Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

Pau Alabajos: “El tocadiscos de Fuster és un homenatge a la Nova Cançó i a una generació a través de les ulleres de Joan Fuster”.

Pau Alabajos: “Fuster era conscient d’allò que la música i la Nova Cançó podien fer per la nostra cultura, de l’impacte que tenien”.

1

A primera vista, costa de creure que Pau Alabajos (Torrent, L’Horta, 1982) tinga quasi quaranta anys i que duga al darrere vora deu treballs discogràfics i molts concerts. En parlar amb ell i tractar-lo, t’adones del seu posat senzill i natural, i de la frescor que transmet, com si tingués tota la vida per davant. I en realitat, la té, perquè tot i que parla amb la calma de certa maduresa, Pau Alabajos treballa des de l’entusiasme i la il·lusió pròpies del primer dia.

Quan canta, però també en la conversa, és una persona tranquil·la, de les que busca les paraules en el seu interior i mesura el que diu, per bé que a penes si es nota, perquè és espontani i s’expressa amb dolçor i profunditat alhora. Conta d’ell mateix que quasi és una “xamba” que siga músic: “un dia –explica– vaig trobar la guitarra del meu tiet a l’armari de la meua iaia, i vaig començar a tocar”...

Des d’aleshores ha fet molt de camí. Al capdavall, és un músic autodidacta, com també Quimi Portet i tants altres,  fet a ell mateix, que beu de moltes músiques, però també de molta literatura, tant sovint inseparables. Músic, dramaturg, polític, proper al seu país i a la seua gent, aquest xicot de Torrent que ha viatjat amb la seua música per moltes parts del món, sempre torna a casa seua amb la senzillesa i el compromís que el caracteritzen. Ell va fent, i molt!

Pau d’on li ve la vocació musical?

És quasi una xamba. Hi havia una guitarra a l’armari de la meua iaia, una guitarra que era del meu oncle, i que estava abandonada, i un dia vaig començar a tocar-la perquè, de fet, jo no tinc formació musical, i així va anar fins que em vaig animar a anar a tocar a l’ombra del Micalet amb un amic, Ricard Chuliá,  i clar... Allà cantàvem a pèl, sense amplificador, de fet la paret del Micalet ens feia de pantalla reverberant i el so era prou bo. La sorpresa fou que la gent que hi passava, i que no s’esperava aquella música, s’aturava i ens escoltava i hi vaig començar a tocar amb freqüència. Des de llavors, allò seria cap al 2002, no he deixat de tocar i cantar. Més tard, el 2004 ens van proposar enregistrar un disc i el vam publicar el 2005.  

I a partir d’aquell primer disc...

Va ser un no parar, anar a tocar a les cases de cultura i auditoris dels pobles, i després a concerts més professionals, dins i fora del País Valencià.

En aquell moment vostè era molt jove i estava estudiant, com ho va fer?

Doncs hi hagué un moment que vaig haver de triar entre els estudis de filologia i la música. I vaig optar per la música. Anys més tard vaig reprendre els estudis i em vaig llicenciar el 2013, però des de l’any 2006 m’he dedicat ininterrompudament a la música i puc dir que visc de la música, [dibuixa un somriure], o sobrevisc de la música...

No ha exercit mai com a professor?

No de manera reglada, però sempre he tingut un peu dins de l’aula perquè sovint vaig als instituts, normalment a quart curs de la ESO i a Batxillerat, a impartir dos tallers relacionats amb la música. Un dels tallers gira al voltant de la Nova Cançó i és una manera de fer arribar la història del nostre país als joves a través de la música perquè molts no saben ben bé què es això de la Guerra Civil, del Franquisme, o de la Transició. Un altre taller es diu “Estellés a cau d’orella” i tracte de parlar del poeta i de la seua poesia a través dels poemes d’ell que he musicat. Tots dos tallers tenen un punt didàctic i pedagògic, els il·lustre amb imatges, poemes i les meues cançons i després obrim un torn de paraula i fem debat. La veritat és que aquests projectes han tingut bona acollida i la resposta de l’alumnat és molt positiva. Me’n vaig sempre ben content.

I la vocació teatral, que també en té, d’on li naix?

Em ve de lluny. Tenia sis anys la primera vegada que vaig pujar a un escenari. Els meus pares dirigien un grup teatral que es deia Coturno i vaig actuar en “Casa de les nines” de Johan Ibsen. I molts anys després, quan jo ja estava en la música, el dramaturg valencià Gabi Ochoa em va convidar a crear la música per tal d’acompanyar una obra seua: Vives, l’obra entorn Primavera Valenciana que ell dirigia. La teatralitat d’aquell projecte, el fet de contar una història i relacionar-la amb la música, em va engrescar molt i unir música i teatre em va resultar molt estimulant.

I per això es va llançar a escriure teatre vostè?

Potser, en part. Per a mi és difícil desvincular la música de la literatura. Em vaig llançar a escriure Hotel Fontana, un projecte de teatre documental que tracta sobre la guerra dels Balcans, i mira... va acabar guanyant el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi del 2019 i es va publicar el 2020.

Ha pogut dur-la a l’escenari?

No, encara no. Vingué la pandèmia i va ser complicat, i ara estem ben engrescats amb El tocadiscos de Joan Fuster. El que sí va passar és que l’obra va rebre el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2020, en la modalitat Teatre, i allò em va fer molta il·lusió perquè era la meua primera pedreta teatral i que altres dramaturgs em premiaren va ser un esperó.

De fet, ací està de nou sobre l’escenari amb un muntatge musical i teatral.

Sí, ací estem amb El tocadiscos de Joan Fuster, un muntatge a mig camí entre el teatre i la música, de nou amb Gabi Ochoa i junt amb la Maria Almudever. La meua part és la direcció musical i interpretar les cançons, junt amb altres artistes, com ara Mireia Vivies, Feliu Ventura i Mertixell Gené.

D’on ix la idea?

Fa un temps el director de Barnasants –un festival que m’estime molt– em va demanar fer un espectacle musicant els poemes de Fuster, però no és fàcil posar música als versos de Fuster, perquè són versos lliures, i costa molt dur-los dins d’un patró rítmic musical. A Estellés sí és fàcil buscar-li una estructura de cançó, però a Fuster era tota una altra cosa, així que li vaig pegar una volta i vaig començar llegir els textos dispersos que havia escrit Fuster sobre música: articles, entrades de diaris etc, inclosa la biografia de Raimon, i aquells altres textos breus que potser no havien tingut tant ressò, com aquells que es publicaven en els Vinils fa uns anys, i on Fuster escrivia sobre Ovidi Montllor o Raimon. Eren escrits que se sumaven a la funció social de canvi i contracultural que feia la cançó en aquells anys i amb tots aquests textos vaig crear l’entrevista fictícia entre Fuster, interpretat per Alfred Picó, i la periodista fictícia Teresa Baixauli, que apareix al muntatge interpretada per Lara Salvador. Amb tot, l’espectacle acaba sent un homenatge a la Nova Cançó i a una generació a través de les ulleres de Joan Fuster.

De quina música ha begut vostè?

Ara que tenim tanta música a l’abast i tan fàcil sembla que això, els orígens, ja ha perdut una mica d’importància, però et diré que he begut de tot. Hi ha un pes gran de la Nova Cançó en la meua manera de fer música, com ara en el disc Futur en venda, però tracte d’assolir un equilibri entre les cançons més íntimes i les de tema més social. He tractat d’adaptar la Nova Cançó i tot allò que m’havia ensenyat a l’actualitat, i vestir-la i envoltar-la de més instruments i arranjaments, com ara l’acompanyament Laura Navarro amb el violí o el fet de tocar amb una orquestra simfònica.

Com definiria la seua música? 

Resulta difícil, perquè cada cançó és un món. Em reconec en l’actitud dels referents de la Nova Cançó, fent música perquè gaudisc, però també com una eina per a transformar socialment el teu entorn i per a denunciar les injustícies que es produeixen al teu voltant. A banda, la literatura des de fa tres o quatre discos està molt present en la nostra música i hi ha sempre poemes de diversos autors musicats, com ara Estellés, Espriu, Maria Mercè Marçal. És alhora una manera de tenir un peu en l’escenari i un altre en la literatura, i a més, ajuda a apropar la literatura patrimoni dels Països Catalans al públic i als joves, com quan anem a les aules.

Músic, dramaturg i regidor del seu poble... Què el va dur a la política?

La política és vocacional. A principi dels anys 2000 Torrent va viure un drama social molt fort amb molta gent al carrer sense feina i una situació precària. Era molt brutal a nivell humà i social i allò va fer que molta gent ens implicàrem en política.

Reprenem a El tocadiscos de Fuster, quin balanç en fa?

Per ara ha anat molt bé, hem omplert teatres i la gent de vegades en peus i ben engrescada, fins i tot alguna ovació que m’ha tret els colors i molts moments emotius. L’espectacle explica una època i això fa que connecte amb un públic ampli, amb qui coneix ja Fuster i amb qui no el coneix encara, perquè els interpel·la a tots. De moment duem ja uns quants espectacles i tenim el calendari atapeït d’ací fins al 2003, de fet el gener de 2023 actuarem a Mallorca, al teatre Principal de Palma.

En l’article “Música per a tots vostès” publicat en el Què y dónde en abril de 1983 Joan Fuster escrivia, referint-se a la publicació de l’àlbum Antologia de la Música Valenciana:« [...] A pesar que en tenim una tradició musical històrica gens menyspreable, i fins i tot alguns moments gloriosos, pràcticament no solem tenir-la en compte, quan fem les referències maquinals al nostre passat cultural o a la situació d’avui mateix. I això era i és injust [...] La música, modernament, al País Valencià, ha patit una estranya postergació social que fóra llarg d’explicar. El rescat s’imposava [...] Això només ho podrem fer com cal ds d’ací: si n’hi ha voluntat, és clar. Ningú no ho farà per nosaltres, negocis a part...“

Efectivament, Fuster ho tenia ben clar, la seua visió, també en aquest terreny era d’una lucidesa inqüestionable.

Fuster va emprendre el camí de la normalització de la cultura catalana a casa nostra. Quin va ser el seu paper dinamitzador en el terreny de la música, i sobretot pel que fa a la Nova Cançó?

Fins fa ben poc desconeixia fins a quin punt Fuster havia tingut aquest paper com a agitador cultural, fins i tot musical, però llegint i investigant, he vist que la seua visió cultural, social i política va ser premonitòria i també es va estendre a aquest terreny i que va veure molt clar com era d’important donar suport a aquells cantants. Fuster era conscient d’allò que la música podia fer per la nostra cultura, de l’impacte que tenia.

De fet, la música ha fluït millor entre els territoris de parla catalana que no pas altres expressions artístiques, com ara la literatura.

Prou millor. I Fuster tenia clar que era important apostar per la Nova Cançó perquè complia un paper important en la lluita contra el franquisme. Ell hi veia un ressort possible, un canvi per a un futur, i per això donà de seguida tot el seu suport a Raimon des del primer moment que l’escoltà cantar. De fet, la música ha fet pels valencians això que potser no ha fet amb tanta força la literatura i altres expressions artístiques, perquè la literatura feta en català al País Valencià no circula pet tot el territori català amb la mateixa fluïdesa i efecte amb què ho fa la música.

Darrerament sovint escoltem i llegim que vivim un moment creatiu literari interessant, de certa plenitud, podríem dir el mateix pel que fa a la música?

La música sempre ha estat una de les nostres bases més fortes com a cultura, Fuster ja en parlava, i en part això es deu a la presència i el treball de les bandes de música a tot arreu del territori valencià. Però cal dir que durant uns anys vam travessar una autèntic desert, primer perquè en acabar els anys setanta, ja passada la transició, molts músics van ser arraconats i abandonats perquè semblava que amb la democràcia la Nova Cançó ja no interessava tant, i allò va ser traumàtic, pense, per exemple, en Ovidi Montllor. I després, a partir de mitjans dels anys noranta, amb l’arribada del PP al poder, la música en valencià va pràcticament desaparèixer de les programacions musicals. Hi havia poc públic, pocs concerts, sort que n’hi hagué iniciatives com ara Tirant de Rock d’Acció Cultural del País Valencià i altres propostes aïllades que van donar certa continuïtat als músics. I justament aquell moment fa ser clau amb grups com Obrint Pas, que va tenir molt de ressò tant dins i fora del País Valencià, i altres grups que han vingut després, com ara: Gramoxone Ska Band, i anys més tard: La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata Sound System, Zoo, El Diluvi.. Tot això junt amb altres músics de cançó d’autor, cant d’estil, jazz, hi ha hagut una eclosió musical en tots els gèneres. I tot aquest reviscolament té, en gran part, un punt de partença anomenat Col·lectiu Ovidi Montllor (COM), l’associació de músics i cantants del País Valencià, del qual en soc secretari. 

Un col·lectiu que va nàixer com a resposta al malestar i el cansament davant d’una situació concreta.

Tot va començar amb un acte reivindicatiu de protesta el 2004 a Castelló en el marc dels Premis de la música de Ràdio 9. Es va muntar un top manta irònic amb tots els discos dels artistes del moment que féiem música en valencià, com a protesta per la poca presència social que tenia la nostra música. Aquell acte tingué impacte en els mitjans de comunicació, i després vingué el tancament al Palau de la Música el 2005 i un concert al vestíbul del Palau, ja més coordinats, i allò va fer que tothom ens coneguera i sorgira l’assemblea del que més tard seria el Col·lectiu Ovidi Montllor. El 2006 vam crear els Premis Ovidi Montllor, i tot això, junt amb l’èxit de grups com ara Obrint Pas, va marcar un abans i un després, amb una repercussió social forta i focalitzada en la música en valencià. Des de llavors han sorgit molts premis, grups, cicles de concerts que recullen diferents músiques i estils i tot aquest moviment ha tingut cert impacte mediàtic. 

El seu darrer disc, Les hores mortes (2020) a les portes de la pandèmia sona, vist en perspectiva, com una premonició.

Cert, tot i que no hi tenia res a veure, el títol són els primers versos del primer poema del llibre Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol.

Vostè, però, ha reviscolat i amb força, de tantes hores mortes... Com a músic, ha sentit l’ajuda i el recolzament de l’administració, i el del teu públic?

A veure, allò va ser dur per a tothom, i en un moment donat els músics ens vam sentir útils per a acompanyar la gent en moments durs a les seues cases des de les pantalles i les xarxes. El que va passar és que, una vegada tornàvem a poc a poc a la normalitat, no vam sentir la resposta del públic que hauríem esperat o desitjat, i la gent, en general, apostava més per l’oci a l’aire lliure i els bars que pels concerts amb aforament limitat i no hi va haver un equilibri. De sobte semblava que se n’havien oblidat, del paper que nosaltres vam jugar durant els moments durs. I pel que fa a l’Administració, haig de dir que molts ajuntaments i institucions hi han apostat fort, amb totes les restriccions i entrebancs que hi havia!

Parlem de la presència de la música valenciana als mitjans de comunicació: fa uns dies algú suggeria a les xarxes la creació d’un segon canal de ràdio temàtic per a la música en valencià.

Seria una molt bona notícia que apareguera un segon canal de ràdio dedicat a la ràdio fórmula per a difondre la música feta en la nostra llengua perquè molta gent quan està treballant o de viatge, i no vol ni pot centrar-se tant en programes culturals o polítics, tindria l’opció d’un acompanyament que, en part, és la funció que fa la músic, però a més a més, això implicaria la difusió de la música autòctona i li donaria una arribada millor al públic. Ara bé, per descomptat que la nostra presència als mitjans de comunicació ha millorat, ja no és la mordassa que vam patir durant molts anys, i no hi ha un clima tan bel·ligerant, però caldrien més programes específics, com va ser L’estudi al començament de l’apertura d’ À Punt. Ara per ara comptem amb Territori Sonor, que cada dia dona compte de l’actualitat musical a la ràdio, però encara caldrien més espais, i en particular, programes televisius amb projecció i immediatesa més gran.

Ha cantat a escenaris i llocs ben distints, a França, Itàlica, Canadà, els EEUU, Portugal, Grècia, Palestina, Panamà, Uruguai, Suïssa... Com han estat aquestes experiències?

Aquesta és una de les parts més positives de tot el que he fet. Estem molt contents del caràcter internacional que han pres les nostres propostes. Gràcies, en part, a l’Institut Ramon Llull i als lectorats universitaris, també amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ens han permés tocar en molts locals, cases de cultura i sales de concerts diverses arreu del món i dur els versos d’Estellés, d’Espriu i de Maria Mercè Marçal, entre altres poetes, a molts públics. Sentíem que el que estàvem fent tenia una transcendència i que érem una mena d’ambaixadors de la nostra llengua. A Panamà, a Palestina, a Uruguai, per exemple, vam viure moments molt emotius i intensos. I aquesta eixida i projecció de la nostra música ens ajuda també a traure’ns de damunt prejudicis sobre els límits del que fem, i veure que la nostra música no és d’autoconsum, sinó que tenim una cultura ben exportable. I de la mateixa manera que nosaltres escoltem música en altres llengües, sense entendre el que diuen, i en arriba, també ens poden escoltar a nosaltres. A més, gràcies a aquestes trobades, molta gent s’apropa a parlar amb nosaltres i entrar en contacte amb la nostra realitat nacional sense el biaix i el filtre dels mitjans de  comunicació. 

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats