D'acord amb Josep Sorribes
Llegint Josep Sorribes en aquesta mateixa secció, de seguida ensumes la comprensió i el lligam entre els habitants de bona fe d'un país. Al País Valencià, però, no funcionen sistemàticament les relacions de bon veïnat. De tal manera que una part del país està enfrontada amb l'altra part des de fa dècades, a causa de l'invent fals, segons el qual la llengua de valencians, catalans i illencs no és la mateixa.
Han fet molt de mal i han creat un malviure entre valencians, les elits incultes que també van ser capaces de desviar diners públics per a guanyar fraudulentament elecció rere elecció. Resulta repugnant pensar que per uns grapats de vots es puguen furtar diners de tots els valencians. Però encara és pitjor intentar fer-nos creure una mentida a l'estil de dir que Castella, Andalusia i Xile no parlen la mateixa llengua.
D'altra banda, l'actitud temorosa i covarda que hem tingut els valencians davant de la recuperació de la llengua pròpia ha dut unes conseqüències catastròfiques: una minva en picat de la xifra de parlants valencians i un desprestigi subconscient de la nostra llengua. Com diu Sorribes, existeixen idees força per tal de combatre l'herència desastrosa de dècades de genocidi lingüístic. En parlaré de la primera.
“En primer lloc, la llengua ha de ser una prioritat absoluta”, diu Sorribes. I diu més: “Cal aturar de forma dràstica el procés de castellanització i això exigeix un esforç contundent”. Els mitjans de comunicació, l'escola, el record constant del nostre gran patrimoni lingüístic han d'emprar-se amb la màxima de les conviccions i sabent que si perdem la llengua, perdrem la resta, com veiem cada dia.
Que els valencians ocupem totes les cues dels rànquings del benestar social i que fem riure allà on anem, no és fruit sols de l'acumulació de lladres al nostre país. És també el resultat del nostre menyspreu per la llengua pròpia, com aquell que té tan poques llums que va pel carrer regalant les joies de la família. Analitzem davant de tots els públics la nostra escassísima autoestima.
Però per damunt de tot no ens aïllem. Convoquem la romanística internacional i que explique el valor i l'afiliació de la nostra llengua. Convoquem l'Estat espanyol que són ben responsables també de la situació lamentable del valencià. Convoquem tots aquells que pels seus estudis coneixen la llengua nostra i organitzem un estat d'excepcionalitat respecte al valencià.
I no tinguem mai més por. Por del bròfec que alça la veu en un bar per a dir una bestiesa contra la llengua. Por d'usar-la a tot arreu, fins i tot allà on la menyspreen i la voldrien morta. Por de totes aquelles ments enverinades per la castellanització dels valencians. Por de no fer un colp, dos, tres, tants com calguen sobre la taula d'aquells que són el rebuig de la política i de la ment miserable.
Per últim, pensem en els escriptors, representants de la nostra llengua, que hem arribat a tan baixa opinió que els polítics es pensen que ens fan un favor si no ens xafen com una panderola i si ens donen unes poques molles dels seus pressupostos tan descompensats. Som nosaltres els qui ens lliurem a la llengua pròpia, encara que no cobrem jornal i de vegades ni tan sols drets d'autor.
