El 23F a València, el dia que els tancs van compartir ‘escenari’ amb un cor de xiquets de l’Alemanya comunista

Cristina Urchueguia Schölzel és l’autora d’un llibre en què recull un episodi poc conegut del 23 de febrer de 1981, el dia en què el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero va segrestar, pistola en mà, el Congrés dels Diputats amb la intenció de fer un colp d’estat contra la incipient democràcia espanyola.

Sota el títol Un 23F musical, *Urchueguia, catedràtica de musicologia de la Universitat de Berna i presidenta de l’Acadèmia Suïssa d’Humanitats i Ciències Socials, recorda com l’assalt al Congrés i el toc de queda a València, amb Milans del Bosch traient els tancs al carrer, va coincidir amb un concert protagonitzat pels xiquets cantadors de Sant Tomàs, de Leipzig (en l’antiga República Democràtica Alemanya), en el Teatre Principal de la capital valenciana.

Ella tenia 15 anys i estava, amb sa mare, entre el públic veient com 150 “camarades” de l’extinta RDA contemplaven atònits des de dalt de l’escenari com el públic abandonava el teatre i els deixava sols a mitjan representació. A les 18.23 del 23 de febrer de 2021, quaranta anys després d’aquell episodi, Cristina s’asseia davant de l’ordinador per a començar a escriure aquesta història.

Des del punt de vista d’una persona “involucrada en l’esdeveniment”, Urcheguia rememora que, a penes mitja hora després de la irrupció dels colpistes en la cambra baixa, s’asseia en una butaca del Teatre Principal per gaudir del concert número 1.500 organitzat per la Societat Filharmònica de València i que protagonitzaven més d’un centenar de xiquets i joves procedents de l’Alemanya comunista en una època marcada per la Guerra Freda. Es tractava dels Xiquets Cantadors de Sant Tomàs (Thomanerchor), que estaven acompanyats per membres de la Gewandhausorchester (‘orquestra de la casa de les vestidures’), totes dues agrupacions centenàries i procedents de la ciutat alemanya de Leipzig, llavors més enllà del ‘teló d’acer’.

Aquell concert extraordinari, que “excel·lia com a esdeveniment musical de la temporada”, va atraure gran quantitat de públic. Entre totes aquestes persones estaven Cristina i sa mare, que van agafar un taxi a les 18.25 del 23 de febrer de 1981 per dirigir-se al centre de València: “El taxista, visiblement nerviós, va esmentar els successos que acabaven d’esdevindre en les Corts a Madrid, dels quals sabia perquè s’havien retransmés per la ràdio”, relata l’autora, que recorda que el conductor, després de sentir els trets en el parlament “es va aventurar a elucubrar [...] que els intrusos eren terroristes etarres disfressats de guàrdies civils”. 1980 va ser l’any més sagnant en la història d’ETA, amb quasi un centenar de persones assassinades.

En arribar al teatre i després de seure en una llotja del primer pis, “es va fer el silenci i el director del Thomanerchor, Hans-Joachim Rotzsch, va donar principi al concert dedicat íntegrament a cantates de Bach”. Les coses “van començar a torçar-se” a mitjan segona cantata. Un home va aparéixer en l’escenari amb una acomodadora: “La música va parar i l’home es va dirigir al públic per relatar que havien fet un colp d’estat, que alguns guàrdies civils armats havien ocupat el poder a Madrid i que el capità general de València, Jaime Milans del Bosch, havia decretat el toc de queda a les nou de la nit”. No obstant això, el concert va prosseguir, encara que molts dels que hi eren presents van abandonar el teatre.

“Els músics tornaven a tocar i, sobtadament, Johann Sebastian Bach, Francisco Franco i Karl Marx omplien l’escenari formant un anacrònic rogle espectral”, explica en el llibre, i conta posteriorment que van abandonar el teatre per refugiar-se a casa dels seus acompanyants: “A part dels vehicles militars, els carrers estaven totalment col·lapsats de cotxes particulars”. “No vaig saber fins molt més tard que el públic va fugir en desbandada i els músics van romandre un temps sols sobre l’escenari sense donar crèdit al que veien”, apunta.

I relata: “En algun moment degueren deixar de cantar i la tercera obra del programa, la cantata Ich hatte viel Bekümmernis (‘sentia molta angoixa’), BWV 21, del 1714, per al tercer diumenge després de Pentecosta, ja no es va interpretar”.