Antoni Furió: “La universitat és un lloc de creació, un laboratori d’idees”

Fa un matí radiant. Poques ciutats desperten amb la llum de València, i això, només eixir de casa, i sent dilluns, ja és molt d’agrair. Avui, a més, m’espera una conversa especial, intensa i incisiva amb l’historiador i professor Antoni Furió, que acaba de ser guardonat per la Societat Coral El Micalet, de València, amb el premi Miquelet d’Honor 2020 en reconeixement de la seua trajectòria cívica.

Arribe en bicicleta a la Facultat d’Història i uns minuts després Toni Furió (Sueca, 1958) baixa al vestíbul a reunir-se amb mi. Quasi no el reconec, emmascarats com anem, i després de més de vint anys sense veure’ns acabem trobant-nos. Espere uns cabells foscos que ara han canviat a diferents grisos, ingènua de mi, com si el temps no solqués dreceres! Tanmateix, tant avui, com fa vint anys, aquest home té la mateixa mirada intel·ligent i inquieta i una capacitat de treball que tomba de tos.

Parlar amb Antoni Furió és parlar d’historiografia, de medievalisme, de Joan Fuster, del país i, sobretot, parlar de llibres. Catedràtic d’Història Medieval de la Universitat de València, Furió, junt amb un equip integrat per Gustau Muñoz, Vicent Olmos i Maite Simon, va dirigir el servei de Publicacions de la Universitat de València (PUV) durant més d'una dècada i el va convertir en una de les editorials universitàries de l’estat espanyol més prestigioses i atractives, un referent a tenir en compte.

Actualment Furió co-dirigeix amb Gustau Muñoz la revista d’assaig i pensament (fundada per Joan Fuster) L'Espill. Igualment, és membre del consell de redacció o assessor de diverses publicacions com ara Pasajes (publicada per la UV), i altres revistes especialitzades com Recerques, Anales de Historia Antigua y Medieval (Buenos Aires), Continuity and Change (Cambridge) o Mélanges de la Casa de Velázquez (Madrid). Les seues principals línies de recerca en història medieval són la història del món rural, les finances i la fiscalitat, i els segles XIII-XV, la formació de la societat medieval i la seua crisi, els orígens de la modernitat, i la història del País Valencià en el marc de la Corona d’Aragó i dels Països Catalans. Furió és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 2018 va presidir el congrés internacional amb motiu dels 600 anys de la Generalitat Valenciana, que reuní més de 180 investigadors de diferents universitats europees i americanes.

Posseïdor d’una prosa elegant i seductora, Furió és un historiador dels que saben narrar i transmetre la història com un relat, amb els seus i les seues protagonistes al llarg del temps i els llocs. Els seus llibres confirmen amb escreix la màgia que ocorre quan un historiador és alhora un bon escriptor i arriba a fer sentir als seus lectors deler i passió per la història, fins i tot a aquells que habitualment no en llegeixen, d’història.

Furió és autor de llibres com ara Camperols del País Valencià. Sueca, una comunitat rural a la tardor de l'Edat Mitjana, Institució Alfons el Magnànim, 1982; València, un mercat medieval, Diputació de València, 1985 (editor); la magnífica síntesi Història del País Valencià, IVEI, 1995, que ha tingut diverses reedicions, i El rei Conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda, Bromera, 2007, una obra modèlica de divulgació històrica. Ha coordinat així mateix Historia de las Españas, Tirant, 2015, i just enguany, el volum Quinze dones valencianes (Afers).

Una altre terreny en la trajectòria historiogràfica de Furió, però alhora en la vessant més literària, s'ha centrat en la vida i l'obra de l'assagista Joan Fuster, plasmada en diversos articles i en l’aproximació biogràfica que en va escriure a l’Album Fuster, IVEI, 1995. En aquesta línia, Furió dirigeix també la publicació de la Correspondència de Joan Fuster, editada per Tres i Quatre, de la qual n’han aparegut ja catorze volums. Així mateix, té cura juntament amb Josep Palàcios, de l'edició de l'Obra Completa de Joan Fuster, Edicions 62, en set volums, de la qual n’han aparegut fins ara tres, i n’hi ha uns altres tants en preparació. Amb Palàcios es reuneix cada diumenge per a treballar en aquest projecte –ni els diumenges descansa Furió. Però com que sembla que encara li sobra temps i energia, Antoni Furió és també secretari permanent de l'Assemblea d'Història de la Ribera, de la qual va ser primer secretari local. En la vessant cívica, va ser president de la Plataforma Valencians pel Canvi, que finalment assolí els seus objectius el 2015 i es va dissoldre. D’altra banda, Furió és un universitari molt compromés, fins al punt que, fa ja uns anys, fou candidat a rector de la Universitat de València.

El seu món és i gira al voltant de la universitat, i durant la conversa ho constata. És conscient que quan parla quasi tot ho duu a aquest terreny. Amb tot, afirma que per a certes coses ja ha passat el seu tren i que ara no tornaria a presentar-se com a candidat a rector per res del món. “Imagina, Lourdes, que Pedro Ruíz tenia quaranta-un anys quan va ser elegit rector, i jo en tinc ara seixanta-dos”. Li dic que Joe Biden, el nou president dels Estats Units, en té setanta-set i Bernie Sanders, l’altre candidat demòcrata, setanta-nou. “Doncs també tens raó, però els nord-americans estan fets d’una altra pasta” i riem tots dos.

En tot cas, en la vida hi ha un temps per a cada cosa i entendre-ho és també un signe d’intel·ligència.

Senyor Furió, ¿què ens pot contar de l’edició de les obres completes de Joan Fuster en col·laboració entre Edicions 62 i Publicacions de la Universitat de València?

A hores d’ara estem acabant els dos volums que veuran la llum durant el 2021. Són els volums quart i cinquè, dedicats respectivament a estudis i treballs sobre l’edat mitjana i fins al 1800 i el cinquè, amb treballs relacionats amb l’edat contemporània, segles XIX-XX. Per al 2022, any en què se celebrarà el centenari del naixement de Fuster, tenim previst traure els dos o tres volums que en quedarien. D’una banda, un volum dedicat als escrits de caràcter cívic i polític, com ara Nosaltres els valencians i Un país sense política i d’una altra, un volum dedicat viatges i altres aspectes, coma ara L’Albufera de València, Viatge pel País Valencià o Combustible per a falles. A banda d’això, valorem un vuitè volum que inclouria els índexs de tota l’obra per a identificar personatges, llibres, etc., i per a incloure part de l’obra periodística traduïda al català després de la seua mort, com és el cas, entre altres, dels articles publicats a la revista Jano, traduïts per Enric Sòria i publicats per Edicions Bromera. 

S’acosta la celebració del centenari del naixement de Joan Fuster i em sembla que vostè hi deu jugar un paper important. ¿Què hi ha previst? ¿Què s’hauria de fer per a aconseguir una commemoració a l’alçada del personatge? 

Crec que a part de fer el possible per un reconeixement major per part de la societat valenciana, no hem de perdre de vista la dimensió nacional dins dels Països Catalans, i no només valenciana. Fuster va ser un valencià dins de la cultura catalana, de fet, ell va ser l’impulsor del nom i el concepte de Països Catalans, i això no s’ha d’amagar, ni dissimular ni prescindir-ne en la commemoració. Dit això, caldrà reivindicar sobretot l’escriptor i fer-ne la difusió i lectura de la seua obra. Caldria, per exemple, escriure una biografia intel·lectual, que siga un llibre més enllà d’una obra de consulta, i propiciar edicions populars de la seua obra. Llibres de butxaca per evitar que l’any 2022, vint-i-cinc anys després de la seua mort, passe com ara, que no és fàcil trobar els seus llibre a les llibreries. Cal reivindicar també un Fuster més enllà de les obres emblemàtiques, com ara Nosaltres els valencians, per tal que els joves el puguen descobrir i llegir en tota la seua dimensió d’escriptor i assagista. Haig de dir que per primera vegada en aquest aniversari del seu naixement hi ha un clima positiu que permetrà confluir institucions com ara la Universitat de València, la Generalitat Valenciana, i el Consell Valencia de Cultura. I això era impensable abans. Sobretot, el que no voldríem és que aquest centenari es quedara en el fet de dedicar-li un carrer o el nom d’un centre educatiu i punt, seria trist. Per tant, cal anar més enllà d’una celebració institucional i tornar Fuster a les llibreries, a la conversa. “La meua posteritat serà de paper”, va dir ell en un aforisme. Per tant, la millor celebració seria posar a l’abast dels lectors la seua obra en diferents formats i preus, amb edicions de butxaca, amb presentacions atractives.  

Fa uns mesos es va publicar a l’Editorial Afers Quinze dones valencianes, un llibre coordinat i editat per vosté, on també escriu un capítol. ¿Com ha estat la rebuda de l’obra fins ara? ¿Quin era l’objectiu del llibre? 

La recepció del llibre va ser curtíssima perquè va eixir el dia 8 de març i després ens van confinar, i tots els actes de presentació van haver de ser suspesos. Ara en octubre ha tornat a passar el mateix, i no ha sigut possible continuar amb la promoció del llibre, així que l’eixida del llibre ha sigut catastròfica i no ha tingut la vida normal que mereixeria. Lligat amb aquest llibre, cal reprendre allò que deien Benedetto Croce i Marc Bloch, aquest darrer un dels pares de l’escola dels Annales, quan apuntaven que tota història és història contemporània perquè està feta des de les preocupacions del present. Per això, la dona com a introducció en la vida pública i subjecte de la història és clau perquè la història ha sigut tradicionalment molt elitista i s’ha construït sobre les figures dels reis i els papes, però el segle XX havia d’incloure també les masses. La història de les masses. I el segle XXI és el de la història de les dones. L’historiador és fill del seu temps i escriu des del seu temps, des del seu present. Per això hem anat a buscar les dones en el passat, les dones del passat. Elles sempre han estat ací, però calia fer-les visibles perquè no estaven en els llibres d’història, i per això hem triat dones de tota mena: dones anònimes, dones treballadores, dones que han tingut poder, i tantes altres que han patit la repressió de la Inquisició, de la Guerra Civil, i que no han figurat abans com a protagonistes de la història. Amb Quinze dones valencianes hem volgut fer viure la història a través d’històries personals. Estic molt content amb la tria que hem fet per al llibre, que no vol dir que no n’hi haja més, de dones importants, que sí que n’hi ha, i també content amb el fet que els autors dels diferents capítols no són només dones, la qual cosa dóna a entendre que la història de les dones no és un gueto només de les dones autores.

Trobe que els i les estudiants han de llegir aquestes biografies i incorporar-les a la seua visió de la història, una història que està feta per tots, per homes i dones. Aquest no és un llibre ni de consulta, ni de divulgació. És sobretot un llibre escrit amb amenitat per tal d’arribar a un públic ampli i que té el propòsit de “reintegrar” les dones en la Història, on no han estat fins ara perquè no s’ha volgut que hi estigueren, i això exigeix encara un esforç i una conscienciació perquè les dones són el 50 % de la població i ja hauríem d’haver-ho assumit. A poc a poc s’està consolidant la presència de la dona en les institucions, al Govern, però a la Història no ho pots fer tan fàcilment perquè això necessita un canvi de mentalitat. I has de fer entendre a tothom, incloses les dones, que elles són un subjecte important de la història i cal que hi estiguen visibles. Per una qüestió d’educació, la societat ha acceptat les dones en les institucions i no com a subjectes de la història. Fins ara la història la feien només els homes il·lustres, els grans personatges, i no és així, la història la fan tots. Però encara hi ha feina a fer en aquest terreny perquè molesta menys una rectora o una alcaldessa que reivindicar el paper de les dones al llarg de la història. Un paral·lelisme, per exemple, igual que el fet que Obama arribara a la Presidència dels Estats Units no ha acabat amb el racisme contra els negres, doncs l’arribada de la dona a la política no ha acabat amb la marginació de la dona en molts àmbits, i en especial en la història. 

Parlem ara de la seua experiència com a editor a la Universitat València, ¿què en destacaria?

Les meues conviccions com a universitari van estar reforçades quan el 2016 vaig fer una estada docent a Standford (Califòrnia). Justament coincidia amb la campanya electoral, i allà els universitaris donaven el seu suport al demòcrata Bernie Sanders, i hi vaig entendre la importància de la Universitat, en veure que als Estats Units la universitat funciona com a motor del pensament, del canvi econòmic i social. I això a casa nostra no passa, o almenys no a aquesta escala, perquè ací els tics burocratitzants han influït molt negativament en una universitat que avui està massa burocratitzada. Durant la Transició la universitat era el lloc on es debatien les idees i els universitaris sí que van ser motor de la societat. Han passat trenta o quaranta anys i moltes d’aquelles expectatives en la universitat i en el conjunt de la societat han anat diluint-se. Hem anat baixant de revolució dels motos de canvi, i avui les universitats continuen sent motor, però ja no tant.

¿Quina és la funció i la importància de les editorials institucionals i públiques?

M’agradaria, en primer lloc, dir que la meua experiència com a editor és anterior a la Universitat de València. En els anys vuitanta vaig col·laborar amb la Institució Alfons el Magnànim i vaig ser director de l’institut d’història, en el marc de tota aquella idea que va representar la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI) i que Zaplana es va carregar, i que va ser un dels models de vitalitat intel·lectual, editorial i cultural del País Valencià a tenir en compte i seguir, amb figures com ara Mario Garcia Bonafé i Josep Picó. L’altre model eren les University Press, els serveis de publicacions de les universitats anglosaxones, i a partir d’ací vam traçar el disseny de la política editorial a la Universitat de València, i ho vam fer a partir de quatre eixos: d’una banda els llibres de text i els materials didàctics, d’una altra banda la investigació amb tesis i projectes, d’una altra, la cultura i el pensament amb la divulgació i les obres d’assaig, aquest darrer, un eix més vinculat a la funció social de la universitat, i per últim, un quart eix, també importantíssim, centrat en les traduccions. Haig de dir que a Barcelona i Madrid, on es concentra la gran indústria del llibre, les edicions universitàries juguen un paper residual, però en altres llocs, com ara Andalusia, Galícia o el mateix País Valencià, les editorials universitàries han tingut i tenen una funció molt important. En aquest sentit, per a mi com a editor ha estat sempre molt important traduir, posar a l’abast dels lectors i els estudiants molts textos que difícilment una editorial privada traduiria i publicaria perquè no li trauen rendibilitat econòmica. Com et deia, nosaltres podíem dedicar-nos a traduir i publicar moltes obres que les altres editorials descartaven, perquè nosaltres hi trèiem una rendibilitat social i cultural, que era el que calia, més enllà del benefici econòmic pur i dur, la qual cosa no vol dir que no férem càlculs econòmics, que sí que en fèiem, sinó que el nostre objectiu primordial no era el benefici econòmic. Vam tenir la sort de comptar dins de l’editorial amb un equip gran i important, format per persones com ara, Gustau Muñoz, que venia també de l’antiga IVEI, Vicent Olmos, Maite Simon. A més, jo vaig intentar racionalitzar la gestió amb la contractació d’un gerent. Com deia, calia fer els números ben fets, però sense buscar grans beneficis perquè, en tot cas, els diners que s’aconseguien es reinvertien en l’editorial, la qual tenia una dimensió, no només acadèmica, sinó també cívica dins de la societat i la cultura valencianes en general, i on cada dia es publicaven més llibres en català.

De fet, hi ha molts llibres que no es publicarien si no fos per les editorials públiques. Tanmateix, sovint es reobri el debat sobre si les editorials públiques roben terreny i quota de mercat a les editorials comercials. En tot cas, totes dues tenen objectius i funcions diferents, i que al capdavall són més un complement les unes de les altres, que no pas excloents. ¿Què en pensa?  

Com et deia, les editorials públiques han de complir un paper que les editorials privades no poden fer, com ara la traducció d’obres minoritàries, acadèmiques o científiques. Les editorials institucionals i universitàries no estan lligades...a la tirania d’obtenir beneficis només econòmics -la qual cosa no vol dir que hagen de perdre diners- i per tant poden i deuen publicar aquelles obres per a una audiència més limitada que les editorials comercials no podrien, i es tracta amb la publicació de papers de cultura i societat d’omplir un buit que les altres firmes no ompliran.

Les editorials privades publiquen literatura, ficció, llibres d’autoajuda, un altre tipus de llibres diferents. És una franja molt menuda en la que podem coincidir, i ni tan sols en eixa franja, perquè les editorials públiques publiquen llibres que les comercials o privades no s’hi atrevirien. Podem parlar més aviat d’un paper més complementari, de vegades supletori, més aviat que estrictament competitiu. 

¿Com veu el País Valencià ara per ara? ¿I en la situació d’actual d’emergència sanitària, econòmica i social que vivim? S’ha produït un Canvi, però quines perspectives de futur troba per al País? 

Políticament la situació és molt diferent avui a la de fa deu anys. És una situació molt més positiva perquè les institucions estan pilotades per les forces del canvi. En Valencians pel Canvi buscàvem i volíem el canvi, però aquest canvi està sent molt lent, i potser caldria ser ambiciosos i fer més del que s’està fent. Posem per cas que algunes polítiques dins de l’àmbit cultural no han estat massa afortunades. Pel que fa a la societat valenciana, també s’ha transformat enormement. Ha canviat molt, hi ha hagut una gran aportació demogràfica, sobretot per part dels immigració. A més, ha entrat en crisi el model econòmic basat en la construcció i el turisme. El proper canvi social i econòmic, i sobretot professional, vindrà influït i marcat per la situació actual de la pandèmia. Es tancaran llocs de treball, però se n’obriran de nous. El que cal és que el Govern valencià ho encerte en la generació i la creació del model productiu que necessita el país. Cal corregir els errors amb grans ambicions, no amb solucions parcials, cal tindre una idea de futur. ¿Què volem ser, La Florida del País Valencià (on van els jubilats) o la Califòrnia valenciana (motor artístic i tecnològic de canvi)? En eixe futur la universitat juga un paper clau, és molt important. A més de les institucions, en aquest futur a construir per al nostre país, les universitats valencianes hi haurien de jugar un paper important, en la formació de professionals, però també en el disseny del model de la societat que voldríem. Per això és també molt important la contribució dels agents culturals: editorials, artistes, escriptors, músics. El Govern el que ha de fer és donar suport i coordinar tot això, i fins ara de vegades hi ha donat l’esquena. 

Parlem de la seua aportació historiogràfica. Vosté s’ha dedicat a la historiografia medievalista. ¿Per què és tan important la història medieval? 

La història, com deia Joan Reglà, té com a objectiu comprendre el passat, però també el món, el present. I moltes de les coses del nostre món provenen de l’Edat Mitjana, com ara el concepte model de ciutat, la universitat, la impremta, la cultura, fins i tot les nacions. En canvi, tenim en general una visió obscura de l’Edat Mitjana, com una època tenebrosa, de senyors i camperols, de grans diferències socials, d’intolerància, amb la Inquisició de fons, i trobe que es tracta de donar una altra visió de l’Edat Mitjana que ens puga ajudar a entendre millor el nostre present. Per exemple, les nacions: hi ha qui creu que les nacions van ser una creació dels segles XIX i XX, i hi ha qui creu que les nacions són eternes, i que Espanya i França estan ací des del tercer dia de la creació. El primer va ser la llum, el segon els oceans, i el tercer, les nacions. Moltes coses que pensem que són eternes, són mers productes històrics, i les nacions són productes històrics amb un naixement, un desenvolupament i un final. Espanya, França i Alemanya no han existit sempre, i igual que passà amb l’Imperi Persa, amb l’Imperi Romà, i amb l’ Austrohongarés -que van tenir un esplendor grandíssim i avui ja no existeixen i ningú ho sent per la seua pèrdua- doncs algun dia passarà el mateix amb Espanya i França, perquè són productes històrics. El País Valencià, per exemple, va nàixer en el segle XIII, és el moment de la Conquesta, de la construcció del país i de la identitat valenciana. I a més de la dimensió nacional, allò que m’ha interessat a mi sempre és la dimensió social, perquè la història no podia ser només la història dels papers Borja o de Jaume I (de nou la història de reis i senyors). Per això, ja des del meu primer llibre de 1982 la meua atenció es va desviar als camperols i aquest camí és el que jo he hagut de fer per a arribar avui fins a les dones com a protagonistes de la història. Primer he anat amarant-me d’aquelles escoles històriques que donaven una altra visió de la història diferent a la tradicional i després he anat ampliant. 

Història del País Valencià és un llibre síntesi que va tenir el seu paper i el seu valor en un moment determinat. ¿Ha pensat a fer-ne una segona edició actualitzada? 

L’any 1995 la IVEI el va publicar i més tard va ser reeditat per l’editorial Tres i Quatre perquè durant l’etapa del Partit Popular el Magnànim rebutjava aquests llibres i ara és al Magnànim mateix on m’han proposat fer-ne una revisió actualitzada, després de vint-i-cinc anys. És important fer-ne la reescriptura, perquè després de tants anys el llibre necessita una actualització que incorpore les recerques i la investigacions que s’han fet durant aquest quart de segle que ha passat i m’he de basar en elles. 

La seua obra El rei Conqueridor. Jaume I entre la història i la llegenda (Bromera, 2007) ha estat reconeguda com una obra modèlica de divulgació històrica. ¿Troba que la divulgació històrica l’haurien de fer els especialistes? ¿Pensa fer més aportacions en aquesta línia?

No necessàriament l’han de fer els especialistes. Cal ser un bon divulgador, saber llegir i escriure. Llegir les obres dels experts i saber arribar a un públic més ampli és important. Jo ho vaig fer perquè volia parlar d’algunes persones i altres grups socials que normalment no són objecte de la història. A mi m’interessava molt parlar de les persones que vivien en la societat d’aquell moment i que envoltaven el rei, de manera que a través de la figura de Jaume I podia fer entendre als lectors la complexitat de la societat medieval. Per això dedique un capítol a descriure’l físicament, i en destaque que era molt alt i que va morir als 68 anys, i això em permetia contrastar, per un costat, la seua figura amb el fet que la gent en aquella època moria molt més jove, i que per tant només les classes superiors i millor alimentades i cuidades tenien unes vides tan llargues, i per altre, contrastar una persona que era gran, i encara més gran des de dalt del cavall, amb un llaurador d’aquell moment que s’alimentava molt pitjor i era ben menut. Tot allò resultava una metàfora que em permetia explicar les diferències entre la dieta que seguien les classes privilegiades i la dels vassalls o serfs. El rei era el fil conductor que em va permetre reflectir la imatge d’aquella societat. També m’interessava molt la tècnica narrativa, influïda pel llenguatge cinematogràfic, i en partícular el falshback, i per això comence el llibre pel final, el rei don Jaume està al llit de mort envoltat per aquells que l’acompanyen en la seua fi. Crec que un bon domini de l’escriptura i de les tècniques narratives és important per a un historiador, perquè un historiador és també un escriptor, i la manera d’arribar a un públic ampli, a un bon nombre lectors i copsar el seu interès és seduir-los amb el llenguatge i utilitzar tots els recursos narratius com faria un escriptor o un cineasta. 

¿Què pensa del «Jo» de l’historiador en la seua obra? ¿Considera que el “Jo” ha d’estar present el en el relat de la història, o millor silenciar-lo? 

El “Jo” ha d’estar present perquè tota història és provisional, mai és definitiva, i en contínua construcció, per això a mi em pertoca ara actualitzar el meu llibre Història del País Valencià, perquè la història depén també de la mirada de l’historiador i del context en què s’inscriu i per això no està gens malament que el jo de l’historiador estiga dins de la seua obra, perquè no parla ex-càtedra, sinó que està dient la seua veritat en un context i un moments determinats. El “jo” de l’historiador és important per tal de no sacralitzar la història. Els evangelis estan sacralitzats, però no podem sacralitzar la història, per tant, la història està sempre en construcció i oberta a una revisió, i la construeix un jo. Si el jo s’amaga, aleshores sembla que siga la veritat definitiva, sacralitzada, si el jo hi és, l’historiador dóna a entendre que això és el que pensa en aquests moments però que està obert a una revisió en un futur.

Com diu Julián Casanova: “la historia nunca es una calle de una sola dirección”... “pocos creen ya que el pasado eixte independientemente de la mente de los individuos y lo que tiene que hacer el historiador, en consecuencia, es representarlo de forma objectiva”.

Sí, Casanova ho té molt clar i és un dels historiadors que millor ha escrit i narrat la història sense defugir el “jo”.

I parlant del relat de la història, ¿per què es decanta vosté, per la història narrativa literària o per la història rigorosa, eixuta, i més apegada a les fonts? 

En una conferència magnífica de Georges Duby a València davant de cinc-centes persones i on la gent estava dreta a la sala, l’historiador francés va dir que la història era, per una part, ciència en l’anàlisi dels fets, la història analitzava els fets a partir dels documents i els sotmetia a una crítica, però que després en la presentació dels seus resultats, l’historiador utilitzava l’escriptura i esdevenia escriptor, per tant és com un centaure, entre historiador i escriptor. La història té una exigència narrativa i literària. Per tant el binomi entre història narrativa o història rigorosa, més eixuta, no és tal perquè la història narrativa pot ser molt rigorosa -com el cas de Ernst Gombrich que m’esmentaves adés i els seus llibres Breu història del món o La història de l’art- i la història eixuta pot ser invenció, aleshores eixa dicotomia no funciona. En tot cas, la història necessita ànima, una història sense ànima, com ara l’econometria, amb equacions i tot, això tomba de tos! Són llibres escrits per a cinc o sis lectors. Deia Fuster que deia Pla que la primera obligació d’un escriptor és fer-se entendre, i això val també per a l’historiador. L’historiador ha de ser rigorós, ha de ser honest, i tenir una pretensió d’objectivitat, si no, seria intolerablement deshonest, però ací entra també la manera d’expressar-se, l’escriptura. Els paràmetres són objectius, però com presente jo els meus resultats ja és la meua subjectivitat. Jo sóc partidari d’una història rigorosa i analítica, però també narrativa, que seduisca, a l’estil també del que fa Julián Casanova, com tu esmentaves, ell està molt present en els seus llibres. 

¿Què destacaria de la seua experiència com a professor de la Universitat de València? 

D’una banda destacaria els estudiants que, a pesar d’allò que es diu, cada dia arriben a la universitat millor preparats. M’explique, els bons estudiants són ara millors estudiants que abans perquè avui hi arriben molt preparats. Em desagrada o no compartisc allò que diuen dels estudiants sobre com de mal venen preparats del Batxillerat, o la seua falta de compromís i solidaritat. Òbviament, no és el mateix avui que en els anys setanta, però l’experiència estudiantil continua sent excepcional en la vida de les persones, i com a professor continues aprenent dels estudiants quan ells et plantegen coses perquè jo em faig gran, però ells sempre són joves. El paper de la Universitat de València dins de la vertebració de la societat valenciana ha estat important i continua sent-ho. L’altra cosa referida a la meua experiència com a docent és la contínua exigència d’estar renovant-me sempre, qüestionant-me, llegint, formant-me a tothora. 

Actualment, enmig de la pandèmia, la docència està patint sotracs importants. ¿Quins efectes creu que pot tindre la pèrdua de la presencialitat? ¿Pot afectar als nivells de formació exigibles?

Dependrà de la duració de la pandèmia. Si és limita a un any, de març a març, crec que els efectes negatius seran pocs i fins i tot, d’alguna manera, podríem dir que ha afavorit la docència en línia, a distància, que no està malament, entenent-la com un recurs més en la diversificació de l’ensenyament, no com el principal mode d’ensenyar. Ara bé, si aquesta situació dura més d’un any, serà greu perquè la presència del professorat i de l’alumnat és bàsica. La universitat és la interacció, pregunta-resposta, el contacte, la conversa amb els i les alumnes. Sobretot si no et limites a la perorata, sinó que busques les mirades, el debat, la discussió i la participació. Aleshores perds molt, perds eixe grau de complicitat que significa estar dins d’una aula. L’aula no té només una dimensió educativa i formativa, sinó que és un espai de sociabilitat primordial i un impuls insubstituïble per a estudiants i professors.

¿Quin és el futur de la Universitat, en la seua opinió?

Hi ha massa crítica a la massificació o democratització de la universitat, i la democratització no és negativa. El problema és la concepció de la universitat que tenim. La universitat ha de ser motor de canvi social i se n’està imposant un model molt mercantil. La mercantilització de la universitat fa que s’estiga convertint en centres de formació per al mercat laboral. I si això és així, aleshores ¿què fem amb els físics teòrics, amb els historiadors medievalistes, amb els filòsofs? Entenc que la universitat ha de respondre a les necessitats del mercat, però no exclusivament a això. Si fos així, hi hauria moltes titulacions que desapareixerien, i s’ha d’entendre que la universitat és un centre d’estudis superiors i això comprén totes les àries del coneixement, tinguen més o menys demanda. No pot ser que el mercat marque la universitat. Jo em demane: ¿Com va a jugar la universitat el paper de motor de la societat valenciana en un futur si es dedica a formar només les persones que el mercat reclama? La universitat no pot obeir ni a la tirania ni a les demandes del mercat. Si queda supeditada al mercat, la universitat perd la seua ànima. Evidentment que necessitem metges, advocats, informàtics, enginyers i arquitectes, però també filòsofs, historiadors i físics.

La universitat és un lloc de creació, un laboratori d’idees. Stanford, per exemple, si tu la convertires en un centre per a allò que només demanda i serveix al mercat, no seria el que és, un motor d’idees i canvi. Cal efervescència, estímul i llibertat per tal que aflore el pensament. Stanford no s’adapta a Silicon Valley, sinó que de Silicon Valley van a Standorf a escoltar que tenen els estudiants a dir, què suggereixen, i s’adapten a ells o els incorporen als seus projectes, i no viceversa. Si la Universitat de València i el Govern valencià fera això, el nostre model d’universitat s’acostaria més al de Califòrnia, amb una xarxa universitària potent, que no pas al de Florida. Al País Valencià necessitem també aquesta xarxa universitària forta, especialitzada i repartida per tot el territori valencià, no només a les grans urbs o ciutats mitjanes. Per exemple, podria haver centres d’estudis d’agricultura en algun lloc dedicat a l’agricultura i fer del país, de nord a sud una trama productiva i universitària paral·lela, i no simplement rèpliques de centres ací i allà. Caldria descentralitzar la universitat fora de les urbs i donar vida a altres comarques del país, i que totes les ciutats del país tingueren centres universitaris importants.