Joaquim Reig, una frustració política

Joaquim Reig Rodríguez (València 1896-Madrid 1989) és recordat sobretot per la seua llarga etapa com a financer i empresari, al Banc de València, que va presidir entre 1964 i 1984, així com Construcciones Devis, Materiales y Construcciones (Macosa), Autopistas del Mediterráneo, Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA), Compañía Española de Petróleos, Industrias Químicas Canarias, i altres empreses de gran alçària.

Tot això passà després de 1939. La seua vocació inicial era sobretot política, però la Guerra Civil l’impedí de seguir-la, just quan la seua actuació parlamentària durant la República n'havia fet un personatge ple de futur. És d'aquell període i d'aquella carrera frustrada com a líder nacionalista que es parla en aquest article.

Un polític del segle XX

Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona el 1916, ingressà al cos jurídic militar el 1919. En 1925, havia passat al ministeri d'Hisenda, però en octubre de 1929 actuà com a tinent auditor defensant implicats en l'intent de cop d'estat presidit per l'exministre monàrquic José Sánchez Guerra contra una dictadura de Primo de Rivera ja a les acaballes, i que es va desenvolupar especialment a València.

Al costat d'Ignasi Villalonga, amb qui compartiria molta de la carrera empresarial, va ser un dels dirigents de la Unió Valencianista Regional (UVR) creada el 1918. Els articles d'aquell temps a La Correspondencia de Valencia, òrgan del partit, tractaven especialment temes de política internacional, amb els canvis provocats per la fi de la I Guerra Mundial.

La dictadura de Primo (1923-1930) havia deixat en hivernació l'UVR, que es revifà a continuació i presentà candidatura a les eleccions municipals d'abril de 1931, que portaren la República. Reig va ser elegit regidor de l’Ajuntament de la València —en juliol de 1931 obtingué el retir de l'Exèrcit, aprofitant la reforma militar impulsada per Manuel Azaña— on tractà de treballar conjuntament amb els regidors de l'Agrupació Valencianista Republicana (AVR).

Però el 1933 es quedà sense partit perquè l'UVR es dissolgué quan Villalonga, principal dirigent, se n’anà a la Dreta Regional Valenciana (DRV) encapçalada per Lluís Lúcia.

Reig no féu el mateix pas. Mantenia potser l'esperança d'agrupar les migrades forces del valencianisme a través del Centre d’Actuació Valencianista i, sobretot, de l’esplèndid setmanari El Camí (1932-1934), que pràcticament dirigí, però la polarització entre dreta i esquerra s’aguditzava inexorablement i l'intent era inviable. A pesar de la gran capacitat de Reig per fer-se acceptar en sectors contraposats. Així, havia participat en actes propagandístics de la DRV, previs a les eleccions constituents de juny de 1931, però també parlaria en locals radicalsocialistes de València en 1932 i 1933. Resulta atractiva la caracterització que en féu un observador ponderat com ara Teodor Llorente i Falcó, director de Las Provincias, en 1934: «Reig és más joven» que Villalonga, «ligado por amistad muy íntima con éste, se le ha considerado durante algún tiempo en la esfera política su lugarteniente. Sin embargo, pueden observarse algunas diferencias de ideología entre uno y otro. El señor Reig, más que a la derecha, debe situarse en el centro».

En 1932 aparegué el seu discurs d’ingrés al Centre de Cultura Valenciana: Concepte doctrinal del valencianisme. Era un intent ben argumentat i digne d'atenció encara, per fixar les dues vies que s’obrien per al país, en un moment, deia, en què s’havia iniciat un viratge «en la direcció que de segles portava la nau espanyola; s’ha corregit aquella absurda tendència assimilista que volia desconéixer l’existència de tota cultura i de tota llengua peninsular que no fóra la castellana». Era l'hora de canviar la configuració de l'Estat i de demanar als valencians si volien seguir la via de «la dignitat i el triomf» que representava lluitar per l'autogovern, o la de «la renunciació i la derrota».

El discurs era un programa d'actuació, ple de ressonàncies de Prat de la Riba i de Cambó; una crida per al futur d'un País Valencià, cada cop més integrat, si els valencians així ho volien, amb Catalunya i les Illes, en el conjunt de les terres occitanes, i en l'Europa sencera. Des d'El Camí, Adolf Pizcueta va assenyalar que l'obra representava una actualització de l'ideari d'Unió Valencianista: «aquell pensament en lo essencial no ha variat. El valencianisme com a ideal de reivindicació dels drets del nostre poble, té uns principis constant. No obstant, la realitat política no és la mateixa i l'argumentació en pro d'aquells principis s'enriquix amb fets nous i referències més actuals». El gran fet nou era l'Estatut de Catalunya, que inaugurava una via per a altres pobles de l'estat. «El valencianisme —seguia Pizcueta— per açò mateix no pertany ja al repertori de les solucions polítiques llunyanes, quimèriques, no és ja el somni d'uns quants patriotes abnegats, sinó el desig viu, incontenible, naixcut dels reflexes més que de la convicció, però que ha d'arrelar en la consciència valenciana i que s'ha d'aclarir i encarrilar per que no esdevinga una perturbació».

En aquell discurs, com en el que pronuncià al gran míting celebrat a Alzira el 1932 reivindicant l'autonomia, o en altres intervencions, es pot copsar el pensament de Reig, el qual donava una gran importància a l'element cultural dintre del fet nacional.

El mateix 1932, Reig tingué una intervenció decisiva en l'adopció de l'acord ortogràfic conegut com a Normes de Castelló.

El 1933, per a les eleccions al Congrés de Diputats, la Lliga Catalana —nom que havia substituït el de la Lliga Regionalista creada el 1901—, inclogué a les candidatures els noms del mallorquí Joan Estelrich i del valencià Joaquim Reig, per tal de fer més visible una concepció nacional que anava més enllà de les quatre províncies del Principat. Reig va ser elegit per la circumscripció de Barcelona i seria diputat fins que a primers de 1936 es dissolgué el Parlament espanyol per a fer uns comicis que donarien la victòria al Front Popular. En aquesta nova convocatòria, tornà a ser candidat però no resultà elegit. La Lliga, que s'integrava en un anomenat Front Català d'Ordre, patí una gran derrota.

En els dos anys i escaig que fou diputat, el polític valencià mostrà el seu gran dinamisme.

Un dels temes centrals de la legislatura oberta el 1933 fou l'estudi i debat sobre l'Estatut d'Autonomia per a Euskadi. La comissió encarregada començà a funcionar al gener de 1934, poc després de constituir-se el nou Parlament, amb majoria de dretes, en allò que seria anomenat el bienni negre. Fou un tràmit llarg i difícil, fins al punt que l'Estatut s'aprovà a l'octubre de 1936, mesos després de començada la Guerra Civil. En qualsevol cas, la funció de Joaquim Reig dins de la comissió parlamentària corresponent, com a secretari —finalment, un breu període, president—, va ser intensa, fonamental. I una bona mostra de la seua capacitat negociadora, juntament amb el representant d'Esquerra Republicana, Josep Tomàs i Piera, en relació amb el diputat del Partit Nacionalista Basc (PNB) i futur lehendakari, José Antonio Aguirre. El treball de Reig no va ser fàcil, perquè la Lliga no podia tenir una posició permanent, tot i les seues evidents concomitàncies amb el PNB, perquè havia de mantenir la bona relació amb la resta de forces parlamentàries dretanes, a qui la qüestió basca exasperava. I alhora, perquè el PNB també havia de buscar sovint el suport de les forces d'esquerra, en un context d'enfrontaments —la comissió hagué de suspendre els treballs durant un any, fins a juny de 1935, per l'abandonament del PNB i ERC.

En aquell mateix període, es produïren, a l'octubre de 1934, intents revolucionaris a Astúries i un conat d'insurrecció del govern de la Generalitat de Catalunya, en mans d'Esquerra Republicana i presidit per Lluís Companys, que proclamà l'Estat Català dins una hipotètica República Federal Espanyola. Sufocades les dues revoltes, les dretes espanyoles, en què eren majoritaris els radicals d'Alejandro Lerroux i els partits agrupats en la CEDA de José María Gil Robles, perseguiren nombrosos dirigents i atribuïren greus responsabilitats a Manuel Azaña. Es tractava d'una interpretació més que abusiva dels fets. En la comissió que preparà el dictamen acusatori, Reig era vocal per la Lliga i en nom d'aquest partit presentà el 27 de juny de 1937 un vot particular, de redacció i argumentació impecables, rebutjant l'acusació contra l'expresident del Consell de Ministres i exministre de Guerra. En febrer d'aquell any havia publicat al setmanari Després unes «Meditacions catalanistes» en què reflexionava sobre la situació creada després del fracàs insurreccional dirigit per Esquerra Republicana, però sense anomenar organitzacions ni persones, i afirmava «de nou s'ha fet evident que de l'endarreriment polític del nucli de pobles que representem un pensament i un estil en el món —Catalunya, Mallorca, València— som responsables nosaltres mateixos [...] El poble que invocant un dret immanent a disposar de si mateix, no sap quin és el preu de la seva llibertat, es desfà en estèrils convulsions [...] i, en canvi, un poble amb plena consciència del que significa el propi govern, arriba a una actuació normal —Canadà, per exemple— sense cap apetència morbosament secessionista».

En la guerra

El juliol de 1936, hi hagué una altra insurrecció, molt més preparada, violenta i forta: la de les dretes i una part notable de l'exèrcit. A València, com a Barcelona, Madrid i altres capitals, l'intent va fracassar. Començava la Guerra Civil. En aquell primer estiu bèl·lic, hi hagué tota mena d'actes violents. Era alcalde de València José Cano Coloma, d'Izquierda Republicana. En les seues memòries, Vientos contrarios. Recuerdos autobiográficos (1983), narrava com un matí rebé la visita inesperada de Reig que s'havia salvat d'un intent d'assassinat, causat segons deia per una venjança personal, i demanava ajuda. Decidiren dur-lo a Madrid, una mica disfressat i amb els salconduits necessaris. Feren el viatge en el cotxe oficial de l'alcalde. A Madrid, Cano demanà al líder socialista i ministre de Guerra Indalecio Prieto facilitats perquè Reig anés a Bilbao, encara en mans republicanes, on tenien la seguretat que José Antonio Aguirre i altres podrien ajudar-lo. Calgué esperar un dia. Aquella nit, Cano i Reig, invitats per Manuel Irujo, diputat del Partit Nacionalista Basc, anaren a sopar a un restaurant on coincidiren amb dos valencians, que havien promogut una de les primeres columnes que des de València van eixir cap al front, el cenetista Domingo Torres i el militar republicà i membre d'Esquerra Valenciana Josep Benedito i Lleó. Tots dos aprovaren la fugida de Reig. Anys després, també Cano ho recordà puntualment, quan el perseguit era ell, Reig l'ajudà de diverses maneres.

Després d’un temps al País Basc, va passar a França. A París, s'incorporà al servei d’informació profranquista finançat per Cambó i organitzat, des d'octubre del mateix 1936, per joves dirigents de la Lliga. Al gener de 1937 es consolidà una Oficina de propaganda i premsa, que publicaria la revista O[ccident, un Boletín diari en francès i en castellà i alguns llibres i fullets. Reig dirigí un temps el butlletí i signà amb Joan Estelrich i Vicenç Anguera de Sojo l'opuscle La cuestión vasca y la guerra de España (1937), del qual hi hagué una versió francesa.

De París entrà a la zona franquista. En febrer de 1938, fou destinat a la fiscalia jurídica militar del V Cos d'Exèrcit, com a tinent auditor de primera retirat; al setembre del mateix any, a l'Auditoria de l'Exèrcit d'Ocupació. Però molt poc després, a l'octubre una nova ordre suspengué aquell canvi.

En aquelles mutacions, algun pes degué tenir una denúncia greu, de la qual tenim notícia per una carta del cardenal Isidre Gomà, arquebisbe primat de Toledo i gran defensor de la rebel·lió antirepublicana que qualificà de Cruzada, a Ramón Serrano Suñer, ministre de l'Interior i gran assessor del seu cunyat, Francisco Franco. La carta, datada a Toledo el 5 d'abril de 1938, feia:

«Persona muy significada y de toda mi confianza, y con cuya amistad me honro, me pide recomiende a V. la persona y asunto siguiente, lo que hago con el mayor interés.

Se trata de D. Joaquín Reig, diputado que fué por Barcelona y sobre quien pesa una denuncia anónima en que se le acusa de ser masón. Parece ser todo ello una vil imputación que se le hace al recomendado precisamente cuando tal vez el Gobierno Nacional intentaba utilizar sus servicios en puesto de confianza.

Contra la afirmación clandestina están los hechos siguientes, que no parecen compadecerse con ella: el Sr. Reig, cuando la incautación de los bienes de los jesuitas, defendió gratis a éstos, como abogado. Reig es quien ha dirigido toda la propaganda nacional en el centro de París [...] Ha impulsado todo cuanto se refiere a los intereses religiosos de los españoles en Francia, obteniendo la colaboración de las firmas que han trabajado allí en favor nuestro.

La imputación de masón que se le hace al Sr. Reig es calificada por mi amigo de “totalmente absurda”.

Mi interés al hacer esta recomendación es, en primer lugar deshacer un injusto agravio, a petición de persona de toda solvencia; y luego evitar que España pueda verse privada de las colaboraciones del Sr. Reig, cuando tan necesario es el esfuerzo de toda persona de buena voluntad.»

Ara com ara, ignore com va acabar aquell episodi. He sentit dir en alguna ocasió que Reig fou sotmès a un procés, en el qual ell mateix es va defensar, amb tan bon ofici que el tribunal l’absolgué. El simple enunciat de la fitxa conservada al seu nom a l'actual Centro Documental de la Memoria Histórica, de Salamanca, no reflecteix cap relació amb la pertinença a la maçoneria.

Reig i Serrano Suñer havien coincidit com a diputats en el Parlament i es podien conèixer. En qualsevol cas, tenia mecanismes per a resoldre una qüestió tan enverinada. No debades a Sevilla havien arbitrat una copla que feia «Por la calle abajo viene / el Señor del Gran Poder. / Antes era el Nazareno. / Ahora es Serrano Suñer.»

Sembla bastant possible, d'altra banda, que la persona que s'adreçà a Gomà demanant-li intervenció fóra Ignasi Villalonga, que havia estat en el mateix grup parlamentari de la CEDA que Serrano i que, per la seua relació amb els interessos i preocupacions dels jesuïtes durant la República —Ernest Lluch ho suggeria, si no recorde malament, en La via valenciana—, degué conèixer perfectament l'acció professional que se li atribueix en favor d'aquell orde religiós. Al capdavall, potser es tractava d'una altra aplicació de la norma tantes vegades aplicada en anys i que deia: «¿Quién es mason? El que está delante en el escalafón». La clau de la denúncia podria estar, efectivament, en la possibilitat que Reig fóra situat en algun càrrec de confiança, a les noves estructures governamentals que estaven muntant els rebels. Demòcrata, liberal i separatista? Impossible. Les lluites de poder a l'interior del franquisme, llavors encara col·locat en la primera fase del seu procés d'organització, foren sempre d'una ferocitat molt notable.