Comunidad Valenciana Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
La hora de Casado: el discurso de Abascal allana el camino al 'no' del PP
El estado de alarma, principal escollo en la negociación de Sanidad con las Comunidades
Opinión - Fact-check para Trapero, por Elisa Beni

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

“És difícil superar la barrera del silenci en les investigacions sobre la dona perquè les fonts d’informació responen a una lògica masculina i patriarcal”

Toldrà va obtenir un doctorat cum laude el 2007 amb la tesi Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval, codirigida pels catedràtics Francesc Gimeno i Albert Hauf.

Albert Toldrà (Barcelona, 1964) ens obri sa casa al barri valencià de Mont-olivet una vesprada tòrrida de febrer en la qual estem tots destarotats pels 27 graus que cauen com una espasa de Dàmocles. Amb els cabells arrissats on els rínxols ja despunten grisos i blancs, l’historiador i investigador valencià, especialista en Sant Vicent Ferrer i en temes de religiositat i sexualitat en la cultura medieval, ens rep amb una samarreta d’una de les tantes gires de Bob Dylan que ell ha seguit de molt a prop. De fet, ens confessa que no n’ha deixat passar concert i que quan el cantant de Duluth (Minnesota) va venir fa no res a València el va anar a veure de nou, “dues vegades –diu– una ací i una altra a Múrcia”. Això sí que és passió! Jo fins i tot diria que es tenen un aire l’un a l’altre: els cabells arrissats una mica esbojarrats, la mirada penetrant i un perfil amb molta personalitat.

Toldrà ens ensenya la col·lecció de llibres que té sobre Dylan i d’altres escrits pel mateix cantant, estan a sobre del tocadiscos i nombrosos vinils, i a l’esquerra hi ha un moble amb portes de vidre i els CDs, però el tresor són, sens dubte, els llibres i els discos grans i negres. En aquests llibres estan totes les lletres, tots els versos de Dylan, anècdotes biogràfiques, fotografies, etc. Toldrà n’agafa un de gran amb una coberta d’un verd cridaner on es llegeix Bob Dylan en negre. L’obri somrient, convençut de la bellesa que hi admira: el músic, el poeta, tot un premi Nobel. Jesús Císcar li pregunta si troba que Dylan mereixia aquest guardó i Albert Toldrà ens ho deixa clar sense dir paraula.

La conversa continua i mentre Jesús busca racons i escenaris quotidians on enquadrar les fotografies, de sobte fa una troballa que no pot estar-se’n de retratar: la col·lecció de televisors de plàstic en miniatura, souvenirs típics dels anys setanta i vuitanta que Albert Toldrà ha anat ajuntant al llarg dels anys mentre viatjava per pobles i ciutats, majorment d’Espanya. “És la meua fricada -–ens diu mentre riu– i ja no col·leccione res més”. Ens comenta que alguns televisors els he comprat no fa molt, en botigues amagades on encara pots trobar relíquies d’aquestes. Jo li conte que de menuda en tenia un parell per casa i que els meus fills també n’han tingut i de seguida diu: ”Te’ls compre!” Llàstima que els he perdut la pista; de tenir-los a mà, li’ls regalava només per fer-lo feliç, vist el seu entusiasme.

De moment ja hem descobert algunes de les seues febleses: Dylan i els mini televisors. Ara, però, és hora de seure i tenir una conversa més o menys seriosa sobre els seus punts forts: Sant Vicent i el més enllà medieval amb el cel, el purgatori, l’infern, els àngels, els pecats, els pecadors i les pecadores, la temptació de la carn, la Santa Inquisició, i tot allò que envolta els seus llibres, i les seues dèries d’historiador, investigador i escriptor.

Llicenciat en Història per la Universitat de València el 1992, Albert Toldrà va obtenir el doctorat amb cum laude el 2007, amb la tesi Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval, codirigida pels catedràtics Francesc Gimeno i Albert Hauf. L'any 2000 guanyà el Premi Joan Fuster d'assaig per Aprés la mort: un viatge amb Sant Vicent al més enllà medieval. L'any 2011, amb Asmodeu. Dona, dimoni i sexe a l’edat mitjana obtingué el Premi Micalet d'assaig. El 2017 va guanyar amb El plaer de la carn el Premi València Alfons el Magnànim d'assaig i el 2018 el Premi Ciutat de València d’assaig amb l’obra Il·luses, santes, falsàries. Relats d’espiritualitat femenina heterodoxa perseguida per la Inquisició de València (1624-1808). Sembla que ja no li’n queden més premis per guanyar, però no és cert. En aquesta entrevista en parlem anecdòticament, i conversem detingudament sobre llibres i escriure,  sobre l’edat mitjana i la sexualitat, sobre els codis morals, i com no, sobre la perseverança, els esforços i els desencants de la recerca i de l’escriptura, sobre la fortuna editorial, i sobre tantes altres passions…

¿És la investigació la seua gran vocació?

He tingut el cuquet per investigar des que vaig acabar Història Medieval, però ho anava deixant i finalment m’hi vaig posar de ple durant l’elaboració la tesi. Jo tenia interés per treballar temes ideològics, relacionats amb les representacions del poder i finalment vaig anar a parar a Sant Vicent Ferrer. Volia estudiar els dimonis en la tradició medieval, i vaig acabar abraçant tot el més enllà: el cel, el purgatori, l’infern, els àngels. De fet, vaig començar amb Sant Vicent i vaig seguir amb altra literatura.

De tota manera, em fa l’efecte que vostè no és un investigador a l’ús, i no voldria caure en els estereotips, però ja sap...

És cert que no sóc un investigador habitual. Ni estic de PDI a la Universitat ni hi aspire tampoc, per tant, no estic adscrit a cap departament, la qual cosa em dóna una llibertat enorme per a fer allò que vull i al meu ritme, sense més preocupacions ni limitacions. De fet, ocorre que el tema acadèmic està molt compartimentat. Els filòlegs van per un costat, els historiadors per un altre, els especialistes en història de l’art per un altre, i jo he intentat fondre tots els camps i trencar certes barreres. Per això, quan durant la lectura de la meua tesina Francesc Gimeno, catedràtic de Paleografia, Albert Hauf, filòleg, i Amadeo Serra, d’Història de l’Art, van coincidir alhora, estaven tots tres ben contents d’estar junts perquè rara vegada s’ajuntaven. Per sort, darrerament el món acadèmic universitari ha canviat i millorat un poc, en aquest sentit. Encara recorde que el professor Hauf se’n burlava una mica i deia allò d’”El preu del blat”.

Ja em disculparà, però m’he perdut...¿”El preu del blat”?

Sí, en referència a allò dels historiadors marxistes que escrivien un llibre de quatre-centes pàgines sobre el preu del blat, per exemple [i riu]. I en general, el tema de les súper-especialitzacions i els compartiments estancs. I de passada, el que sol ocórrer, que en general l’estil dels treballs acadèmics és horrible. Hi ha molts treballs acadèmics densos, difícils de llegir.

¿I els de vosté no ho són?

Jo sempre he intentat fer-me llegir i estar en el mig, treballant des d’un rigor investigador i uns plantejaments seriosos, però fent-me llegidor. És a dir, mantenint cert nivell cultural, però sense posar el llistó massa alt, i crec que és un èxit aconseguir que la gent llegesca un assaig sobre el passat. 

¿I no s’ha sentit mai criticat, qüestionat o mirat amb recel per part de la comunitat estrictament acadèmica?

Directament no, però indirectament percep que no es veu bé el que faig, potser pel to o per la temàtica, tot i que em té igual perquè jo treballe des de la meua llibertat i com em deia un dia Vicent Olmos: “com que no estàs dins, ets lliure de rivalitats i capelletes”.

Una cosa és clara: els temes que Albert Toldrà tria per a investigar i escriure’n no són gens convencionals, i ha apostat clarament per la història del sexe, un camp prou negligit per la historiografia catalana. Els seus llibres –premiats i reconeguts– parlen dels comportaments sexuals en temps pretèrits, i ho fan des del rigor i el treball documentat, però sense deixar de ser obres llegidores, i fins i tot divertides.

Abans ha esmentat el professor Albert Hauf. D’ací uns dies l’entrevistaré. ¿Què ha significat Hauf per a vostè?

Hauf és un gran erudit, ha dut tota una vida de treball i és la gran referència en qüestions de literatura medieval. Com a docent, era molt seductor i transmetia la seducció i l’amor per la cultura als seus alumnes. Recorde una vegada que ens va oferir vint textos diferents d’èpoques distintes sobre Maria Magdalena per tal que veiérem com s’anava creant i evolucionant el mite des del segle XII fins als anys setanta. La producció d’abast públic de Hauf no és molt abundant, però tot allò que ha escrit és brillant. Durant la meua investigació, a la qual es va incorporar més o menys a la meitat del procés, em va aconsellar quins tipus de textos treballar i com millorar la tesi. Tots dos, Gimeno i Hauf van ser importants per a mi. Francesc Gimeno, amb qui mantinc molt bona relació, em va corregir capítol a capítol.

Quina relació té vosté amb la producció acadèmica, perquè -si bé està fent una tasca valuosa en la investigació de la literatura, la societat i la cultura medieval- es troba d’alguna manera dins i fora de la Universitat.

Hi estic dins perquè hi treballe, com a personal auxiliar, però relació acadèmica, en tinc poca, més aviat personal, com ara amb Paco Gimeno. En tot cas, no pertany al món acadèmic.

No està dins de cap capelleta, com diria Vicent Olmos, responsable de l’editorial Afers, amb qui vosté va publicar el 2010 Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval. ¿Quina opinió li mereix Afers, un projecte editorial dedicat, entre altres aspectes, a temes històrics?

Vicent Olmos ha fet i continua fent un treball enorme i admirable amb Afers, des del rigor intel·lectual i del pensament, i la seua dedicació respon un poc a la tragèdia d’aquest país, que iniciatives privades, com ara aquesta editorial o Acció Cultural del País Valencià, han hagut de fer allò que no feien les institucions.

Darrere dels seus llibres hi ha moltes hores d’arxiu, de lectura i d’escriptura ¿Com és la seua rutina d’investigador?

La veritat és que la part més dura és la reescriptura perquè sempre continua. Com deia aquell, u publica per deixar de retocar i refer el text.

, ho deia Jorge Luis Borges, que acabem per publicar perquè de no ser així, no deixaríem mai de reescriure el mateix text.

Doncs tenia raó perquè la reelaboració dels textos no s’acaba mai i un llibre fet que tarda en publicar-se és una tortura perquè no saps parar i sempre intentes millorar el llenguatge, l’explicació, la veu. La part d’arxiu la tens feta i s’ha acabat, però la d’escriure no s’acaba mai.

Vosté ha passat moltes hores escorcollant en arxius diferents, ¿no tindrà alguna anècdota divertida per a contar-nos?

On més he investigat és dins de l’Arxiu Històric de la Universitat de València, que és, a més, on treballe com a ordenança. Ací està una part de l’arxiu de la Inquisició i l’altra a Madrid, en l’Archivo Histórico Nacional, el qual consulte sovint per internet. També he investigat un poc en l’Arxiu Municipal. Però com a anècdota et puc contar que un dia que estava consultant uns documents a la biblioteca de la Facultat de Teologia de València, vaig notar que em miraven de cap a peus i clar, em van fer sentir com una cosa rara. Clarament per a ells era un intrús, [riu a cor què vols] i no m’estranya!

No em negarà que és un cúmul de circumstàncies i coincidències que treballe allà on està la seua font d’inspiració...

Doncs potser de no haver-se donat aquestes circumstàncies no hauria tirat per on he tirat. El que és cert és que no puc evitar explotar la documentació que tinc a l’abast perquè és una font d’informació fascinant. Cal tenir en compte que la Inquisició era una institució molt burocràtica i meticulosa i que per tant generava molta informació i de manera ordenada. Per tant, allà he trobat una informació que és d’or per a treballar les repressions ideològiques de l’època i la història de la sexualitat, temes com ara la bruixeria, l’heretgia, la censura del pensament científica i religiós, la repressió contra els jueus, contra els moriscos, la sodomia, la bigàmia, la sol·licitació sexual etc. L’arxiu de la Inquisició és un fons riquíssim.

Per tant, vosté seguiria la línia de la història de la cultura i les mentalitats, per dir-ho a grans trets.

Sí. Per exemple, en els temes que jo treballe, els francesos ens duen molt d’avantatge, estudiant la sexualitat en altres èpoques, i és que no podem oblidar el pes de l’escola  d’Annales en els anys seixanta, la història de la vida privada, de les mentalitats, i tot un exèrcit de segona generació d’historiadors que vingué després. O per exemple, l’antropologia històrica que treballen els anglesos també. En tot cas, trobe que calia anar més enllà de la visió reduccionista dels marxistes, per als qui el tema estrella d’investigacions històriques era l’economia i la lluita de classes.

¿“El preu del blat” una vegada més?

Sí, per ahí aniria la cosa [i riu]. I jo no dic que no siguen importants aquetes investigacions, però no es poden limitar els estudis històrics a aspectes econòmics i el oblidar el tema polític, com sovint passava. De fet, la gent no té fills per a fer augmentar el gràfic de la taxa de natalitat, n’hi ha moltes altres raons. El més interessant és escorcollar per què una persona creu el que creu en un moment històric donat i actua com actua. Les seues idees, les mentalitats, els models mentals que expliquen què fa la gent, en què creu, com es mouen al carrer, com viuen, etc.

L’any 2000 va guanyar el Premi Octubre Joan Fuster d’assaig amb Aprés la mort. Un viatge amb sant Vicent al més enllà medieval, després hi ha un silenci relativament llarg i a partir del 2010 contraataca amb uns anys de molta producció i reconeixements. ¿Com ha estat això? Ja sap que a casa nostra així hom publica i guanya molts premis se li comença a buscar les escletxes...Aprés la mort. Un viatge amb sant Vicent al més enllà medieval

El silenci no és una altra cosa que la meua tesi. Asmodeu. Dona, dimoni i sexe a l’Edat Mitjana, publicat el 2011, té molt de la tesi. Molts dels meus llibres arranquen d’allà perquè mentre investigava per a la tesi anava ja buscant informació sobre la història sexual. No és que m’hi posés d’un dia per a un altre, sinó que això ja venia d’abans, hi havia molta feina feta prèviament.

Els seus llibres ens permeten contraposar codis morals i comportaments i extraure’n conclusions. I a més, comprovar que escriure amb rigor no està renyit amb escriure amb humor, fluïdesa i atraure lectors. ¿Què en pensa?

Jo, com diu aquell refrany: “de aquellos polvos vienen estos lodos”. Tota història és història contemporània perquè encara que estigues estudiant una època remota la teua visió és actual i les preguntes que tu li fas a eixe temps són actuals. Per exemple, davant de Sant Vicent, la meua visió és laica, jo no el valore religiosament, sinó que per a mi és un personatge històric, és també la mirada  que en té el professor Paco Gimeno, qui ara mateixa prepara una biografia de Sant Vicent molt extensa. En aquesta línia, destacaria el treball d’un professor i historiador nord-americà, Philip Daileader, autor de Sant Vicent Ferrer. Su mundo y su vida, publicat per la Universitat de València, que ha fet el que encara no havia fet ningú: seguir l’itinerari que va fer Sant Vicent investigant els arxius municipals de tots els pobles on va estar predicant el sant. Daileader ens hi parla d’“el preu de la paraula de Sant Vicent” perquè darrere del sant anaven tres-centes persones en comitiva i no tots els pobles podien pagar aquesta despesa d’allotjar i donar de menjar a tota aquella gent. Ocorre, però, que ací hi ha hagut una visió molt sacralitzada de Sant Vicent, en canvi Daileader ho ha estudiat sense prejudicis.

Canviem un poc de tema. Vosté, que abans d’abocar-se a la investigació i ser auxiliar funcionari de la Universitat de València, va ser ferroviari, té una vida que m’evoca –salvant les distàncies– la de l’escriptor txec Bohumil Hrabal perquè ell va tenir oficis ben diversos i sentia una gran passió pel ferrocarril.

[Toldrà em mira i agafa una peça de ferro que hi ha damunt de la taula, la utilitza com a petjapapers, però és el tancador de la caldera d’una màquina dièsel de ferrocarril, les seues favorites]. En total vaig treballar en el ferrocarril del 1982 al 1987 i va ser una experiència enriquidora. Vaig fer de maquinista durant sis anys –diu mentre sosté la peça en l’aire i se l’admira– un any a València i tres anys a Irún, i estant a Irún ja estudiava història en la UNED perquè m’agradava.

Ser maquinista era un ofici dur perquè treballàvem de nit amb fred i de dia amb calor, però era un treball molt poètic, veure el món des de dalt de la màquina. A mi m’agraden  molt les màquines dièsel i em vaig dedicar a conduir aquelles locomotores que eren encara més primitives que la resta. Tot plegat, va ser una experiència intensa i inoblidable, i a més, un treball dur en el sentit de lluita de classes perquè els ferroviaris eren un col·lectiu molt guerrer, i al País Basc eren els anys de plom amb molts atemptats. 

I en acabant...

En acabant vaig tornar a València, vaig matricular-me en la Facultat de Geografia i Història i vaig començar a treballar com a Personal Auxiliar de Serveis (PAS) de la Universitat just l’any que acabava els estudis, el 1992.

Per a esdevenir, anys després, un autor de fortuna editorial perquè ha publicat -reiteradament- a casa nostra, i també a Catalunya. ¿Se sent recompensat i ben tractat?

En general sí, quan he fet promoció i presentacions dels llibres m’he sentit sempre ben acollit. Crec que he tingut sort perquè tot això podia no haver passat, però no m’han regalat res, no ha sigut arribar i moldre perquè per cada premi que he guanyat, n’hi ha molts que no. És una jugada de paciència, tenacitat i no desanimar-se. Llevat del primer premi, el Joan Fuster, que va ser provar i encertar, la resta és molta paciència. De tota manera, que un llibre no guanye un premi no vol dir res.

Com a anècdota, recorde que després de Mestre Vicent ho diu per espantar. El més enllà medieval i Asmodeu. Dona, dimoni i sexe a l’Edat Mitjana algú em va dir que baixara el nivell i m’explicara d’una manera més entenedora per a que la gent em poguera llegir. En tot cas, jo tracte d’escriure llibres on hi ha erudició, però hi evite de complicar la lectura i faig per explicar les coses bé perquè si una història està ben contada, ja té un cert interès. Per a mi és ja una aspiració: escriure els meus llibres i contar la història d’una manera que s’entenga i siga més atractiva.

I em consta que dins del món acadèmic m’han criticat en alguna ocasió per donar-ne una visió desacralitzadora, però com que no puc evitar-ho... Jo li pose un cert sentit de l’humor al que escric, que és una forma també de captar l’atenció dels lectors, que un lector puga somriure amb mi em garanteix que estic mantenint-hi una comunicació fluïda. Sóc un gran admirador de la ironia anglesa tan fina d’escriptors com Robert Graves o Robert Louis Stevenson.

Dona, dimoni i sexe a l’Edat Mitjana, La carn. Cos i sexualitat a l’Edat Mitjana Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819), El plaer de la carn. Sexe i temperament en la cultura medieval, Il·luses, santes, falsàries. Relats d’espiritualitat femenina heterodoxa perseguida per la Inquisició de València. Evocar els títols dels seus llibres i mirar-ne les cobertes ja fa pensar, o malpensar. En tot cas, ¿Creu vosté que els valencians som un poble que acull el sexe amb naturalitat? Ho dic perquè només cal fer una passejada per l’horta i evocar tota la nostra imaginària fructícola associada al sexe: la magrana, la figa, la carxofa, la tomaca, el nap, la xufa, l’albergínia...

Comparats amb la gent del Principat o de Les Illes, que són molt més seriosos, els valencians sí que tenim un punt més d’atreviment. Per exemple, un Ferran Torrent és inimaginable fora de València. Crec que la societat valenciana és una societat de frontera, una mica com el Far West (el Llunyà Oest nord-americà), una societat que té un punt bèstia des de l’estructuració des del començament. A més, aquesta autoimatge dels valencians com a gent calenta funciona ja des de fa segles. Imagina que hi ha un fragment de l’Espill on Jaume Roig parla d’una monja que espera que un home se li tire al damunt i com que aquest no ho fa, ella li diu “Valencià em pensava que éreu”, i això està escrit ja al segle XV! I si llegeixes amb deteniment el Tirant lo Blanc trobes moltes escenes d’evocacions eròtiques i més enllà. Jo sóc un fan dels llibres de cavalleria i cavallers.

Ja sap vostè: “dels pecats del piu, nostre senyor se’n riu”... En tot cas, la literatura medieval i moderna -quasi exclusivament escrita per homes- ha deixat de banda la meitat de la població i amb ella la perspectiva femenina respecte a nombrosos temes, els palers de la carn també, per descomptat. És part del seu repte, com a investigador, recuperar i retrobar com veien i vivien les dones el sexe a l’edat mitjana.

Com bé dius, la majoria de les fonts estan escrites per homes i sota la visió d’una religió patriarcal per definició i una teologia moral on imperava la visió dels homes i el prisma de la Inquisició, que sempre era masculí. En el llibre Il·luses, santes, falsàries vaig voler donar veu a una sèrie de dones perquè la sexualitat és un tema que et remet sovint a les veus dels homes i per tant, si no anem més enllà, estem donant-ne una visió esbiaixada. I en el cas de Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819) presente els casos de dones víctimes d’abusos sexuals que han estat silenciats i tolerats durant segles. Volia fer justícia en parlar d’aquesta realitat i que en quedara constància. És difícil superar la barrera del silenci pel que fa a la dona perquè les fonts d’informació responen a una lògica masculina i patriarcal. No m’estranya que en alguns cercles i àmbits catòlics no em conviden a certes conferències o congressos, però aquests temes que investigue són molt interessants, almenys per a mi ho són [i riu], ja sé que sóc una mica friqui, però tant se me’n dóna. 

Vosté ha conclòs en les seues investigacions que l’edat mitjana no era una època tan reprimida i fosca en el tema sexual i que la repressió dels cossos ens arriba, més aviat, de la progressiva domesticació sexual amb la doble moral de la societat burgesa. Darrere de tot això hi ha també la Revolució Industrial i l’anomenada “disciplina dels cossos”, i el mite del binomi amor romàntic-possessiu. ¿Què pot dir-nos de tot això, i on podríem dir que n’estem ara? 

El cinema i la literatura han creat una imatge molt mitificada sobre l’edat mitjana. ¿Què era repressora? Sí que ho eren i et condemnaven a la foguera a la mínima, però el gruix de la repressió en temes morals ve després. Fins a la segona meitat del segle XVI i el Concili de Trento es viu un clima de llibertat i permissivitat en segons quins aspectes sexuals, i en aquest sentit era una societat més transgressora que la d’avui. Haig de dir que no em deixen de sorprendre les declaracions recents del President Ximo Puig de prohibir la prostitució. En l’edat mitjana l’única manera que tenien de controlar la prostitució era traure-ho a la llum amb bordells públics controlats, en realitat, la foscor comença en el segle XVI i continua fins ara, amb plantejaments, com és el cas, de voler prohibir una realitat social arrelada. Aquesta no és la manera d’acabar amb la prostitució.

En l’edat mitjana la gent era molt bèstia, aquest és l’adjectiu, i també menys hipòcrita. La cristianització i les missions eren més superficials perquè realment la cristianització no pren força fins al segle XVI, i en l’edat mitjana les supersticions, les llibertats sexuals, eren molt fortes, i la capacitat de revolta era més gran que la que tenim ara perquè també la maquinària per a controlar la societat era més impotent, i tot això s’acaba a poc a poc. A més, qui tanca la dona a casa i a la cuina és la societat burgesa a finals del segle XIX i continua en el segle XX. Recordem les tres KKK de Kinder, Küche, Kirche, la consigna nacionalsocialista que enviava les dones a atendre els fills, a la cuina i a l’església.

En el seu llibre El plaer de la carn planteja que en l’edat mitjana el sexe era, d’una banda, moneda de canvi, termòmetre de lluita d’idees i de poder entre forces socials dominant plenes de privilegis, i d’altra, submissió dels pobres. De fet, podríem fer una llista de comportaments sexuals variats, tolerats i condemnats alhora per “perversos”. En tot cas, ¿com contrasta amb la societat d’avui aquesta manera de viure el sexe i el temperament en la cultura medieval?El plaer de la carn

En l’edat mitjana el codi moral existia, però s’incomplia. Hi havia adulteris, parelles de fet, infanticidi, avortaments, capellans i monjos amistançats, la prostitució era legal i oberta, i eren coses que no escandalitzaven ningú. Ens pensem que avui estem en el cim de la llibertat sexual, i no, el nudisme continua sent marginal i la censura del propi cos humà és ara més gran i forta que mai. Per contra, l’homosexualitat era condemnada i perseguida amb la foguera, i avui hi ha més llibertat i tolerància envers ella, per exemple. Però no per això tenien la més mínima prudència, a pesar de saber que els cremarien per homosexuals, i escrivien uns textos sodomites plens de jactància i exhibicionisme de la seua homosexualitat, textos que avui són impensables. L’amant del mestre de Montesa per exemple escrivia: “Guanye jo més amb el meu carajo que l’inquisidor amb la campanella”. I tot i que sabien que els podien agafar i cremar per això, eren molt blasfems i tenien moltes menys precaucions que avui en dia, a pesar de ser un col·lectiu perseguit.

En general, tenim la idea que l’edat mitjana era una època fosca en què la gent no tenia alegries i potser en tenien més que no pas ara nosaltres perquè, a més, vivien una vida més curta i hi havia en ells una idea molt clara de l’hedonisme marcada, també, pels repressors. Tot això la literatura satírica valenciana ho reflecteix molt bé. Avui, en canvi, vivim en una societat d’un erotisme censurat i mesurat, influència del puritanisme nord-americà. A tall d’exemple diré que Boccaccio no es publica sense censura fins als anys seixanta del segle passat perquè el text medieval que s’imprimeix en els segles XIX i part del XX està censurat. I una cosa semblant ocorre amb Les mil i una nits.

L’any passat, el 2019, Sant Vicent estava en boca de tots pel sisè centenari de la seua mort.  ¿Què podríem trobar en la societat del segle XXI que s’assemblés al fenomen de Sant Vicent en els segles XIV i XV?

Jo el compare amb els Beatles i tota la cridòria que s’organitzava al voltant del grup de rock quan actuaven i anaven de gira. La gent embogia per un autògraf, una mirada etc.; doncs en el temps de Sant Vicent la cridòria i la bogeria per obtenir una relíquia del sant o que et tocara el cos era igual o major. De fet, a Sant Vicent li van haver de construir una gàbia i els hi posaven a dins, a ell i el seu ruc, per tal que el poble no se li tirés damunt per a agafar-li un tros de roba, uns cabells o el que fos. I a tal punt arribava la cosa, que la gent, com que no podien obtenir res directament del sant, el que feia era que li tiraven la caputxa que duien i almenys així, la seua roba havia fregat el cos de Sant Vicent...

Senyor Toldrà, gràcies per aquesta conversa, i per totes les seues obres, que ens ajuden a entendre millor l’edat mitjana i, de retruc, la nostra pròpia època.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
23 de febrero de 2020 - 20:16 h

Descubre nuestras apps

stats