Empar Moliner desembarca en terres del desamor

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental, 1966) –autora de reportatges on solia mesclar-se amb la gent i la realitat social per fer-ne retrats colpidors– comunicadora desimbolta, articulista i columnista de la controvèrsia, descreguda i irònic, ha creat al llarg dels anys un univers de ficció, en ocasions delirant, ple d’humor i mordacitat, tocat d’una crítica i una paròdia ferotge, si s’escau. Un món ben proper a la seua realitat professional i vital com a escriptora, molt vinculada al periodisme i als mitjans de comunicació, però també com a dona i, darrerament, com a mare (sense oblidar el seu vessant de runner, una corredora constant i disciplinada, i d’amant dels còctels; d’això Empar en sap un fum!).

Verb esmolat, mirada atenta i expressiva, gest ràpid, rostre mediàtic des de fa anys, Empar Moliner és un petit terratrèmol de paraula i de fets. De posat cargolat i flexible, no li té por a cap auditori, ni a la pàgina en blanc, ni a la càmera, i si cal, s’eleva de la cadira i agafa el micròfon com la millor Tina Turner. Amb tot, darrere de tota la broma possible, hi ha un tarannà profund que furga de tant en tant en la part fosca de la vida, la cara B, en allò que sovint amaguem dissimuladament, i quan ningú no ens mira, sota la catifa, com ara les boles de pols i pèls o les engrunes d’un entrepà menjat a deshora i amb mala consciència. Un tarannà d’escriptora capaç de crear unes històries que penetren en la complexitat de les relacions humanes, en les febleses i les contradiccions, i sovint en el dilema entre salvar els nostres principis o salvar-nos nosaltres mateixos. De tot això i altres temes, com ara la maternitat en la maduresa i els canvis biològics, emocionals i fisiològics de les dones en certs moments vitals, parla la seua darrera novel·la, Benvolguda  (Columna, Premi Ramon Llull 2022).

Ara fa uns dies Empar Moliner va desembarcar a València per a visitar la Fira del Llibre i compartir amb els seus lectors secrets, febleses i ingredients de la literatura, també de la seua. Néta d’avis valencians, segons va dir, enamorada d’aquesta terra –tot i que feia temps que no hi posava els peus– Empar troba que València està fantàstica i m’ho diu amb entusiasme mentre guaita per la finestra del taxi que ens du als jardins dels Vivers. Abans hem estat conversant una estona a la terrassa magnífica d’aquest hotel de l’avinguda del Port on s’allotja, amb l’al·licient vespertí –si calia– d’un gintònic. Amb Empar no podia ser d’una altra manera! Potser no li falta raó: València està magnífica, sobretot en una vesprada de primavera assolellada, amb la fira en plena ebullició, amb les cares desemmascarades, i el gust de la ginebra encara a la gola... Baixem del taxi i corrents ens enfilem cap al passeig d’Antonio Machado, que a les sis de la tarda de dissabte està de gom a gom. Ens movem com dues anguiles entre passejants i lectors. Empar corredora i jo nadadora, ens obrim pas xino-xano cap a la carpa central, on els lectors esperen allò que està a punt de començar... Històries de viva veu, literatura posada en escena: Empar Moliner en directe!

I d’històries i relats Empar Moliner en sap basant, de fet, ella es va donar a conèixer com a escriptora el 1999 amb L’ensenyador de pisos que odiava els mims, un recull de relats al qual van seguir els contes dels llibres: T’estimo si he begut, dut al teatre per David Selvas amb gran èxit, No hi ha terceres persones, Contes infantils contra tot pronòstic (Premi Mercè Rodoreda, 2015), Tot això ho faig perquè tinc molta por. I el darrer llibre de contes, publicat el 2020, És que abans no érem així. Uns títols que, d’entrada, posen els lectors en alerta perquè anuncien que un bon grapat de coses sucoses hi passaran...

A Empar li agrada llegir i escriure contes i relats, és una gran admiradora del gènere breu, de Dorothy Parker i de Raymond Chandler, entre altres, però també dels autors catalans: “No podem obviar que la literatura catalana té un puntal ben fort en el conte i que tenim grans autors de contes: Víctor Català, Pere Calders, Mercè Rodoreda i Quim Monzó són les quatre columnes de contistes sobre les quals s’ha consolidat el conte català”. Un llegat que editorials com ara Quaderns Crema, Club Editor i Comanegra han posat en valor amb edicions i reedicions diverses. A Empar, però, li agrada filar prim, i davant del seus lectors deixa clar que ella fa distinció entre un relat i un conte: “el relat –comenta en alçar-se i apropar-se al públic, a qui ha anunciat que al remat els contarà un conte– és més obert, saps com i quan comença, però podria acabar en qualsevol moment, no està clar, és per exemple les històries de Raymond Chandler, en canvi el conte té un final buscat, molt triat i meditat, és el cas de Ttxèkhov”.  

Una escriptora tot terreny

Potser en Empar Moliner s’ajunten moltes condicions i circumstàncies que fan d’ella una escriptora tot terreny: columnista, contista, novel·lista... Potser és també la influència del periodisme, un aspecte que ella matisa: “jo no soc periodista –afirma–, per a mi escriure una columna o un reportatge és la mateixa disciplina que fer literatura. De fet, els anglosaxons no en fan distinció, en diuen writer”. Amb tot, el seu estil –tant el literari com el periodístic, sense ànim de voler fer-ne distinció– està amarat de ritme i dinamisme, de sorpresa, d’una tensió que creix i s’accentua, de gestos còmplices amb el lector... A qui tracta de seduir des de la primera línia, en especial a través dels excursos i parèntesis on es desvelen els matisos, les pistes i les intimitats... És aquesta, en gran mesura també, l’atmosfera que envolta la seua darrera novel·la, Benvolguda, una història per les venes de la qual corre el desamor i on Empar fa ficció de la més pura realitat: la facilitat amb què la vida més estable i consolidada pot arribar a trontollar. Al capdavall, fins i tot les grans solideses pengen d’un fil ben fràgil i quasi invisible, i quan això ocorre arriba l’hora del risc i de la creativitat. Dit això, al bell mig d’aquest desgavell humà i espectacle literari apareix la Remei Duran, la protagonista de la història, al voltant de la qual gira tot i s’enfonsa tot, o quasi tot...

Amb aquesta història de nova fornada sota el braç –la seua tercera novel·la després de Feli, esthéticienne (Premi Josep Pla, 2000) i La col·laboradora (Columna, 2012 – Empar Moliner va desembarcar fa uns dies a València per parlar-ne als lectors i compartir amb ells inquietuds i anècdotes. Molt bona observadora d’ella mateixa i de tots els altres, Empar Moliner fa vida de la literatura i literatura de la vida, i per això quan escriu tira mà de tot allò que coneix en primera persona, sobretot els escriptors i aquells oficis que envolten el món del llibre, a propòsit  dels quals fa sovint una paròdia impagable perquè com li agrada dir a ella mateixa: “els gremis són la cosa més parodiable del món”.

Però més enllà dels territoris explorats i explotats amb gràcia i vehemència, ja fa temps que tenim al davant una escriptora que s’endinsa en allò misteriós, intangible i desconegut, com ara la soledat de les persones, els petits drames personals i familiars, les frustracions quotidianes, les vides miserablement viscudes, la felicitat fingida, les relacions feixugues... En definitiva: el costat fosc, un xic sòrdid, trist i depressiu de l’existència, al qual, siga dit de passada, convé apropar-se amb bones dosis d’humor i una mica de mala llet i mordacitat, un còctel explosiu per a salvaguardar l’ànim i no defallir en l’intent. I Empar Moliner, ja se sap, de còctels n’entèn bastant.

De tot això, n’hi ha bones dosis en Benvolguda, un títol que com l’autora mateixa diu, li va costar de trobar perquè allò que volia reflectir era el pes dels dies, d’un dia més que passa, un dia igual que un altre, i per ací anava el títol inicial. Decisions finals a banda, aquesta és una novel·la on irromp el trencament d’aquesta estabilitat, el desencant i on la quotidianitat es queda en stand by, una història sobre tot allò que pot arribar a tenir d’amarg, de lleig i de desgast la vida quotidiana, però també de desitjable i enyorat en perdre-ho... I per a il·lustrar-ho, potser res millor que l’inici de la novel·la:

“Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités...) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorarà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria”.