La corrupta incompetència dels infames
Borges hauria d’haver esperat uns anys a escriure la seva “Història Universal de la Infàmia”, i haver visitat València. En la gestió del Partit Popular al capdavant de les nostres institucions haguera trobat inspiració per ampliar el seu recull de relats sobre delinqüents, impostors, pirates, emmascarats, malalts, pervertits i psicòpates. Borges partia de casos reals, quasi tots amb la crueltat com a eix, i els caricaturitzava.
A casa nostra no li haguera calgut caricaturitzar res, els governs valencians que portem patint des de fa 20 anys vénen caricaturitzats de casa. I així se n'aniran, redolant, redolant, des del no-res a la més absoluta de les misèries. Aquesta última setmana ha sigut un exemple perfecte de la deriva dels nostres governants, una mostra de com, només fent descripció de la seva gestió, el relat resultant és una caricatura grotesca.
Excés de corrupció i manca de competència són els dos grans trets que definiran els anys del PP en els diferents governs valencians dels 90 del segle passat cap ací. No només a la Generalitat, també als grans ajuntaments. Corrupció i incompetència, per separat són dos defectes imperdonables en els gestors públics, però junts, com els hem patit al nostre país, representen una màquina trituradora desbocada contra la gent.
I ja posat a triturar, la perversa combinació acaba per triturar també el poc cervell que els puga quedar als mateixos dirigents del PP. Dona la sensació que les lesions internes que pateixen els han desactivat definitivament el sentit de la realitat i del ridícul i, per culpa d’aquesta mancança, com si se’ls hagueren fos els ploms, pareix que vulguen abandonar el govern fent un homenatge a les seues pròpies limitacions. Sembla realment una caricatura d’un relat sobre la infàmia de la corrupció que, pràcticament el mateix dia que s’anuncia que la justícia té rodejat al diputat Ricardo Costa, i que haurà d’abandonar aviat el seu escó fent olor de lladre, el PP el trie per defendre els Pressupostos del Consell.
La història es redacta sola: defensa els Pressupostos aquell que porta camí d’acabar a la presó, precisament, per usar els Pressupostos com a botí. De la incompetència tampoc volen que ens oblidem. Per això, aquesta setmana, el president Alberto Fabra, s’ha tret de la mànega (la mateixa mànega del tancament de RTVV, del nou finançament invisible, del mànager, del “jo sóc el mur de contenció de l’independentisme”, dels discursos en valencià o de les peticions d’entrevistes a Montoro) un document que ha passat a la firma dels seus companys de partit perquè diguen que la seva gestió ha sigut bona, boníssima, requetebona. Hi pot haver major incompetència, i major mostra de debilitat, que el fet que el president d’un partit organitze públicament entre la militància una recollida de signatures a favor seu per donar imatge de fortalesa? Sí, hi ha una manera de quedar encara més en evidència que muntar aquesta comèdia: haver de suspendre-la perquè els teus companys passen de tu... just el que li ha succeït a Alberto Fabra.
El drama del Partit Popular valencià no és polític, és moral. No els queden conills per traure del barret, ni de l’armari. Fins i tot Rita Barberá s’ha descobert que també era una caricatura. El problema del PP és que han passat d’ocupar despatxos oficials a cel·les en les presons, i tenen llista d’espera. S’acosta el temps del cordó sanitari al voltant del PP. No es tractarà d’aïllar a la gent del PP sinó aïllar al PP de la gent. La infàmia deixa rastre i, com bé explica Borges, necessita temps per a ser oblidada.
