el soroll de fons d’una gran batuda en l’enèsima operació judicial contra càrrecs del PP per presumptes delictes comesos quan ell era l’emfàtic líder d’una comunitat enfebrosida i del seu partit totpoderós.

No hi ha res pitjor que convertir el que és inacceptable en sistema, considerar que la democràcia és compatible amb el funcionament de màquines de delinquir partidistes. I hauria de resultar sospitosa l’apel·lació que Rita Barberá “no està acusada de res” d’algú com Mariano Rajoy, líder d’un partit acusat, no sols d’usar una caixa B per a finançar-se, sinó també de destruir proves que podrien demostrar-ho (els discos durs dels ordinadors de Bárcenas), amb diversos dels seus tresorers imputats en casos de corrupció.

En efecte, a hores d’ara l’exalcaldessa de València no està acusada, però al seu voltant proliferen els sumaris: Nóos, Emarsa, Fira València i aquest cas que ha portat al calabós alguns dels seus col·laboradors més directes. En això s’assembla a Rajoy, que veu com passen pels tribunals antics gestors del partit i càrrecs de les institucions sense donar-se per al·ludit.

Un calfred recorre aquests dies la pell d’alguns insignes defensors de la democràcia espanyola davant de la possibilitat que es forme un Govern pluripartidista i d’esquerres en què participen “partits antisistema”. Portaveus poderosos del poder, i fins i tot exministres i expresidents, invoquen la necessitat de generar “confiança” per a justificar que es deixe continuar governant un partit que no ha fet la catarsi dels seus casos de corrupció ni té intenció de fer-la.