La força de la cultura i els Premis Ciutat d’Alzira

La tardor valenciana és una tardor molt literària: des de mitjans d’octubre fins a mitjans de novembre quasi cada cap de setmana hi ha a València una gala amb premis, còctels, música, i moltes abraçades, a més de la Plaça del Llibre de València i Castelló. Són moments de rencontres, converses, d’il·lusions per als premiats, de llibres i, sobretot,  moments de recordar que continuem ací, que els valencians no som una espècie en extinció, per molt que alguns així ho voldrien.

Enguany, a més, per les circumstàncies d’involució que vivim en el terreny polític, social, econòmic i cultural, aquests encontres literaris són moments d’autoafirmació, de resistència o, més aviat, de resiliència. Així fou també com ho va deixar entendre la nit de divendres a Alzira Josep Gregori, fundador i editor de Bromera Edicions, durant la gala i el sopar dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira que organitza aquesta editorial des de fa trenta-cinc anys.

Es diu prompte, trenta-cinc anys. Primer amb el Premi Novel·la Ciutat d’Alzira, el més vetarà, i a poc a poc obrint pas a l’assaig, la poesia, el teatre, la literatura infantil i juvenil, gran aposta de l’editorial, la investigació científica i a l’àlbum il·lustrat, un dels punts forts de Bromera. Més de tres dècades viscudes sota moments i contextos històrics i socials ben diversos i sempre endavant. Per això, ara, en les circumstàncies actuals i les d’anys successius, amb escassíssimes aliances i complicitats institucionals per a la nostra cultura, ens toca de nou fer front a l’adversitat amb sentit de l’humor, treball i intel·ligència, perquè no ens ho estan posant ni posaran fàcil. Tanmateix, nits com la d’ahir posen en evidència que hi ha una normalitat i una continuïtat en la cultura que fem els valencians, independentment dels bens que bufen. Posen de relleu que l’arrelament social de la cultura i de la literatura en la nostra llengua al País Valencià és molt fort, que hi ha un entramat social i cultural sòlid que ha arrelat durant les darreres dècades, i això, senyores i senyors, és una lliçó per als que governen. No desapareixerem en dos dies. Tenim corda per a estona...

Aquest és, o almenys em va semblar a mi, l’ambient que es respirava anit a Alzira, amb el teló de fons d’uns premis de prestigi i en moments en què la gent s’hi aplega, ara més que mai, per compartir i cloure’ns com un puny, com cantava Raimon. I no sempre és fàcil traure la gent de casa, sobretot si cal moure el cotxe i anar a parar als salons Rex Natura, perdut al mig del no-res entre camps de cebes. Una olor autòctona que t’embolcalla en baixar del cotxe i t’acompanya fins entrar al recinte. A mi això no em molesta. Però com que no soc persona capaç d’orientar-se amb facilitat a la carretera, ni amb GPS; i com que sempre hi havia vingut de copilot, anit vaig fer més tombs que una baldufa. De fet, arribí tan marejada al Rex Natura, que no em va caldre ni còctel de benvinguda per agafar la nuvolada. 

Bromes a banda, i tornant a la situació involutiva en la que estem. Trobe que, com ja vam viure en el passat, de nou la societat civil i el seu teixit associatiu valencià, més algunes empreses privades, hauran d’assumir el paper de la Conselleria de Cultura. Per a començar: la coordinadora sorgida del treball conjunt de diferents entitats per tal de celebrar durant el 2024 el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés. Sense ell, sense Fuster, la nostra literatura, el nostre País Valencià, no s’entenen.

Josep Gregori –que encarava els primers Premis Ciutat d’Alzira després del canvi dins de l’empresa, recordem que aviat farà un any que el 60% de Bromera pertany al grup Planeta– va evitar donar-li un caràcter polític a la vetllada, tot i que «nos sobran los motivos» com diria Sabina. Ara bé, sí que fou ferm Gregori en la seua crida a la resiliència i la normalitat, a continuar treballant. Una crida a «aguantar el tipo». 

Doncs sí, aguantarem el tipo encara que la persona que lliure el Premi Carme Miquel de literatura Juvenil, inspiradora d’Escola valenciana, es dirigisca al públic en castellà, i encara que des de la Direcció General del Llibre esmenten i lloen Vicent Andrés Estellés, després del menyspreu que fa tan sols uns dies va fer el Govern de la Generalitat Valenciana del poeta, dedicant-li zero euros de pressupost, igual que a Fuster. Aguantarem el tipo encara que es negue la subvenció als projectes culturals de les Mancomunitats. Caldrà aguantar tants tipos que ja no sabrem com ni on tindrem el «tipo». Però mireu, és ben senzill: aguantarem i ho farem amb els fets, perquè apropar-se anit a la vetllada dels Premis d’Alzira i veure més de sis-centes persones vingudes de tot arreu, de València ciutat, d’Alacant, de la Ribera, de la Safor, la Marina, l’Horta, de Castelló i de més enllà, tot això parla de la gran acollida social que tenen aquests premis i demostra que, ara més que mai, la gent vol estar-hi present, ajuntar-se, veure’s, sentir que, a pesar de tots els greuges comparatius, desafeccions i faltes de respecte, a pesar de totes les negatives, seguim ací i seguirem, omplint un espai i fent valdre una veu que mai han deixat de ser nostres.

Els Premis literaris Ciutat d’Alzira continuen sumant anys, superant silencis, anys sense gales, renovant-se al ritme de les tecnologies i de l’arribada de gent nova a l’escenari. Sense anar més lluny, la presència anit d’un presentador jove i simpàtic com és Lluís Cascant i les cançons de La Maria, una veu potent que des d’Oliva i a través de les xarxes socials ha saltat a molts escenaris de tot arreu. Una cantant que fa seus un llegat musical i un cant antic per tornar-nos-els amb una manera de sentir la música plena de força i aires nous. 

Els premiats d'enguany

Els premis continuen sumant anys i llibres. Enguany vora dues-centes obres s’hi han presentat, en una edició en què el compromís amb la tradició, la defensa del territori i de la llengua i la denúncia social han protagonitzat els guardons. El premi Novel·la Ciutat d’Alzira ha estat per a Víctor Labrado, un escriptor de llarga trajectòria, per Nascuts del fang, una novel·la que, mai millor dit, s’endinsa en el fang de la nostra tradició, en les terres de marjals, on els secrets de família i les relacions entre propietaris i jornalers protagonitzen un relat inoblidable. Labrado, que jugava a casa, va compartir unes paraules divertides amb el públic i ens va deixar a tots amb ganes de fer-li una bona queixalada a la novel·la. El guardó de poesia Ibn Hafaja fou per a l’escriptor Marià Veloy amb l’obra El pianista a l’armari, un poemari que reflexiona sobre l’escriptura com una activitat solitària, amagada i allunyada d’allò que coneixem com a realitat, en paraules de l’autor.

El premi d’assaig fou, per tercera vegada en la història d’aquest premi, per a una autora. L’obra premiada, Terra endins. Reflexions per a fer camí, de Maria Josepa Payà, gira al voltant de la gent que viu avui a les zones rurals, una opció de vida possible que cal no perdre de vista. Hi ha vida més enllà de les urbs. Per decisió del jurat i per la  qualitat de l’obra, fou declarada finalista l’obra de Francesc Gisbert, La resistència lingüística: un món de llengües, que també serà publicada per Bromera. El premi de Divulgació Científica fou per a Francesc Lloret, per l’obra Un món magnètic: la presència dels imants a les nostres vides. Albert Martínez fou el guanyador del premi de teatre amb l’obra Autoretrat, Jesús Mollà va inaugurar el I Premi de Narrativa Juvenil Carme Miquel, un dels guardons millor dotats, junt amb el de novel·la, amb Helena, una obra que planteja un tema actual, i de sempre: la lluita d’una adolescent dins d’una família que el veïnat descriu com a normal, per sobreviure al perill secret que l’assetja a casa. Per la seua banda, Mariano Casas fou el guanyador del Premi de Narrativa Infantil amb La vall del tresor, i last but not least, Paco Cholbi i Carles Arat, autors d’El monstre Petrorro, han estat distingits amb el Premi d’Àlbum Il·lustrat, tresor de la casa, la fusió entre el treball dedicat a l’àlbum il·lustrat i la memòria, sempre present, de l’estimat Enric Solbes.

Tot això va ocórrer anit, en una vetllada en què no faltà la cordialitat i el bon tracte de tot l’equip de Bromera. I com a novetat, un canvi en el guió: el fet de d‘intercalar els premis amb el sopar, com solia fer-se, sinó que primer es lliuraren els premis, un darrere de l’altre, alternats amb les actuacions musicals i els parlaments. Una manera de fer diferent comprensible que permet als premiats i als organitzadors sopar més relaxadament. Ara bé, no obliden l’any que ve vindre berenats de casa, perquè començaran a sopar tocadíssimes les deu de la nit. 

Això els anglesos no ho resistiren, però nosaltres som valencians, i per molts anys!