Chirbes torna a Misent

Rafael Chirbes torna a Misent aquesta setmana. Passejarà per aquelles platges enlletgides pel formigó, pel terreny trepitjat per l’especulació d’uns quants i l’ambició de molts. Allí, a la ciutat en altre temps florent, i que va passar per una trituradora que ell va descriure millor que ningú; estudiosos dels seus textos, lectors i fins i tot el seu editor, Jorge Herralde (Anagrama), reivindicaren la seua obra i el seu llegat.

Entre el dimecres 9 de maig i el dissabte 12 se celebra a València i Dénia –la seua Misent– el Congrés Internacional L’Univers de Rafael Chirbes, el primer simposi dedicat a l’obra, possiblement, del millor autor en llengua castellana dels últims 30 anys i que va ser reconegut només al final de la vida, interrompuda per un càncer fulminant el 2015.

El seu escenari narratiu és ara l’espai del congrés. En aquest port convertit en un elefant blanc de la bambolla i en el mateix ajuntament des d’on van eixir plans urbanístics devoradors que beneficiaven uns pocs; esmicolaran la seua obra i posaran en valor la caiguda de màscares que han estat els seus llibres: mordaços i pessimistes retrats històrics que despullen la societat espanyola de l’últim mig segle.

“Vam organitzar el Congrés des de la contradicció de saber que Rafa defugia aquests saraus oficials i científics”, reconeix el seu nebot Manolo Micó, director de la Fundació Rafael Chirbes, que preserva el seu llegat.

L’autor d’En la orilla o La buena letra, va viure apartat dels reflectors i les tertúlies literàries. Vivia amb els seus dos gossos en una casa entre la muntanya i la costa, i els seus contertulians eren els obrers i els llauradors del bar d’un poble menut. I és que, com ell va deixar escrit, la literatura no l’importava gens ni mica, el que volia era explicar la realitat, necessitava un motiu per a escriure. En va tenir molts: assenyalar les despulles de la Guerra i rescatar la memòria de la postguerra, denunciar la doble moral, la impostura, la correcció, l’ambició o el ressentiment.

Des dels 90 era reconegut internacionalment, però el gran públic el va descobrir amb Crematorio, Premi Nacional de la Crítica 2007, que es va adaptar en una sèrie televisiva perquè va fer la millor radiografia del “miracle espanyol”, abans que esclatara la crisi.

“Chirbes va ser un autor clarivident que va veure el que nosaltres no vam veure fins que ens va caure damunt la crisi, per això no va tenir l’èxit que hauria d’haver tingut en aquells anys. El consideràvem un desbaratafestes i, desgraciadament, resulta que el desbaratafestes tenia raó”, assenyalava la filòloga Agustina Pérez en la Fira del Llibre de València aquests dies. Una fira que encara no li dóna el reconeixement que es mereix. Només va haver-hi una presentació sobre ell, i els seus llibres no estaven en la primera línia de les llibreries.

Chirbes, el millor escriptor valencià contemporani, hereu de Max Aub –sobre el qual va escriure molt, com recull el seu assaig El novelista perplejo (2002)– va patir també un cert exili públic. “El món literari és molt efímer. Triomfen les obres menys molestes per al poder, que són les que s’emporten els reflectors i els lectors, tenim una societat civil molt desmobilitzada que no vol càrrega ideològica i emocional, just el que oferia Chirbes en els seus llibres”, explica Micó. Per això, ara des de la Fundació fan esforços per a continuar difonent-lo. “A pesar de la contradicció de saber que el congrés no seria del grat de Rafa, és l’única manera de generar pensament, articles i reflexió sobre la seua obra”, afig Micó.

París-Austerlitz, novel·la pòstuma

París-AusterlitzLa Fundació també gestiona els drets, per exemple, la seua novel·la pòstuma, que va lliurar a pocs dies de morir, París-Austerlitz (2016), en què torna a les obsessions més personals –l’amor, la soledat, l’aïllament, el sexe i la família– que ja apareixen en la seua primera novel·la Mimoun, de la qual ara es compleixen 30 anys. Mimoun està escrita al Marroc, on va viure dos anys com a professor d’espanyol. Chirbes va viure abans a París, on va escapar de la repressió franquista i es va aïllar deu anys en un poble de pocs habitants a Extremadura. Des d’allí va viatjar per tot el món com a periodista d’una revista de viatges i gastronomia, Sobremesa, els articles de la qual mostren el Chirbes gurmet i bon vivant que coneix bé el món que després critica en Crematorio (2007).

Per a acostar-se més humanament al personatge, cal veure l’espectacle #TerritorioChirbes, Ese hombre tiene un mundo en la cabeza, en què el dramaturg Toni Tordera fa una reinterpretació d’un autor que el “va impressionar molt, em va fascinar” ja en llegir Mimoun. Amb l’obra plàstica de Carmen Calvo com a suport en l’escenari, Tordera s’acosta a la vida interior d’un personatge els tres primers llibres del qual estan escrits en primera persona. El dramaturg es fica en el cap i els fantasmes d’aqueix fill de ferroviaris que va ser internat en un col·legi a Àvila quan va faltar son pare als 8 anys. Ho fa a partir d’un reinterpretació de textos de Chirbes guionitzada pel també escriptor Alfons Cervera.

M’interessava moltíssim Chirbes, no sols per ser un escriptor enorme, sinó aqueixa faceta d’home viatger que després s’aïllava del món per preocupar-se per la seua vida i la seua literatura“, explica Tordera i assegura que per a ficar-nos dins del seu cap ha recorregut als fantasmes familiars de l’escriptor, que ell mateix va abordar en Mimoun i París-Austerlitz. L’obra es pot veure el dimarts 8 de maig en el Centre del Carme de València i el dissabte a Dénia en el marc del congrés.