Mia Hansen-Løve, cineasta: “El cinema durant molt de temps ha sigut una cosa sagrada i ara ho és menys”

La realitzadora, guionista i crítica de cinema Mia Hansen-Løve (París, 1981) ha arribat a València amb tren des de la seua ciutat natal per presentar en el festival Cinema Jove Bergman Island, premiada en la secció oficial del Festival de Canes. En aquesta entrevista amb elDiario.es, la realitzadora d'obres com ara L'avenir, El pare dels meus fills o Edén detalla la seua visió del cinema d’autor i explica la situació de la pantalla gran en un país en què la indústria cinematogràfica és quasi una qüestió d’Estat.

Què significa l’obra d’Ingmar Bergman en la seua obra?

És un cineasta que m’acompanya des de fa temps. Hi ha tal riquesa en la seua obra que crec que es pot esgotar tota la seua vida. Forma part d’aquests cineastes a qui es pot tornar en diferents ocasions i moments segons els teus desitjos. Mai he intentat imitar-lo. Tant per les seues pel·lícules com per la seua manera de fer cinema encarna als meus ulls una cosa única que continua atraient-me, fins i tot després de fer aquesta pel·lícula. Aquest film no ha esgotat el meu desig per Bergman.

Què li sembla l’etiqueta de cinema intimista que se li ha adjudicat?

L’accepte, perquè es poden posar totes les etiquetes que es vulga a les pel·lícules. No canvia res del que són realment les pel·lícules. Després, personalment no em definisc. No em definisc amb ismes. Crec que estem en un moment en què tot és molt polític en el cinema, molt ideològic. I a vegades converteix el cinema en una cosa una mica dogmàtica. Hi ha una tendència a cloure el cineasta, segons el seu recorregut o el seu gènere, en categories ben definides. De fet, intente escapar una mica d’això. Almenys, en el sentit que no sols faig pel·lícules a França. Després, assumisc que faig un cinema que es defineix fora de la indústria.

Estic molt contenta que les meues pel·lícules troben el seu públic, funcionen i viatgen pel món. Si Bergman és un model per a mi és perquè va fer un cinema sense compromís. Sempre va buscar en el més profund de si mateix la inspiració burlant-se de les modes, les tendències i els dictats de la indústria. Si cinema intimista vol dir això, en aquest cas, em va molt bé. La paraula intimista no es refereix a pel·lícules que parlen de coses íntimes, perquè pense que es poden fer coses molt personals amb temes que tenen un aire menys personal. És més el fet de la independència, és més això el que m’importa.

S’ha referit alguna vegada a la distinció que feia François Truffaut entre les pel·lícules que serveixen per a mostrar la realitat tal com és i les que serveixen per a somiar. Com adapta aquesta doble perspectiva en les seues pel·lícules?

Diria que Bergman Island és una pel·lícula que em serveix per a mostrar la realitat tal com m’agradaria que fora. La pel·lícula que vaig rodar després, Un beau matin, és un film que mostra la realitat tal com és. Quan faig Bergman Island,la pel·lícula és tan personal com les anteriors i clar que no està desproveïda de realitat, perquè faig totes les meues pel·lícules amb una realitat i crec també en una realitat de l’imaginari. És complicada aquesta noció de la realitat, perquè és molt subjectiva, però en tot cas Bergman Island és una pel·lícula que veritablement està en la cerca del somni, busca obrir les portes i les finestres cap a territoris inaccessibles de l’imaginari. És alhora el món de Bergman i el de la interioritat. Però està també la qüestió del somni. Quan vaig fer Un beau matin, una pel·lícula que es desenvolupa a París, en un realisme molt més clàssic i en una quotidianitat, això pertany a la categoria de les pel·lícules que busquen mostrar allò real tal com és.

És fàcil fer cinema d’autor hui dia?

La situació del cinema d’autor és molt fràgil en aquest moment, em fa la impressió que és així a tot el món. Es nota un desinterés del públic pel cinema. Queda l’esperança que la gent torne a les sales a poc a poc, però per damunt d’això està el sentiment que hi ha un interés que s’ha perdut. El cinema durant molt de temps ha sigut una cosa sagrada i ara ho és menys o per a una quantitat de persones més limitada. Es converteix en una mena de nínxol. Abans, fins i tot en el cinema d’autor més radical hi havia una possibilitat de ser popular. Abans es podien fer pel·lícules en certa manera radicals, per emprar una paraula molt gastada. Éric Rohmer va fer Ma nuit chez Maud, una pel·lícula que no és fàcil segons les definicions de hui dia, i va vendre 500.000 entrades en la taquilla. És impensable. Crec que és bastant desesperançador i, al mateix temps, tinc la sort que les meues últimes pel·lícules s’estrenen a tot el món i això és el que em protegeix. No em sent encara massa amenaçada per no poder produir les meues pel·lícules, però, en canvi, la qüestió és més profunda: la supervivència del cinema com a art a partir del moment en què el públic li dona l’esquena. Pot un art continuar viu si perd el seu públic? Això és la qüestió.

Fins i tot a França, un país que històricament ha apostat des de les institucions públiques per la cultura...

El problema a França és que, alhora, som molt privilegiats, perquè estem molt sostinguts per l’Estat, hi ha ajudes que no existeixen en cap altre lloc, tant per a cineastes o productors. Durant la pandèmia sobretot l’Estat ha posat una gran quantitat de diners perquè aquesta indústria resistira, però de sobte això cava un allunyament molt gran, perquè l’única cosa que no podem fer de moment és forçar la gent a anar a veure les pel·lícules. Podem continuar produint-ne, estrenant-ne i finançant-ne l’escriptura, però, si al final hi ha centenars de pel·lícules que ningú no veu, es crea una situació completament esquizofrènica. No m’agrada dir això, però quasi em pregunte si no hauria d’haver-hi menys pel·lícules. Però qui pot dir quines pel·lícules s’haurien de fer? És una situació una mica esquizofrènica a França, alhora no estem en una lògica capitalista, la qual cosa està molt bé. Fins i tot si la demanda és molt baixa, l’oferta encara és molt important. Però al mateix temps això crea una gran violència amb les pel·lícules que s’estrenen i es queden en la cartellera una setmana.