Feliu Ventura: “La lluita convé sempre”

Feliu Ventura s’ha trobat durant el seu camí vital i professional amb molta gent interessant que l’ha acompanyat d’una manera o altra. Els convoca, com a tots i totes, al seu nou disc Convocatòria, en què el cantautor xativí mostra un repàs de diferents lluites. Les d’abans i les d’ara, que en realitat formen part “d’una lluita eterna”. El disc està inclòs dins d’una llibreta en què es poden llegir les lletres de les cançons, i també les interpretacions escrites que n’han fet altres persones, com Santiago Alba Rico, Jordi Cuixart –des de la presó–, Natza Farré o David Fernàndez, entre molts altres. I espais en blanc. “Escriviu-hi, ratlleu-la, feu-hi esmenes”, recomana el cantautor. Torna amb un disc en solitari al cap de huit anys –en què no ha parat de fer altres coses– i aquesta vegada suma altres estils, però sempre amb la mà de Feliu, la mà de la cançó d’autor. Desgranem Convocatòria en aquesta entrevista en què explica les onze cançons i en què també en publiquem en exclusiva una de molt especial.

Convocatòria, huit anys després. Per què ara?

Jo tarde molt a fer discos, perquè tarde molt a fer cançons. Soc molt reflexiu i, de totes les coses que m’agrada fer en la vida (les cançons és una d’elles), intente presentar-les quan n’estic content. De totes maneres, no són el centre de la meua vida, faig altres coses i també faig cançons. I ara ha arribat el moment de traure-les. Tinc la sort de no tindre una discogràfica que em pressiona, ni de vore’m obligat a traure un disc cada any. Envege moltíssim la gent que pot fer-ho. Jo no puc, necessite més temps. A més, no em sent obligat pel mercat a fer-ho. Hi ha molta gent que trau discos, més que per la seua necessitat, per les necessitats del mercat o de la gent que el porta.

Això passa actualment, no? I el públic també s’ha acostumat a consumir un disc per any...

Sí, toques en un festival i, per a tocar l’any que ve, hi has d’anar amb una altra cosa. Jo he tingut la sort de fer concerts contínuament i que, a més, visc amb molt poc i, per tant, no necessite fer en música coses que no m’agradaria fer. I durant aquest temps he fet moltes coses! He tret un llibre, Com un record d’infantessa, m’he encarregat de la direcció artística del festival de cantautors Música i Lletra... Més coses que no són només cançons! U es fa gran i crec que he entés que les cançons no canvien el món, però sí que convoquen la gent que el canvia. Per això he fet Convocatòria. Salvador Allende... crec que deia això de la poesia, que era una ‘cosa’ excessivament fràgil per a exigir-li el paper de canviar el món, però hi ha gent que llig i canvia el món. Ací hem fet una convocatòria a persones que m’han escoltat o que han vingut a concerts, o m’han seguit, i els he convocat a parlar de les cançons. També hi ha pàgines en blanc per a completar.

Diuen que les teues cançons tornen “quan més ens calen”. Què penses d’això? I cap a on ens convoques?

Vicent Frechina, que també escriu el seu text en la llibreta, deia que jo era cantautor moral, ni polític ni res, moral. Crec que té un poquet de raó, perquè jo faig reflexions del que m’afecta com a persona, el que passa és que jo no soc una illa en el món i el que m’afecta a mi també afecta altra gent. No intente fer missatges únics, ni dir el que s’ha de fer o no, que cadascú reflexione a la seua manera. És una convocatòria suficientment oberta per no dirigir a ningú el camí cap a res. Crec que hem de canviar coses. O no canviar-les tant, sinó transformar-les. Perquè canviar-les és més o menys fàcil, però els canvis es poden produir a la inversa més fàcilment; les transformacions són més difícil de rebatre. I hem de començar per nosaltres mateixos, potser és l’única manera honesta i senzilla de canviar el món, canviant-se un mateix.

La música té aquest poder transformador?

En aquest disc dic que tenen un poder convocador. Les cançons acompanyen.

Musicalment anticipen que has canviat l’estil. Què has preparat?

Partia de l’últim disc d’estudi, que era Música i lletra, un disc molt senzill de gravar, però molt difícil de fer, amb guitarra, veu i molta part acústica. Abans va vindre Referents, que va ser un regal pels vint anys de celebració de Feliu, un disc que potser s’acosta més sonorament al que és Convocatòria i que només està en Internet. La part de col·laboracions, amb Borja Penalba i el Pau Cháfer, és la protagonista d’aquests sons diferents més que les meues cançons. Hi ha una varietat estilística molt gran dins del disc. I és el que jo intente fer, que cada cançó tinga les seues sabates.

I pel que fa al contingut?

El disc comença amb Difon el somriure, una reivindicació de l’alegria. Fins i tot en els moments més difícils, els moments de canvis, de canvi de règim, d’aquest règim que no acaba de morir-se mai del tot i fa una olor de podrit que no es pot respirar, que fa mal a les dones, als homes i a tot el món, però, malgrat tot, reivindiquem l’alegria perquè hem aconseguit moltes coses impossibles fins ara. A vegades ens oblidem de dir-nos-ho. Sempre estem una miqueta millor, encara que no ho parega. Hem de cooperativitzar-nos i treballar junts. La segona cançó del disc és Sàpigues, company, una reivindicació sobre els oficis, no només el de música, qualsevol ofici. O Cançó de bressol enmig del col·lapse, que li dedique al meu fill de dèsset dies ara. Estem deixant un món de merda enmig d’aquest col·lapse i tenen una missió que és acabar de netejar el que hem embrutat.

Quina gran missió!

Sí, sí, en aquest món que hem col·lapsat nosaltres! Reivindiquem la vida i ells hauran de trobar-la entre aquestes escletxes d’un món que es trenca. També està la Soledat, de Vicent Andrés Estellés, que és un referent de sempre en moltes coses que faig. Ell explica la soledat com un jardí, en el qual entres un poquet cada dia i cuides les teues plantetes, i després n’ixes fora molt millor respecte als altres i comprens les seues soledats perquè tu també tens la teua. Tornarem a cantar és una reivindicació de l’ofici de cantautor, que sempre ha tingut tan mala imatge en la història de la música, però recordem que encara hi ha gent que està a l’exili o a qui li han prohibit concerts per fer música. Memòria d’una fibra sota acrílic i metall és una cançó dedicada a Toni Miró, el meu amic i pintor, amb qui em sent identificat. Ell sempre parla del fet que nosaltres no som artistes, som treballadors de l’art, que s’ha de treballar com qui té un taller. L’art no és innocu, sempre hi ha política en l’art. Normalment la gent que diu que en l’art no hi ha política són els de l’altra política, però sempre n’hi ha. Nostres (Lloc6) són sis cançons que parlen de Xàtiva, on es reivindica allò que es crida en les manifestacions, que ‘els carrers sempre seran nostres’, però hi ha moltes més coses que seran sempre nostres. La huitena és El que està passant al Japó, una cançó d’amor...

No d’amor romàntic, no?

(Riu) Hi havia una professora meua en la Facultat de Filologia que deia que l’amor era una ficció, però és una ficció molt bonica d’explicar. La cançó diu que jo no sé què és, però vull això. També parla de les amistats, no només de l’amor per una persona, sinó per moltes. En El Sol al cim es parla del Kurdistan, on vam fer un parell de viatges amb el Xavi Sarrià, vam estar en camps de refugiats i parla de la imatge d’una amiga turca plorant veient com l’exèrcit turc posava banderes turques en el barri kurd. Ens va fer descobrir no només un altre Kurdistan, sinó una altra Turquia. En Convocatòria jo m’imaginava un teatre que es desfeia i convocava la gent a eixir-ne fora, que no són només les cançons, és el que hi ha de l’escenari cap a fora. I en Ens guien les estrelles parlem de nosaltres com a valencians, per això hi ha moltes col·laboracions que es revelaran el dia 11 d’octubre. El disc comença com al principi: encara n’hi ha molt per transformar i canviar.

Ens quedem les transformacions. Durant tots els anys de trajectòria teua, has passat per diferents moments polítics de València, del valencià, de la música, dels músics... Quina és la teua percepció dels canvis?

Sí, hem passat per moltes etapes. Quan vaig fer la primera maqueta, Esperanza Aguirre era ministra d’Educació. He vist de tot. He vist no poder actuar a Xàtiva de manera oficial. Els barris, les associacions de veïns, l’Ateneu... sempre et tenen en compte, però la municipalitat, el poder, no ha pogut vore això de la música en valencià, un fet molt perillós... No ho sé! Bé, després s’ha demostrat que sí que és un poquet perillós. Jo crec que no és que no s’hagen produït transformacions, però no en tots els casos, no suficientment profundes. La valentia continua sent necessària i s’ha d’arribar fins al final pel que fa a les transformacions. No ens podem permetre un retrocés com aquell a què havíem arribat. Les polítiques, no només, la cultura, moltes altres van convertir el País Valencià en un país pobre; i no n’era, de pobre, tenia tarongers, agricultura, cultura popular, vida immensa, i va haver-hi 25 anys de polítiques que el van convertir en un país pobre, no només quant a cultura. La gent es va anar desvetlant per això i va propiciar una escombrada total. Això hauria de suposar l’estímul suficient per a adonar-nos que han de ser valents amb els canvis. Correm aquest perill d’oblidar la història. I la història comença ahir.

No et sembla que sempre estem immersos en les mateixes lluites?

Sí, bé, jo crec que és una lluita. I és eterna. Hi ha gent que es pensa que és una qüestió de l’edat o del moment polític. L’«ara ja no toca», però la lluita convé sempre i per si de cas! Perquè la situació de les dones pot empitjorar i empitjora; la situació del valencià també; dels drets laborals, el clima, la música... I també arrabassar als polítics el monopoli de la política, perquè la política la fa la gent, ho fan els comunicadors, els músics, els forners quan trien una farina i no una altra. Tot el món tenim una responsabilitat en les coses. Cal exigir als gestors de la cosa pública, però hi ha altres coses que les has de fer tu.

El disc és una mena de llibreta. Com vols que la utilitzem? Algun consell?

Estem en un moment delicat per al disc i la idea era tindre un objecte que tinguera un segon ús. Es pot ratllar, s’hi poden fer esmenes, com en una assemblea. I que cada u hi escriga la seua!

L’any 93 vas pujar per primera vegada a un escenari. No sé en quin moment toca fer-ne balanç, però què queda de tot allò?

Estic content que hi haja un panorama de cantautors i cantautores, perquè, quan jo vaig començar, de la meua edat, n’érem tres o quatre i ningú ens feia cas. No hi havia circuit. Però al mateix temps m’entristeix el fet que els companys més joves que jo visquen una situació molt pitjor en la música. Crec que ara és la generació dels drets; nosaltres ja vam demostrar que amb el valencià es podien fer cançons, però volem condicions dignes. I per la meua part no té cap importància, soc una formigueta caminant entre tantes altres. Jo sé que al llarg de la meua carrera seré un cantant amb pocs discos, però podré dir que tots els he pensat molt i estan al lloc on volia que estigueren.

I ara?

Ara estic en estat de col·lapse! La idea és continuar fins que em facen fora o fins que em muira.