La literatura, un lloc on trobar-se

Jeanette Winterson no deixa de sorprendre'm. Em va captivar de ben jove amb Oranges Are Not the Only Fruit i amb Written on the Body. Vaig arribar a ella en anglès. Un poc més tard llegiria Sexing the Cherry i després li vaig perdre la pista, com a tantes altres coses. Tampoc cal angoixar-se massa per això, més tard o més d’hora reconeixem de nou els escriptors i els llibres que ens han dit coses en el passat, les històries que van provocar allaus de sensacions i alguna que altra sacsejada emocional, i són aquests autors els que acaben per retrobar-nos. Així m’ha passat amb Per què ser feliç quan podries ser normal?

D’entrada ja, era difícil resistir-me a aquest títol, tan suggeridor i intrigant. No en desvelaré la raó, a mi em va agradar molt descobrir-ho a mesura que avançava en el relat i no vull privar els lectors d’aquest plaer. Per a continuar, diré que Winterson és una narradora consolidada, experimentada, i que ho va encertar des del primer moment, jugant-se la pell amb històries que rascaven la seua biografia i un bon grapat de ferides. I per a acabar, només dir que l’editorial Periscopi rebla ara el clau amb la versió catalana potent i bellíssima de Dolors Udina de Per què ser feliç quan podries ser normal? –autora també, per a la mateixa editorial, d’altres llibres de Winterson: La passió i Frankissstein.

Autora de diverses novel·les nascudes de l’auto ficció, Winterson ha traçat en Per què ser feliç quan podries ser normal? un relat autobiogràfic íntim i valent, profund, commovedor i engrescador, unes memòries que a estones es llegeixen com una novel·la de suspens. És una història que, a pesar de burxar en la ferida, no busca culpables, sinó només recordar i contar quant que costa aprendre a superar la pèrdua i aprendre a estimar quan ningú no t’ha ensenyat a fer-ho. És el relat d’una història de superació: “M’he adonat que fer el més sensat només és bona idea quan la decisió és molt petita. Per a les coses que et canvien la vida, t’has d’arriscar”. És un relat de trencament: “Si no puc quedar-me on soc, i no puc, posaré tot l’esforç en el fet d’anar-me’n”, dirà Winterson. Emily Dickinson escrigué: “La meua vida havia estat – una arma carregada”.

Per què ser feliç quan podries ser normal? són les memòries d’una autora que ha fet de l’escriptura autobiogràfica una filigrana amb ferro candent, ara deixat refredar, una veu que –a pesar de la cruesa del tema tractat i del material altament sensible– no jutja, no crida, no aboca ressentiment ni llàgrimes, una veu que fuig del fatalisme i la ximpleria sentimental, que narra una vida amb valor i enteresa i, fins i tot, amb un toc d’humor quan menys t’ho esperes. Tot això és molt d’agrair.

Winterson n’ha fet una narració polida i poderosa, que posa llum sobre moltes ombres i una mica de pau sobre un gran desassossec. Passar comptes amb la vida amb serenitat i humor i crear-ne alhora un relat literari profund i subjugador té, segons com, un poder sanador, i fer-ho amb tanta saviesa i sensibilitat diu molt d’aquesta escriptora.

Les memòries de Jeanette Winterson –llicenciada en Literatura a Oxford, traduïda a molts llengües, col·laboradora de diaris prestigiosos– són el relat d’una història de superació –recordem que Winterson va nàixer a Manchester el 1959 i va ser adoptada per una parella evangelista de classe obrera, amb una mare fanàtica i boja que la castigava a passar nits senceres asseguda a l’escala de casa i que li deia tothora que era el bressol erroni, el dimoni. Recordem els seus orígens i mirem on ha arribat, després d’haver marxat als setze anys de casa per viure una temporada dins del seu cotxe, un Mini desballestat, tota una lliçó de vida, resolució i humanitat el capítol “Aquest és el camí”, on conta la seua arribada a Oxford. Sospite que Isabel Coixet sabria fer-ne una pel·lícula extraordinària. De fet, el primer llibre de Winterson, Oranges Are not the Only Fruit, on ja prenia protagonisme sa mare, la senyora Winterson, va ser una sèrie de gran èxit, produïda per la BBC.

Coratge, supervivència emocional, atzar? Potser de tot una mica, però sobretot, llibres, molts llibres. “La mare –conta Jeanette– no volia que em caiguessin llibres a les mans. No se li va acudir mai que era jo la que queia dins dels llibres, que m’hi ficava a dins per sentir-me segura”. I ens diu més tard: “Per mi, que em fascina la identitat i com et defineixes a tu mateixa, aquells libres (Gertude Stein i Virgina Woolf) van ser crucials. Llegir-te tu mateixa com a ficció i també com a realitat és l’única manera de mantenir oberta la narració, l’única manera d’impedir que la història segueixi un impuls propi, tot sovint cap a un final que no vol ningú”.

Dosificada en capítols que venen i van en el temps, però que mantenen certa cronologia, la història de la seua vida s’emmarca en una crònica social i històrica (impagable el capítol “El meu consell a tothom és: neix”, dedicat a Manchester i el nord d’Anglaterra i a l’arribada de l’esperit Thatcher- Reagan amb aquell: “No existeix això que en diuen societat...”), crònica familiar amb anècdotes insòlites on la fredor i cruesa d’una vida familiar de psicòpates dona de tant en tant un respir i prenen forma i força literàries: “Em recordo anant a la biblioteca a buscar els llibres de lladres i serenos. Un dels que havia demanat la mare es deia Assassinat a la catedral, de T.S. Eliot. Es pensava que era una història d’horror sobre monjos perversos... i li agradava qualsevol cosa que fos dolenta per al Papa [...] Vaig llegir: ”Aquest és un moment,/ però sàpigues que n’hi haurà un altre / que et traspassarà amb una sobtada joia dolorosa“. Vaig esclafir en plors. No tenia ningú que m’ajudés i T. S. Eliot em va ajudar [...] Una vida dura necessita una llengua dura... i això és el que és la poesia. Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida. No és un lloc on amargar-se. És un lloc on trobar-se”.

Què hi hauríem fet nosaltres de créixer ca la senyora Winterson, sempre esperant l’Apocalipsi i envoltats de notetes amb versicles de sofriment i càstig? Escriu al respecte la poeta i dietarista Gemma Gorga en el seu formidable darrer llibre, Hi ha un país on la boira: “Tot relat en primera persona revela el jo del lector, el dinamitza cap a la reflexió especular: què hauria fet jo en aquest cas? La vivència narrada en primera persona és contagiosa, subjugadora» En tot cas, ens qüestiona com a éssers humans, ens posa de cara a un espill, ens convida a mirar-nos des de fora.

I com que els llibres convoquen els llibres, després de llegir Winterson, casualment va caure a les meues mans La hija pequeña, la primera novel·la de Fatima Daas, i en llegir-la, vaig tornar de nou en cos i ànima a Per què ser feliç quan pots ser normal? És aquest diàleg implícit que molts llibres inicien, com si es parlaren entre ells. I aquests dos llibres ho fan. Tots dos són relats autobiogràfics, tots dos escenifiquen moments del passat amb honestedat, valentia i dolor. Tots dos dosifiquen i modulen l'esquinçament, però no l’amaguen, ambdós relats busquen un jo, una identitat, sobretot sexual, i les veus que els escriuen intenten explicar-se a elles mateixes. En les dues històries aflora la dificultat per estimar i permetre's ser estimades: “Jo necessitava lliçons d’amor –escriu Winterson. Encara les necessito, perquè no hi ha res més senzill, més difícil, que l’amor”. La dificultat per deslliurar-se de les lloses mentals i dels records dolorosos, la necessitat d’anar-se’n: “Cal molt més temps per deixar el lloc psíquic que no pas el lloc físic”.

Winterson, amb una trajectòria literària exitosa, rigorosa i consolidada, i Daas, amb un primer llibre que podria ser l’inici de molt, em confirmen les paraules de Vivian Gornick –una de les grans autores d'assaig literari i escriptura memorialística– sobre la literatura testimonial: «per produir un treball de literatura i un testimoniatge arxiu d'experiència real, has de ser un bon escriptor».

Gornick ho va fer amb Vincles ferotges i Una dona singular i la ciutat i Jeanette Winterson demostra també aquesta mestria en Per què ser feliç quan podries ser normal? Totes dues són bones escriptores, molt bones. Winterson ho ha sigut des del seu primer llibre, ho prova de nou el fet que siga capaç de lligar i contar unes memòries amb emoció i intensitat, amb un ritme intern que ens lliga al relat, ens absorbeix des de la primera línia i per moments ens fa fins i tot oblidar que llegim unes memòries. De sobte, tenim la sensació d’estar llegint una història de suspens perquè de sorpreses, no en falten, com ara la recerca minuciosa de la mare biològica, finalment retrobada. I quan menys t’ho esperes, un gir inaudit.

No debades Winterson desafia l’esquema tradicional: presentació, nus i desenllaç. Des dels seus inicis, és una escriptora que escriu “recollint fragments, insegura de la narració contínua”. Aquests fragments que he aplegat contra la meua ruïna, deia T. S. Eliot. Agafant d’ací i d’allà, però amb honestedat, mestra de la narració, amb una veu contundent que supera tot esquema previsible i crea un relat inoblidable perquè Jeanette Winterson és una escriptora de les que deixen petjada.

No l’oblides, no et deixa oblidar-la, no et deixa indiferent. Com ella mateixa ha escrit: “El poder d’un text no està limitat pel temps, les paraules continuen fent la seua vida”. Parafrasejant el títol d’una de les seues primeres novel·les, quan llegeixes Winterson, la dus per sempre més Written on the Body, escrita al cos.