Iolanda Batallé: “Crec en la força de la paraula, en la capacitat que té de guarir-nos”

Feia deu anys que Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) no publicava una novel·la. La darrera fou Faré tot el que tu vulguis, guanyadora del premi Prudenci Bertrana, el 2013. I aquest parèntesi temporal té una explicació, Durant els darrers anys Batallé ha viscut i treballat moltíssim: ha dirigit l’editorial La Galera, n’ha creat de noves, el cas de :Rata_ o Bridge, ha dirigit l’Institut Ramon Llull, ha publicat l’assaig Atreveix-te a fer les coses a la teva manera (2021) i des de 2022 dirigeix la llibreria Ona. Tot això compactat en una dècada pot semblar molt, però quan coneixes Iolanda Batallé ho entens. Ella mateixa ho admet, “tinc addició al treball, reconec que soc una mica workalcoholic, he treballat molt i des de ben jove”.

Així ho explicava recentment a València, on va venir a presentar i compartir amb els lectors la seua darrera novel·la, Massa deutes amb les flors, publicada per Columna. I ho puntualitzava dient: «no es pot escriure quan es treballa amb tanta intensitat, podia fer-ho als trenta, o als quaranta, escriure de matinada, els caps de setmana, durant les vacances, com hem fet tants, però ara, als cinquanta-un anys, ara ja no». Per això, Iolanda Batallé hi va veure clar i tot just després de tancar l’etapa amb l’Institut Ramon Llull, encara en plena ressaca pandèmica, va decidir que havia arribat el moment de perdre’s per retrobar-s’hi, el moment de tornar a les terres del Pirineu i escriure la història que duia al cap i al cor des de feia anys. Una història que parla de l’esforç, de la capacitat que tenim d’arribar a auto explotar-nos, de com tirem de nosaltres mateixos en circumstàncies inaudites, de la força que ens du a continuar construir a la vida. Parla de tot això, i també de la tenacitat per aconseguir una “felicitat senzilla” més propera a l’harmonia i l’habilitat apresa i entrenada de reconduir la ment, que a la perfecció: «No hem de buscar un lloc perfecte. No hem de creure en una felicitat constant. No hem de pensar que ens mereixem els plaers. Tot això —escriu Batallé en el capítol Pinko, l’heroi de la muntanya— és un error i ens fa patir. Ens fem desgraciats. Accepta que el patiment és inevitable i el patiment s’amorosirà».

Massa deutes amb les flors és una història on Iolanda Batallé, convertida en La Solirtària, és una dona que viatja sola i escriu i que «irromp» com una forastera en les vides dels pocs habitants de Pedra, el nom fictici d’un poble menudíssim que existeix a les valls altes del Pirineu, un poble que Batallé descobrí atzarosament un dia i on ha tornat a escoltar i a escriure. Allà, on el silenci té cos, una família acull l’escriptora solitària, després d’una vivència difícil d’oblidar.

En aquest escenari de bellesa, però també de duresa, la Solitària observa i escolta, s’amara de tot i de tots, esdevé companyonia, bàlsam, però també consciència, dona la veu al silenci i la seua «irrupció» pren forma de literatura en una novel·la de «no ficció», com diu la mateixa autora, on predomina la pulsió del pensament lliure, deixat anar, però també de la reflexió, on el ritme de la narració, construïda sobre frases curtes, curtes però colpidores, aconsegueix traduir la força de l’oralitat, un efecte buscat i reeixit. Una espontaneïtat que du darrere un treball de polida i depuració, perquè en literatura fer semblar que la consciència flueix du al darrere molt de treball. Una obra, aquest darrer llibre de Batallé, que podíem anomenar de «literatura del tu», com ha subratllat Núria Cadenes, per a qui «justament en un moment en què predomina la literatura del jo, Batallé fa literatura del tu, escolta els altres i els fa parlar, i alhora ella parla a través d’ells».

Escoltar i fer parlar els altres, conscient que sovint no es tracta tant de quines paraules triem, sinó de com les diem: «Quan acompanyes els familiars d’un mort no importa què dius, sinó com ho dius, com t’hi acostes, com deixes que els braços abracin estones llargues». Escoltar i trobar el to, la manera, no està a l’abast de tothom, exigeix un entrenament, exigeix allunyar-se d’un mateix, ignorar-se per una estona. I aquest és un dels pilars sobre els quals es basteix la història: l’acompanyament en la vida a través del llenguatge, i el poder guaridor de la paraula i els gestos: «Quan veig alguna cosa bonica en algú, li ho dic. Dir-ho és només un instant, però el meu gest pot acompanyar aquella persona tota la seva vida».

Iolanda Batallé va començar el viatge personal i literari que l’ha conduïda fins a Massa deutes amb les flors en un moment decisiu, «sabia que si no ho feia aleshores no ho faria mai». Viure és sinònim de prendre decisions i aquesta idea sura en el diàleg que la Solitària enceta amb ella mateixa: «Ves a saber si tu no has vingut a acabar alguna cosa, Solitària. Cada cop que decidim començar una cosa és perquè no sabem ben bé com acabar-ne una altra que ens fereix. Fer una cosa és matar aquella part de nosaltres que en feia una altra. Escrivint aquestes notes, evites escriure’n unes altres. Escriuràs i escriuràs fins que aquell amb qui parlis acabi dient allò que tu saps que t’has de dir a tu mateixa».

És en aquest diàleg amb els altres i amb ella mateixa on hi ha el reconeixement de diverses herències: la d’un paisatge i una forma de vida, pedra sobre pedra, però també la d’una herència lectora, llibre sobre llibre. I com a dones i escriptores, saber que som baules d’una cadena, que altres dones ens han precedit, que podem tornar a elles sempre, i que nosaltres en precedirem d’altres, és necessari i guaridor. Adrienne Rich va escriure: «Necessitem conèixer els escrits del passat, i conèixer-los de manera diferent a com els hem conegut fins ara; no per transmetre una tradició, sinó per trencar el control que exerceixen sobre nosaltres“. Iolanda Batallé ho sap, i com a gran lectora de Marguerite Duras i Annie Ernaux, entre tantes altres escriptores, escriu en harmonia amb el que escrigué Rich: «reconèixer i acceptar el nostre poder intern sempre ha estat un camí minat de riscs per a les dones, acceptar aquest poder i comprometre-s’hi com feu Emily Dickinson és una decisió extraordinària».

Dit això, no espereu una novel·la on passen coses. Massa deute amb les flors és un llibre poderós, però no hi ha més acció que l’espera, l’escolta pacient, l’acceptació i el reconeixement. Reconeixement de la bellesa en el paisatge, en les persones, en els gestos, en una herència reconstruïda. És aquí on rau la poesia de Batallé, en el fet d’apropar-se a la bellesa senzilla i ancestral, a tot allò que ens fa humans, començant per la paraula.