El sumari 304: l’última fugida de Sant Miquel dels Reis

El 30 de juliol de 1962, cap a les dues menys quart del migdia, Fermín va entrar en pànic. Als seus trenta-dos anys va arribar a dubtar fins i tot de la seua capacitat per a fer una suma. Per si de cas, va començar el recompte de nou. Aquesta discrepància entre xifres només podia ser fruit de la calor i el cansament. Com li havia de passar a ell una cosa així, durant el seu servei, a plena llum del dia! Ple de ràbia, els va obligar a repetir fins a tres vegades més, braç enlaire, els “arriba España” i a Franco, per intentar robar una mica de temps a la realitat i recuperar la força necessària per a fer saltar totes les alarmes. Perquè sí, no hi havia dubte: faltaven onze presos a la presó de Sant Miquel dels Reis.

De capital de la República a Valencia del Cid

Després del final de la guerra, a València, on dos anys abans s’havia refugiat el Govern de la Segona República, s’amuntegaven milers de republicans tant en les seues presons com en altres espais habilitats per a concentrar a la nova població reclusa. Per exemple, el convent de Santa Clara per a preses polítiques o la Plaça de Bous transformada de la nit al dia en camp de concentració. L’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, que originàriament va ser una alqueria andalusina, situat als afores de la ciutat, envoltat d’horta i de cel, ja era presidi des de les acaballes del segle XIX, per la qual cosa va ser convertit ràpidament en un dels principals espais carceraris per a presos polítics, que va arribar a reunir fins a quatre mil homes els primers anys de postguerra.

El ‘Good bye, Lenin’ valencià

Allí, des de l’1 d’abril de 1939, van anar amuntegant-se milers de presos, entre ells el que va ser alcalde republicà de València durant la guerra i que, en aquell temps, havia protegit la talla de la Mare de Déu dels Desemparats ocultant-la en una dependència de l’ajuntament. Es deia José Cano Coloma i la seua vida podria haver servit d’inspiració al director de la pel·lícula Good bye, Lenin perquè, igual que el seu protagonista, va aconseguir enganyar sa mare anciana i malalta, i fer-li creure que vivia fora de perill en l’exili suís.

Aquesta història la coneixem gràcies al fet que alguns dels supervivents van deixar constància escrita del seu pas per Sant Miquel. Són aquestes memòries les úniques fonts amb què comptem els historiadors per a reconstruir la vida carcerària d’aquest antic monestir, ja que en els arxius no hem trobat rastre dels expedients penitenciaris dels que hi van ser reclosos durant el període de la dictadura.

Les altres fugides

No era la primera vegada que es produïa una evasió en l’antic monestir cistercenc. Ja el 1946 se’n van escapar quatre presos anarquistes perforant un túnel prop de la cripta de Germana de Foix –fundadora del monestir–, mentre les autoritats penitenciàries pensaven que estaven construint un pou. Aquells quatre homes, de qui no hem pogut recuperar els noms, van eixir indemnes de l’estreta galeria, segons el testimoniatge dels antics presos polítics Juan Busquets i Isidro Guardia. D’aquesta aventura, l’arqueologia va aconseguir recuperar l’estrat de terra que testifica la fugida i, també, una tassa i un antic cresol del XIX que van poder servir d’il·luminació als escapolits. Va haver-hi almenys una altra fugida, el 1954, encara que aquesta vegada malmesa, en què va participar el mateix Busquets. Uns quants penats es van despenjar dels murs, agarrats a unes teles de sac nugades a manera de corda. Cap va aconseguir escapar. I Juan, per si la desgràcia fora poca, va caure a una séquia i es va trencar totes dues cames.

El sumari 304

El 30 de juliol de 1962 va ser diferent. Onze presos van aconseguir escapar de la presó de Sant Miquel dels Reis. Fins ara sabíem d’aquest fet gràcies únicament a l’hemeroteca, perquè la premsa es va encarregar de pregonar als quatre vents els noms dels escapolits: Antonio S. S., Amador M., Ramón T., Escolástico M. C., Eustaquio C. P., Emilio R. M., Enrique A. M., Antonio B. L., Alfonso G. S., Manuel B. i Francisco D. E. Per contextualitzar-ho, aquests homes es van escapolir el mateix any en què va tindre lloc la crisi dels míssils, es va rodar Atraco a las tres i es van casar Sofia i Joan Carles, que per desig exprés de Franco es convertirien en reis d’Espanya després de la seua mort.

Seixanta-un anys després, els que signem aquest article entropessem –quasi literalment– en l’Arxiu del Regne amb l’expedient del Sumari 304, que es va obrir, per part del Jutjat número 3 de València, l’endemà de l’evasió per determinar si els funcionaris de presons de Sant Miquel dels Reis havien incorregut en un delicte d’“infidelitat en la custòdia de presos”. La nostra emoció, en llegir aquestes sis paraules mecanografiades, va ser desbordant. Estàvem davant una documentació, inèdita i prolixa –més de 27 cares de full mecanografiades–, que descriu al detall l’última fugida del penal franquista de Sant Miquel dels Reis.

La modesta evasió

Fermín, l’home que el 30 de juliol de 1962 va entrar en pànic en fer recompte de presoners, va ser un dels tres funcionaris investigats en aquell procés. Els altres es deien Manuel i Julio. Els seus cognoms no els coneixem. Van ser ratllar pel personal de l’Arxiu del Regne en aplicació de la normativa de protecció de dades, ja que fa poc més de sis dècades que es van produir els fets i, per tant, amb una mica de sort, pot ser que els seus protagonistes siguen nonagenaris que encara recorden aquell migdia en què van tindre por de convertir-se en aquests altres a qui vigilaven cada dia.

Fermín, per necessitat, va haver de repassar mentalment totes les seues accions prèvies al moment del recompte de presos quan, a les 13.45 del 30 de juliol, després del dinar, es va adonar que en faltaven onze. Recordaria llavors que aquell matí havia passat per totes les dependències dedicades a les faenes de fusteria i que no va observar res que se n’isquera de les coses quotidianes. Després d’advertir-se de l’evasió, Fermín, Manuel i Julio “van fer requisa general per tots i cadascun dels departaments” i va ser només llavors que van entropessar amb el forat d’entrada a la galeria subterrània. Una obertura que, com una gola de llop, podia engolir-los a ells per pura incompetència.

“Les màquines (...) situades davant mateix [de l’orifici del túnel], deixaven un espai molt estret, escassament uns 40 cm (…) [per a passar-hi] i com a màxim el sòl apareixia amb moltes serradures i alguns desaprofitaments de fusta, no hi havia cap signe visible de l’existència d’aquesta boca de galeria”. Això va ser el que Fermín va declarar davant la comissió judicial que es va constituir a la mitjanit del mateix dia “en el lloc del fet”: la secció de corbament de fusta.

Presó i fàbrica clandestina

En els primers anys de la dictadura, Sant Miquel dels Reis, més que una presó, semblava una fàbrica de mobles. La implantació de la redempció de penes pel treball que va idear el franquisme va ser, en paraules de l’historiador Julián Casanova, “un mitjà excel·lent de proporcionar mà d’obra barata a moltes empreses”. A més de la secció de corbament de fusta, en la presó n’hi havia d’altres dedicades exclusivament a les faenes de fusteria, entapissament, empaperament i envernissada en què treballen uns dos-cents reus, de quatre-cents en total. De fet, en la Memòria de Redempció de Penes del 1950 s’arriba a destacar que en “la Presó Central de Sant Miquel dels Reis (…) la producció sobrepassa un milió de pessetes”. Una xifra el valor de la qual hui dia seria de quasi 83 milions de les antigues pessetes, és a dir, uns 500.000 euros.

Encara que no solament es dedicaven a la indústria del moble. Segons consta en la Memòria de la Direcció General de Presons, el 1962 aquest penal destacava també pel treball en la pell i el calçat i pel seu rendiment sobrat en el taller de cistelleria, que va arribar a produir aquell any 186.113 peces per a la venda posterior.

El túnel secret

La galeria subterrània estava al costat de la paret davall d’un gran finestral, en el que actualment és la sala d’actes de Sant Miquel dels Reis, l’entrada de la qual es localitza en l’ala sud del pati menut. Segons va fer constar la comissió judicial, el forat estava “tapat per una post de fusta, quadrada, recoberta amb una capa d’hule (…) [que] deixa al descobert un forat en terra de 75 cm de llarg per 55 d’ample i 70 de fondària, tot i que a mesura que s’avança, es baixa més. El pas per aquesta galeria, atesa l’estretor, només pot fer-se arrossegant-se, com personalment comprova Sa Senyoria”. I és que el jutge, pel que sembla, es va internar en el túnel per a cerciorar-se in situ de les seues característiques. Degué ser tota una experiència per als seus subalterns veure un magistrat reptar per un forat de terra. Va ser llavors que van comprovar a més que “en aquesta mina de huit metres de llargària, havien col·locat unes bombetes agafant el corrent de la instal·lació del taller mateix”.

Una fugida de cara al sol

Els onze presos ja feia més de huit mesos que planificaven al detall l’evasió. Des de setembre del 1961, diàriament, van anar perforant la galeria subterrània. El primer dia “van preparar un marc de fusta que van col·locar en la boca del passadís, amb la tapa corresponent, que cobrien amb serradures, per ocultar-la d’aquesta manera”. “Alçada la tapa, després del recompte, s’introduïa un en el forat, que tapaven a continuació els que quedaven a l’exterior, i el que s’ocultava es dedicava a anar soscavant el terreny. La terra que anaven extraient, aprofitant els sacs que en la fusteria tenen per a l’envasament de serradura, els solien emprar ells per a traure aquesta terra, que després amagaven en uns calderins que hi ha en el taller mateix i al costat del lloc de l’excavació”.

Uns dies abans d’acabar el túnel van establir el pla de fugida: “Havien calculat que l’eixida del subterrani coincidira davant d’una figuera pròxima a un corral de porcs (…) a uns vint metres de distància, (…) on es despullarien de la roba de penats i s’organitzarien en dos grups per (…) penetrar a França per la Vall d’Aran”. També tenien un ‘Pla B’, per si la fugida haguera sigut detectada de seguida, tal com va relatar Francisco a un sergent de la Guàrdia Civil, després de ser detingut a nou quilòmetres de la presó, a Albuixec, poques hores després de l’evasió. Tenien previst llogar un cotxe amb les 150 pessetes que havien aconseguit recaptar cadascun d’ells en aquests mesos a força de convéncer els ordenances que els canviaren els vals de l’economat per moneda en curs legal, cosa que estava prohibida a Sant Miquel dels Reis. També van pensar de robar l’arma a un sereno.

Segons la confessió de Francisco, “la perforació la van acabar el matí del mateix dia que van fugir (…), i la van deixar preparada (…) cap a les 12.30, ja que en aquest moment el sol pega de cara sobre la façana en què estava la boca d’eixida, i per la qual cosa, els sentinelles, per procurar emparar-se de l’ombra de les garites, deixen de veure l’exterior”. No obstant això, quan van eixir del túnel, van sentir que una dona cridava a la casa que hi ha al costat de la figuera i “van emprendre la fugida a la carrera.

El final de l’escapada

El 3 d’agost ja n’havien capturat quatre: Alfonso, Eustaquio, Enrique i Francisco. El 5 d’agost la Guàrdia Civil va capturar Emilio a Tarragona. A Guadalajara, el 20 del mateix mes, van ser presos Amador i Antonio. La causa recollida en el sumari 304 es va sobreseure el 2 d’octubre de 1962. I el 23 de març de l’any següent van trobar Escolástico a Barcelona. No sabem què va passar amb els altres tres escapolits: Manuel, Ramón i l’altre Antonio. El març del 63 perdem el rastre als protagonistes d’aquesta història. Però el que sí que podem afirmar amb certesa és que la seua evasió, malgrat el fracàs parcial, va servir per a sentenciar a mort l’ús carcerari de l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis.

Sant Miquel dels Reis, resignificat

El 1966 en Consell de Ministres va quedar traspassat l’ús de l’edifici a la Diputació de València. Des de llavors ha sigut magatzem de vehicles i de despulles de desnonaments i fins i tot un col·legi. En l’actualitat estan dins dels seus murs la Biblioteca Valenciana, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Direcció General de Cultura i Patrimoni; i l’Aula Didàctica de Memòria Democràtica. És encoratjador comprovar que, on en el segle passat es reprimia demòcrates, ara s’atresoren llibres i es promoguen els sabers.