Miquel Pairolí, l’escriptor que mirava, escoltava i estava atent al món

L’escriptura testimonial, sobretot el tractament de la memòria i les diferents maneres d’evocar i contar la vida m’han atret des de jove. Des de sempre m’ha agradat llegir correspondències, dietaris, biografies i autobiografies i ben mirat –tot i que vivim en moments de creació i publicació instantànies i, potser, d’una exposició excessiva en els espais públics virtuals– és un fet que en els darrers anys les diverses formes de literatura testimonial han pres una certa volada i èxit editorial.

Darrerament he dedicat força hores a llegir memòries escrites per autores ben diverses. Una de les últimes descobertes ha estat Deborah Levy, recentment publicada per Angle Editorial: “Tota l’escriptura va sobre mirar i escoltar i estar atenta al món”, escriu Levy en El cost de viure, un dels tres llibres de memòries recollits en aquest volum. Crec que Miquel Pairolí (Quart d’Onyar, Gironès, 1955- 2011) es va aproximar molt a aquesta dolça rutina que suposa l’ofici d’escriure.

Pairolí va ser un escriptor molt conegut, llegit i valorat a les contrades gironines, de fet, la columna d’opinió que escrivia al diari El Punt i que va mantenir fins al darrer moment de la seua vida era de les més llegides del rotatiu. Però a banda del periodista agut i reflexiu que va passar pel Diari de Barcelona, el Nou Diari, l’Avui i Presència, Pairolí destacava com a escriptor per la qualitat, la diversitat, la profunditat d’idees i la bellesa de la seua obra: assaigs literaris, dietaris i quatre novel·les publicades, entre les quals destaca El camp de l’ombra, del 1995. I tanmateix, el seu llegat literari no va tenir l’acollida ni el ressò desitjables i merescuts a la resta dels territoris catalans. Malgrat haver tingut un èxit relatiu de crítica i de públic, especialment en terres gironines, Pairolí mai no va ser un escriptor de grans èxits populars, però sí d’influència perceptible sobre els seus coetanis per la profunditat dels textos i la qualitat de la prosa.

Aquestes circumstàncies, i alguna altra més –com el fet que els lectors s’obliden amb rapidesa dels escriptors si els seus llibres no estan a l’abast– posen de relleu l’encert de la recuperació per part d’Editorial Gavarres dels tres dietaris de l'autor: Paisatge en flames, L’enigma i Octubre en un sol volum, amb pròleg de Vicenç Pagès Jordà. Una decisió editorial més que benvinguda –quasi un acte de justícia literària– perquè posa a l’abast dels lectors una de les obres de literatura autobiogràfica més pregona, aguda i inquietant dels darrers anys, la qual, amb el pas del temps –temps que no li n’ha tret ni un bri d’interès– havia esdevingut quasi introbable, fins i tot en llibreries de vell. Quan a més de tot això, se suma un treball d’edició impecable, amb un volum bonic, senzill, atractiu i elegant, és per fer-hi un brindis. Ben vist, un llibre de tan bona factura –d’aquells que et conviden a obrir les seues pàgines de seguida que entres a la llibreria i el veus– fa honor a la personalitat de l’autor.

Per tot això calia recuperar els dietaris de Pairolí, i Àngel Madrià, editor de Gavarres, ho ha tingut molt clar: la seua amistat i admiració per l’escriptor i la seua estima pel patrimoni cultural i històric gironí, l’han dut a publicar aquests dietaris i pròximament altres obres l’autor, entre elles dues novel·les, i esperem també que li arribe el torn a La geografia íntima de Josep Pla, “un dels millors llibres que s’han escrit fins ara sobre Pla, amb una gran precisió i claredat, característiques que van acompanyar sempre el seu estil” –en paraules del professor i escriptor Enric Iborra– publicat per La Campana el 1996, i avui quasi una joia de bibliòfil.

Dit això, Miquel Pairolí és un autor que toca reivindicar a tot arreu dels Països Catalans per la seua més que notable aportació a la literatura catalana, perquè, sense fer massa soroll ni escarafalls, ens va deixar molt en poc de temps –una vida breu se’l va dur als cinquanta-quatre anys, quan tenia molt per córrer en el terreny literari encara. Tot plegat –aquesta discreció en la seua personalitat i una mort quan encara era massa jove– però potser també factors com ara l’absorció cultural centrípeta barcelonina i una manca de sensibilitat, segons es mire, han contribuït al fet que la seua obra, en general, i els seus dietaris, en particular, no hagen estat llegits ni valorats hauria estat desitjable. Per sort, no és un procés irreversible. Els lectors evolucionen, les societats també, els editors esmenen oblits, i els mitjans de comunicació fins i tot fan memòria. De tant en tant ocorre el miracle, i es fa justícia literària.

Pla i Pairolí, dos escriptors que miraven al seu voltant 

Els dietaris de Miquel Pairolí són d’una lectura i re-lectura delicioses: un conjunt de proses, assaigs literaris, reflexions i pensaments, totalment atemporals, que es poden llegir avui sense que hagen perdut cap interès, frescor ni actualitat: “fill de la seva època, plenament contemporani, segueix la roda del temps”, escriu Vicenç Pagès. Els diaris de Pairolí parlen de tot allò que conforma la vida, a partir de fets inesperats, de moments fugaços, de sensacions i percepcions, de converses, a partir de la vida en estat pur, matèria primera de la literatura autobiogràfica. Era un escriptor que observava, copsava el moment i l’interioritzava a través de la reflexió serena i una escriptura constant i reposada. I ara recordaré les paraules tan enraonades d’Antoni Puigverd a La Vanguardia: “Pairolí és un clàssic: un dels millors hereus de Josep Pla, no un imitador, sinó un deixeble que aprengué del mestre dues lliçons fonaments: la claredat d’estil i la fortalesa per a escriure prescindint de les modes”.

Pairolí és un continuador de Pla, en el sentit que va fer Pla seu a la seua manera, el va copsar, llegir i rellegir, el va entendre, assimilar, quasi diria que metabolitzar, i fins i tot el va criticar, amb elegància, és clar, perquè si bé hi ha moltes coincidències en la seua literatura, és un fet innegable que eren dos tarannàs ben diferents, Pairolí era molt més mesurat. Amb tot, els unia allò que Xavier Febrés ha descrit com «la lírica descriptiva derivada de l’observació de la poesia quotidiana de les coses», una lírica que sorgia d’algunes passions compartides: l’observació i els canvis del paisatge, del pas del temps, l’habilitat per a caricaturitzar la comèdia humana, més mesurada en Pairolí que en Pla, la gràcia fer parlar la quotidianitat, els gestos quasi difícils de percebre, els petits grans plaers de la vida. El respecte per una terra i una gent. Com el mateix Miquel Pairolí escriure en La geografia íntima de Josep Pla i que també es pot aplicar a ell: “Pla és primer que tot (després hi ha altres registres) un escriptor d’observació de la realitat, un escriptor que trasllada a la literatura el que veu al seu voltant, el que va coneixent da la vida”. I no debades, el primer llibre extens de Pla en llengua catalana es dirà Coses vistes (1925).

La lentitud i l’elegància en la seua prosa

Discret i silenciós, Pairolí fou, i és, un autor d’una prosa concisa i parsimoniosa, que transmet contenció. Els dietaris –formats per uns textos breus i independents que no apareixen datats, però que estableixen un diàleg intrínsec i intern, una harmonia que ho amara tot– indaguen subtilment i amb saviesa en els conflictes morals i el valors humans, i en la possible solidesa que aporta el passat, sempre experimentant amb la bellesa del llenguatge i amb uns referents culturals heterogenis i contrastats. Són llibres escrits sense pressa, amb certa parsimònia i des del plaer d’evocar el passat per tal de recórrer a la certesa dels moments ja viscuts.

El mateix Pairolí escrivia en el pròleg del primer dietari, Paisatge en flames: “[...] No és novetat que un llibre, un cop arriba a la seva forma de lletra impresa, esdevé per a l’autor carn morta; es converteix en la despulla, més o menys polida i maquillada, d’aquell magma gramatical en evolució que era l’obra quan ell l’estava escrivint. I si l’autor n’ha viscut la creació amb aquella intensitat que aconsellava Carner, les cendres de la lletra impresa contenen també les pols de la seva vida. En els dietaris, aquesta reunió d’obra i existència sol ésser més substantiva que en els altres gèneres literaris i és, a més, particularment explícita perquè, en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit.”

Lluny d’egos i actituds narcisistes, Pairolí observava el món, mirava cap enfora, i també cap en dins, i aprofundia en la condició humana, sempre discret i primmirat amb la seua intimitat. Tanmateix, tot i que (en els seus dietaris) no hi ha moltes concessions a la privacitat, de tant en tant les trobades amoroses, que n’hi ha, estan tractades amb delicadesa, discreció i molt de tacte, la qual cosa no els treu força ni intensitat. Tal com l’ha retratat Vicenç Pagès en el pròleg d’aquest volum: “Tímid o sorrut, reservat o reflexiu, Miquel Pairolí era una de les rares persones del nostre temps que no semblaven sentir-se molestes en el silenci. Ara bé, els breus comentaris que escandia de tant en tant revelaven que estava al cas de tot. Pel que fa a la seva vessant íntima, només la vaig conèixer a partir del que escrivia”. I encara s’entén millor quan diu que Pairolí “o bé feia una glossa concisa o bé no deia res. No el vaig sentir mai recórrer a cap banalitat, a cap xafarderia, a cap lloc comú dels que es prodiguen als ascensors i a tants cenacles literaris.”

Pairolí assaboreix l’escriptura, observa els detalls i la quotidianitat de manera minuciosa. En els seus dietaris regna la imprevisibilitat (parla de molts temes), la sensibilitat artística i el coneixement de la natura. L’honestedat, la ironia i la modèstia amaren la seua prosa i el tornen autèntic: aliè a mites, modes, inèrcies i tendències. Pairolí escrivia des de la lliberta i amb llibertat, amb parsimònia i claredat.

I així fou. La lentitud, el silenci i l’elegància, tant moral com literària, van estar i estan presents en la literatura de Pairolí, un terreny on l’autor marcava la diferència amb una altre ritme, un tempo ben seu. Ell desaccelerava, la seua era una altra velocitat. I la introducció a la personalitat de l’escriptor que en fa Vicenç Pagès ho deixa palès: “Estem acostumats a xerraires que de tant en tant escriuen. En aquest món de tertulians efímers, d’opinadors que s’estimen més parlar malament que callar bé, Miquel Pairolí representava la manera de fer inversa: la del que sap escoltar i després es tanca a escriure sense presses ni angoixes. El recordo a la sala de redacció del Diari de Barcelona, sota la llum blanquinosa dels fluorescents encastats en el sostre fals. Enmig del tràfec, de les corredisses, de la cridòria, de l’atabalament d’una redacció, ell es desplaçava a un ritme propi, gairebé solemne, com si estigués passejant per un camí rural en una assolellada tarda de diumenge. […] Aquella diferència de velocitat, d’actitud, es manté quan comparem els seus llibres amb els de gran part dels seus contemporanis.”

N’estic convençuda: aquest llibre, a més de ser un artefacte bellíssim, aporta, aplegades amb encert, tres obres majors per als amants del dietarisme. Una ocasió per a tornar a un dels nostres escriptors més interessants o per a descobrir-lo, tots aquells que el desconeixen. Els lectors estan d’enhorabona.