La història del dia que va vindre a mudar-ho tot: ‘14 d’abril’, de Paco Cerdà

“Acabes de morir.

Ningú ho sap, Emilio, però tu estàs mort.

No ho sap Visitación, que deu estar adormida a casa.

No ho saben els teus fills, dos xiquets i una xiqueta ja sense pare nostre“.

Així arranca l’obra guanyadora del II Premi de No Ficció de l’editorial Libros del Asteroide. Un inici, tan carregat de literatura com desproveït d’artifici, que està destinat a integrar-se en el podi dels millors començaments de la narrativa contemporània. Paco Cerdà, l’autor, és un periodista i editor valencià nascut en l’equador de la dècada dels huitanta, que ja compta en el seu haver amb dos llibres més publicats: El peón (Pepitas, 2020; Millor Llibre de l’Any a Espanya en els Premis Cálamo, traduït al francés i que serà adaptat al cinema i publicat als Estats Units en anglés) i Los últimos (Pepitas, 2017).  

Les hores canòniques i l’Apocalipsi

Paco Cerdà, més que un llibre, ha construït un calidoscopi amb què ens retorna el reflex d’escenes –algunes poques d’icòniques, la major part d’inèdites– d’un dia que va canviar l’esdevenir històric d’Espanya. Una tasca intricada i minuciosa que l’ha obligat a treballar durant dos anys com un ratolí de biblioteca, ensumant entre llibres acadèmics, hemeroteques digitals i fins i tot dietaris i cartes. L’autor recorda que la primera de les tasques que va escometre va ser imprimir en paper DIN-A3 tots els diaris que es van publicar el 15 d’abril de 1931 de llarg a llarg del país, predisposat a traçar amb retolador roig els primers solcs del camí. Des del principi del procés es va acompanyar d’un objecte que, com a bon fetitxista, va comprar deliberadament: un duro amb l’efígie d’Alfons XIII datat el 1898, que li recordava que aquell home que va nàixer rei “va acabar en la mateixa caixa que els peons i lluny del tauler que un dia va dominar”.

En la seua reconstrucció metòdica d’aquella jornada, com a bon professional, no va deixar espai a la improvisació. Va seqüenciar en un document Excel els diferents successos que anava descobrint i desempolsant de l’arena del temps. Perquè no s’ha limitat a fer arqueologia dels fets més destacats, és a dir, els que van ocupar les portades dels diaris i que van acabar formant part de l’imaginari republicà darrer, sinó que ha aconseguit il·luminar amb històries noves totes les franges horàries que componen el trencaclosques d’un dia. Per fer-ho, s’ha valgut d’una estructura ben original, no exempta de simbolisme: les hores canòniques. L’autor ha dividit el temps a la manera medieval, la que regia el ritme de la vida a l’Occident cristià, marcant l’inici dels diferents resos que componen la jornada monacal: Prima, Vespres, Tèrcia, Sexta, Nona, Matines i Laudes. Cerdà va voler que el pes de l’Església, la reacció de la qual tant tindria a veure amb el cruent final de la II República, fora una presència invisible però latent durant tot el llibre.

No és aquesta l’única decisió creativa que pren l’autor en aquest sentit. També al·ludeix a l’Apocalipsi a través de metàfores subtils, que, com el ressò tènue d’una trompeta llunyana, es colen en la narració per evocar que aquella mateixa setmana d’abril del 1931, segons la litúrgia del ritu tridentí, a les esglésies de tot el país es preparava la lectura d’aquest capítol bíblic que augura el final del món. Un exemple eloqüent de com la realitat és a vegades més irònica del que la literatura gosaria.

Mil i un morts continuen sent-ne mil

L’encert més gran de l’obra de Cerdà rau en la jerarquització de les històries que relata. No són les peripècies d’Alfons XIII, humanitzat i diminut en les seues últimes hores de monarca, les primeres a explicar-s’hi. Ni tan sols ho són les reunions clandestines d’aquells prohoms els cognoms dels quals encara estan disseminats per les llistes dels carrers d’Espanya, com Gregorio Marañón o el Comte de Romanones. Cada franja horària s’inicia amb el nom, destacat en negreta, d’un d’aquells personatges anònims de la història per als qui aquell dia de goig popular va suposar l’últim de la seua vida: Emilio, enquadernador en atur; Cándida, pescatera, sindicalista, dona i mare; Teresa Claramunt, rebel propagandista; Francisco, un xiquet encara (…) amb el ventre rebentat; Antonio, un xaval de Cuatro Caminos; i Eduardo, un soldat al cadàver del qual aquell dia ningú va saber posar nom. Són els no ningú dels quals parlava la poeta polonesa Wisława Szymborska.

“La història arredoneix els

esquelets per desenes.

Mil i un continuen sent-ne mil.

Aquest u és com si no

existira“.

El primer de tots ells és amb qui arranca l’assaig: Emilio Arauzo Honorio, que es va veure acorralat per la violència dels solats monàrquics que intentaven encara frenar l’inevitable. Per imaginar les seues últimes hores, l’autor es va inspirar en la foto que el va captar —incomprensiblement— a tocar de la mort.

“Una bala t’ha entrat per l’esquena i t’ha eixit pel ventre. Tens un altre tret a la mà dreta. La sang és escandalosa damunt la camisa blanca. Les cures d’urgència en la clínica del carrer Tamayo no hi són prou. El trasllat a l’Equip Quirúgic del districte Centro serveix perquè un fotògraf et retrate amb vida per última vegada. (…) Ets l’únic que mira a la càmera, ulls entreoberts, rostre exhaust, boca subsumida pel bigot. Així et consumeixes abans que toquen les sis. El teu cunyat, que et va perdre amb els trets, camina buscant-te per totes les cases de socors. No hi ha ingressat cap Emilio i això l’ha calmat. Encara no ha llegit el teu nom en el diari del matí, que narra la batalla campal d’anit. (…) Encara no sap que has mort”.

14 de abril, com poden comprovar, no és un assaig a l’ús sinó, més aviat, una crònica literària que cavalca, tal com el mateix autor la defineix, molt prop de la novel·la de no-ficció: a estones trepidant, com una trama de novel·la negra; a estones íntima, com un soliloqui inesperat; a estones minuciosa i prolixa, com un bon text acadèmic de consulta. Tot això revestit d’una prosa acurada i preciosista, que busca la veritat com un pintor flamenc es llueix en la representació de les coses nímies, deutora de l’estil de grans escriptors que Cerdà admira, com Ramón J. Sender i Chaves Nogales, i d’uns altres de més actuals, com Emmanuel Carrère o Gay Talese. Pot considerar-se aquesta obra com el capítol que enfila els Episodios nacionales de Pérez Galdós amb els d’Una guerra interminable d’Almudena Grandes. Per cert, va veure la llum el mateix dia que la novel·la pòstuma de l’escriptora madrilenya.  

L’inesperat lloc de què brolla una idea

Quan Paco Cerdà va decidir que intentaria reconstruir el 14 d’abril, des de tots els angles possibles i abastant totes les hores transcorregudes, no mirava una fotografia antiga, ni aclaparat per l’emoció en un acte de reparació històrica. Normalment, el centelleig de les millors idees brolla en els llocs més inesperats. Una nit qualsevol, en la cua d’una pizzeria, Cerdà va recordar el títol de l’exemplar que l’esperava apilat en el seu escriptori, com una de tantes promeses de lectures que a vegades mai arriben. Era 14 de juliol, d’Éric Vuillard, que narra episodis desconeguts sobre la Revolució Francesa. Mentre esperava el seu torn, segurament embolcallat pel soroll de música i l’aldarull de les veus encreuades dels clients del restaurant, es va preguntar quin és el dia que marca, com la presa de la Bastilla, el punt de gir de la història contemporània d’Espanya. I va ser així com, pocs minuts després, ja a casa, va bussejar per Internet a la recerca del llibre que havia començat a imaginar i que no podia creure que ningú s’haguera plantejat fins llavors. Però així era. No hi havia res de semblant a l’obra que acaba de publicar, dos anys i pocs mesos després d’aquella espera.

Un canvi de perspectiva

“Ja no és un tall net en la història”, ens diu quan li preguntem què significa ara per a ell aquesta data. “He vist les gotes de sang vessada. Poques, però innegables, sobretot quan adquireixen rostre, noms i cognoms, un passat, una vida. Llavors mai pots afirmar que aquestes víctimes siguen poques”. Ens explica com li ha canviat la perspectiva sobre el bloc que s’enfrontava a la monarquia: “No era monolític. Hi havia una gran amalgama de sensibilitats diferents conjurades al voltsnt del Pacte de Sant Sebastià, però cadascuna va viure aquell dia d’una manera: els anarquistes tan desconfiats, els comunistes minoritaris però ja conscients que allò que es forjava no era exactament el que volien… Tampoc puc deixar de pensar que el 14 d’abril va ser una fortuna per a l’esdevenir d’aquest país, perquè va trencar amb l’Espanya del caciquisme, de l’Antic Règim, d’un cúmul d’injustícies sistèmiques intolerable, però, alhora, tampoc puc deixar de pensar en la història com aquest tren desbocat que s’emporta tantes vides per davant”. 

Un viatge en el temps

Li preguntem on aniria si poguera viatjar en el temps fins al 14 d’abril de 1931 i, en el silenci que segueix, es pot palpar la seua emoció quan espetega la llengua i conté l’alé mentre busca en la seua ment la millor resposta, quasi com si en depenguera que es fera possible. Finalment contesta que se n’aniria a Segòvia a parlar amb Antonio Machado, perquè es va quedar amb les ganes d’integrar-lo en el seu retaule; també es colaria a les cases de l’aristocràcia que observava darrere de les cortinetes com el seu món s’afonava; després pujaria al vaixell del rei abdicat per entrevistar-lo; i indefectiblement acudiria a la clínica en què va morir Emilio. “No li preguntaria res, perquè em semblaria obscé, però li agafaria la mà, sí. I li diria que no es preocupara, que Visitación estarà bé. Seria l’única ficció que em permetria”.

Paco, electricista i regidor

Pot ser que els escriptors a vegades creguen saber d’on van sorgir les seues històries, el moment en què els va assaltar La Frase amb majúscules. No obstant això, són més les ocasions en què desconeixen l’origen real de la llavor que va fer germinar la idea. Al mateix Steven Spielberg, contador de contes milionaris, va ser James Lipton, el degà i icònic presentador de l’Actors Studio, qui li va fer veure que el llenguatge que va crear per als extraterrestres de Trobades en la tercera fase era un homenatge a les professions dels seus pares: música ella i informàtic ell. En aquest cas, pot ser que la inspiració vinguera d’un altre Paco, un electricista del Genovés a qui el 14 d’abril de 1931 encara li quedava molt per fer, fins a arribar a ser regidor de sanitat, abans que una bala de fusell posara fi a la seua vida en el cementeri de Paterna. Cada cap de setmana, des d’un llenç penjat en la paret de la casa familiar, el rostre pintat d’aquell home mira Paco Cerdà, el seu besnet, com una absència sempre present. Pot ser que siguen aquests ulls, i no el llibre de Vuillard, els vertaders culpables d’aquest assaig.