Vito Quiles, Cristina Seguí o María Consuelo Reyna: qui paga l’agitació mediàtica

El passat 2 de març vaig presenciar al Senat una escena que explica bastant bé el moment polític que estem vivint. No era una simple provocació improvisada ni l’excés d’un personatge acostumat a buscar càmera. Era una escena construïda amb un objectiu molt clar: convertir la intimidació en contingut polític.

Aquell dia es celebraven unes jornades amb motiu del 8 de març dedicades a analitzar la desinformació i la violència digital contra les dones. Una de les ponents era la politòloga Sara Santaolalla. En acabar l’acte, el suposat periodista Vito Quiles es va acostar a ella amb el telèfon mòbil a escassos centímetres de la cara mentre formulava preguntes amb un clar contingut masclista i enregistrava insistentment la situació. L’escena no es va quedar dins del Senat. L’assetjament va continuar a l’exterior i diverses senadores van haver d’intervenir físicament per protegir-la perquè poguera abandonar el lloc amb seguretat.

No era una pregunta incòmoda. No era periodisme. Era assetjament. I així ho hem deixat clar amb una declaració institucional que al Senat posteriorment hem acordat els grups progressistes.

Seria ingenu, però, pensar que tot això és simplement el comportament estrident d’un individu. El problema no és només Vito Quiles. El problema és l’ecosistema que fa possibles aquestes escenes i que després les converteix en combustible mediàtic. El mecanisme és conegut: irrompre en actes institucionals, universitats o espais de debat amb l’objectiu de provocar una reacció que posteriorment es convertirà en un vídeo viral. La pregunta és irrellevant; el que importa és el clip. La provocació és el guió i el vídeo és el producte.

Aquest model d’agitació no funciona només amb telèfons mòbils i xarxes socials. Necessita plataformes mediàtiques, circuits de difusió i una presència constant en determinats espais digitals. Però sobretot necessita recursos econòmics. I és ací on apareix la pregunta que massa sovint desapareix del debat públic: qui paga aquesta agitació permanent?

En els últims anys s’ha consolidat un ecosistema de plataformes digitals, activisme mediàtic i campanyes de confrontació política que viu de la viralització del conflicte. Personatges com Vito Quiles formen part d’aquest engranatge comunicatiu que converteix la provocació en un model d’activitat política. Però aquest ecosistema no és només mediàtic. També té una dimensió jurídica i política que resulta igualment significativa.

Al País Valencià aquesta dinàmica té altres noms coneguts. Un d’ells és el de Cristina Seguí i l’associació Gobierna-te, que en els últims anys han impulsat denúncies, querelles i campanyes judicials amb un evident component mediàtic. Qualsevol ciutadà té dret a acudir als tribunals, evidentment, i la via judicial és una garantia democràtica fonamental. Però quan l’activisme judicial es combina amb una estratègia mediàtica permanent i amb una presència constant en el debat públic, la pregunta sobre el finançament deixa de ser anecdòtica i es converteix en una qüestió política.

Perquè sostenir una activitat judicial continuada requereix recursos importants. Requereix advocats, procediments judicials que poden prolongar-se durant anys i una estructura capaç d’alimentar constantment el circuit mediàtic que acompanya aquestes denúncies. No és cap secret que Cristina Seguí ha comptat en alguns procediments amb l’advocat que va defensar l’expresident Francisco Camps en causes de gran impacte mediàtic. Açò no implica per si mateix cap irregularitat, però sí que planteja una pregunta democràtica molt simple: qui sosté econòmicament aquesta activitat?

El problema és que aquesta qüestió es mou en un terreny d’opacitat. La legislació sobre associacions no obliga a publicar de manera sistemàtica els comptes ni els donants, i això permet que determinades estructures d’activisme polític i judicial funcionen sense haver d’explicar públicament com es financen. Però que la llei no obligue a fer-ho no significa que no existisquen aquests recursos. Algú paga els advocats. Algú sosté l’activitat. Algú està darrere de l’estructura que permet mantenir aquesta agitació constant entre tribunals, xarxes socials i mitjans digitals.

Quan una part del debat públic es construeix a partir de denúncies judicials, persecucions mediàtiques i campanyes digitals contra determinats responsables polítics o activistes socials, la transparència deixa de ser una qüestió privada i passa a ser una exigència democràtica. La ciutadania té dret a saber qui paga aquestes operacions i quins interessos les sostenen.

En realitat, aquest tipus d’agitació política no és completament nou al País Valencià. Té antecedents molt clars en la nostra història recent. Durant la Transició, el diari Las Provincias dirigit per María Consuelo Reyna va exercir una influència enorme en la denominada Batalla de València, convertint el discurs anticatalanista en una poderosa eina de mobilització política. Aquell periodisme militant va contribuir a construir un clima de confrontació identitària que durant dècades va marcar el debat públic valencià.

Però la història també ens ensenya una altra cosa: els agitadors mediàtics són útils mentre serveixen a determinats interessos polítics. Quan deixen de ser útils o comencen a molestar, desapareixen amb la mateixa rapidesa amb què havien estat impulsats. María Consuelo Reyna ho va comprovar quan Eduardo Zaplana va arribar al govern valencià i va decidir prescindir d’aquell poder mediàtic quan va deixar de ser funcional. Aquell episodi és una lliçó política que convindria recordar avui.

Perquè els qui avui viuen de la provocació permanent solen pensar que estan protagonitzant una gran batalla política. Però en realitat acostumen a ser només instruments temporals dins d’estratègies de poder molt més grans. Mentre serveixen per atacar adversaris, se’ls tolera o fins i tot se’ls promociona. Quan el soroll deixa de ser útil, se’ls aparta sense contemplacions. La política valenciana ja ha demostrat més d’una vegada aquesta capacitat per desfer-se dels seus propis agitadors.

Per això el problema no és només el futur personal de Vito Quiles o de Cristina Seguí. El problema és un ecosistema polític i mediàtic que viu del soroll permanent, que substitueix el debat racional per l’escàndol viral i que converteix els tribunals, les xarxes socials i determinats mitjans digitals en peces d’una mateixa dinàmica de confrontació.

I en aquest context la pregunta continua sent inevitable i cada vegada més incòmoda: qui paga realment l’agitació mediàtica que alimenta aquest ecosistema polític? Perquè si hi ha persones que dediquen la seua activitat a perseguir políticament altres persones, a convertir la provocació en espectacle i a utilitzar els tribunals com a escenari de confrontació mediàtica, el mínim exigible en una democràcia és que expliquen amb la mateixa contundència amb què assenyalen els altres una cosa molt simple: de què viuen i qui paga les seues activitats.

La història valenciana ens ha ensenyat una cosa amb bastant claredat: els agitadors sempre creuen que fan política, però quasi sempre només estan fent el treball brut d’algú altre.