No hi ha un mètode, hi ha una consciència de fer les coses

Hi ha moltes maneres de fer les coses, de coordinar o dirigir un equip, un projecte, però sovint, en arribar a un lloc nou, escoltem certa frase lapidària: “ací sempre hem fet les coses així”. La vida està feta de bifurcacions i de línies rectes, depén de com cadascú decidisca viure-la triarà més sovint una o l’altra. Ara bé, sempre ensopegarà amb allò que anomenem inèrcies. D’anar contra certes inèrcies parla precisament Atreveix-te a fer les coses a la teva manera: la revolució del lideratge de les dones, un assaig breu (a penes cent pàgines) escrit per Iolanda Batallé (Barcelona, 1971), escriptora, editora i directora des del 2018 de l’Institut Ramon Llull.

Per a esvair qualsevol confusió o possible prejudici, diré que Batallé no ha escrit ací un llibre amb receptes i secrets infal·libles a seguir, o sobre cap mètode d’eficàcia demostrada a l’hora de liderar un equip, un projecte. Atreveix-te a fer les coses a la teva manera és el relat autobiogràfic d’una manera de viure i de liderar, una confessió cordial que busca compartir molt més que donar lliçons, un conjunt de pensaments molt ben relligats i connectats, reflexions interessants, suggeridores i sorprenents, un treball d’indagació en la vida i en les persones, però també un doll de vivència i d’experiència compartida. “No es pot copiar una forma de dirigir com no es pot copiar una biografia [...] però sí que es pot compartir”, escriu l’autora.

Jo diria que aquest llibre és un conjunt de converses interiors amb si mateixa, verbalitzades ara a través de l’escriptura i compartides amb els lectors. Una conversa que raja de la maduresa, en un moment d’inflexió –just quan fa dos anys que l’autora dirigeix l’equip de treball del Ramon Llull– i que l’ha duta a voler compartir la seua manera d’entendre la vida, que és, al capdavall, la seua manera de liderar i viceversa. Liderar sense un mètode fix “seguit per persones obedients”, sinó amb una consciència forta sobre una forma de ser i tractar amb els altres, una filosofia de vida on el somriure és benvingut, les emocions no són reprimides, i el temps és compartit com un regal: “estones sense pressa en què no calgui parlar de feina”. Tot això és el còctel Batallé, una mescla d’ingredients que no és recepta ni beuratge secret, sinó conclusions i reflexions vitals que ajuden a generar allò que, segons l’autora, fa del lideratge una experiència diferent, més humana i eficient, és a dir, una gestió basada en maneres de fer, d’actuar i de crear un espai i una atmosfera emocionalment segures, generadores de confiança. Un ambient on la gent deixe aflorar les idees, sense témer al ridícul, on el talent i la descoberta de capacitats brollen amb major facilitat. Al capdavall, escriu I’autora: “Donar seguretat és tornar a cadascú la potestat de regir el seu ritme, el seu temps”.

Ara bé: ¿com alçar aquest espai sòlid i segur, confortable i reconfortant? Per a dissenyar un espai semblant cal una arquitectura molt subtil i uns materials ben sòlids i apreciats: conéixer-se a una mateixa molt bé, què vull i què puc compartir; deixar un lloc a les emocions, a les pròpies i a les alienes; no defugir les mirades i ser generoses amb els somriures, “hi ha una connexió entre el riure i la valentia”. Els somriures i els ulls, per si calia encara recordar-ho, ajuden a establir vincles i complicitats importants. La clau sovint està en saber generar un silenci còmode, d’aquests que inciten els altres a parlar i a compartir: “No vull treballar amb gent dòcil que assumeixi un determinat mètode. [ ... ] Vull persones que vulguin anar més lluny, que tinguin maneres de sentir diferents, que exhibeixin amb decisió la seva forma de pensar i actuar”.

“L’art d’escoltar és gairebé mort”, diu Thomas Bernhard., però serviria el silenci si no escoltem: “per descobrir coses cal que te les diguin, i no te les diran si no saps escoltar”, i per saber escoltar “cal ser humil i saber crear prou complicitat amb la persona que sap alguna cosa que tu no saps”. Ací no hi ha lloc per a la droga de la vanitat, una addició perillosa que ho espatlla sovint tot, com ens adverteix l’autora. Callar, escoltar, retirar-se a un segon pla: “saber crear silenci per poder decidir” enmig de la boira o del soroll d’un conflicte... Tot té el seu pes, i per descomptat: respirar sempre que calga. La majoria de conflictes i pèrdues de control en la vida les evitaríem si ens donéssem el temps mínim de respirar profunda i pausadament. Un minut pot salvar-nos el dia. I last but not least, intuir quan és hora de plegar, de retirar-se d’un lloc o d’una feina.

Soc conscient que hi ha paraules desgastades de tant d’usar-les. Empatia n’és una, però senyores i senyors, és que sense empatia no podem anar ni a la cantonada més propera! Allò que popularment diem posar-se en la pell de l’altre és clau. Si no sabem eixir de nosaltres, no podem fer-li lloc a la generositat i segons Iolanda Batallé, “la vertadera revolució és la generositat: sentir les necessitats dels altres com a pròpies. La generositat trenca la lògica individualista i ens fa sentir una connexió mútua”. Estaran d’acord amb mi que en les circumstàncies pandèmiques en què vivim aquesta revolució s’omple encara més de sentit.

Generositat i atreviment, perquè ser agosarada és molt important en la vida, arriscar, prendre decisions sense por, amb naturalitat, sabent que l’èxit du implícit un possible fracàs i que d’un fracàs pot sorgir una idea poderosa. Dit això, i fent-me ressò del que podran llegir a Atreveix-te a fer les coses a la teva manera, m’arriscaria a dir que per a exercir un lideratge amb èxit i on tothom se senta satisfet i valorat, calen aquests ingredients: humilitat i valentia, però també referents, models, espills on mirar-se. A les dones ens han faltat aquests models i sovint “la majoria de dones que hem vist liderar són dones que han aprés a fer d’homes millor que altres home”. Em ve al pensament Margaret Thatcher, però tampoc caldria anar lluny en el temps ni en la geografia per trobar aquests models a casa nostra, que n’hi ha hagut.

Per a Iolanda Batallé, ho conta ella mateixa amb tendresa i reconeixement, la seua àvia va ser un model, uns inspiració, així com altres dones més majors i amb més experiència amb les quals ha anat treballant al llarg dels anys. Batallé ho explica al llibre amb agraïment, alhora que hi planteja el fet que en un món “dominat amb més o menys subtilitat per la lògica masculina, una lògica tan poderosa que ni ens n’adonem que és només masculina, les dones hem après a ocultar allò que sentim i a assumir una manera de fer basada en la regularitat i l’asèpsia emocional”. Fa uns dies llegia una entrevista amb l’escriptora irlandesa Emilie Pine, a propòsit del seu llibre d’assaigs autobiogràfics Todo lo que no puedo decir. Al llarg del llibre l’autora parla dels cossos de les dones i del dolor, dels dolors que a les dones els han ensenyat a callar, començant pel dolor menstrual…però ¿què passa amb els homes en aquest sentit? “Crec honestament, diu Emilie Pine, que els homes encara han de revelar quin és el seu dolor. Els homes han dominat aquest discurs i ells són els que no parlen, és una paradoxa”. Batallé rebla el clau quan escriu: “I tan incòmodes que solen sentir-se la majoria dels homes quan aconsegueixen plorar. La vergonya no els permet sentir la tristesa, ni la pròpia ni la de la persona que plora davant seu”.

Dirigisc com visc, insisteix l’autora, alhora que reivindica el dret a ser cada dia una persona diferent, incoherent si cal respecte del dia anterior. “Cada dia –escriu– soc diferent i cada dia tinc dret a ser-ho. O a ser exactament la mateixa”. Curiosa reflexió! Henri Bergson ens va donar fa un temps pistes per a pensar en una multiplicitat interior, una multiplicitat, que deia el filòsof, perdem a mesura que avancem en la vida: “Al llarg de la nostra existència apareixen nombroses personalitats que entren en competència, i entre les quals ha d’elegir la nostra pròpia vida [ ... ]. A mesura que avancem en la vida, anem llançant per la borda nombroses personalitats possibles”. ¿Però i si fos al revés, i si la maduració fos en realitat l’adopció d’aquestes personalitats o modes de ser diferents? “Les dones –escriu Iolanda Batallé– vivim cavalcant aquest prodigi i misteri que és el nostre cicle menstrual. L’hem de conèixer, respectar i estimar com un poderós aliat que a vegades ens atorga una força inesgotable, i a vegades una sensibilitat extrema”. Senyores i senyors, ens recorda Batallé atrevidament: “La regla existeix. La regla afecta. La regal es respecta”.

En tot cas, no hi ha equip sense direcció ni viceversa, però sovint els membres d’un equip dirigit amb excés d’autoritat i poca empatia acaben intoxicats, enfrontant-se entre ells, i la unió s’esmicola. Llavors... ¿com fer que un equip de treball sobrevisca? En tot cas, tenint en ment que “no és el teu equip, sinó l’equip del qual tu formaràs part, com una persona més”, escriu l’autora.

Tradicionalment, les dones hem acompanyat en la vida, som cuidadores, guiem, és el paper que hem assumit i desenvolupat durant segles. Si això ho sabem fer tan bé que hi excel·lim, ¿per què no aplicar-ho a la vida professional, al lideratge?: “Dirigir és acompanyar durant un temps”, matisa Iolanda Batallé, i per a acompanyar cal descendir del vèrtex de la piràmide i crear una drecera horitzontal, sabent que cooperant guanyem tots, mentre competint, només uns pocs. No debades ens diu al final del llibre: “res del que he fet em pertany més del que pertany a les persones amb qui ho he fet”. Ara bé, per a descendir del vèrtex cal estar disposada a ser generosa, a regalar temps, perquè “quan el regales, quan l’inverteixes en crear moments preciosos amb les persones amb qui treballes, estàs posant al mateix nivell el teu temps i el temps de l’altre. De manera molt expressiva estàs dignificant el seu temps i, de retruc, dignificant la persona. Regalar temps genera dignitat. La dignitat permet les emocions. Les emocions reforcen la implicació, la responsabilitat i la lleialtat. I quan la gent se sent cohesionada i útil és quan realment les coses funcionen”.

Tanmateix, de vegades ni amb les millors intencions les coses flueixen, i malgrat la la voluntat i l’actitud demostrades, sorgeixen entrebancs, perquè els obstacles són congènits a la vida. En canvi: ¿i si fos que “el problema no és tenir problemes”, sinó que “el problema és creure que ja no surt a compte fer l’esforç de superar-los”? Al capdavall, en la direcció, en la vida, l’actitud té molt a dir, per això: Atreveix--te a fer les coses a la teva manera.