La política cultural del govern del Botànic, a debat en la revista L'Espill

El canvi polític hauria de portar aparellat una nova política cultural al País Valencià. És el plantejament del dossier que inclou el número actual de la revista L'Espill, que va fundar Joan Fuster i que publica la Universitat de València.

Sota el títol “La política cultural al País Valencià: una perspectiva crítica”, els sociòlegs Joaquim Rius Ulldemolins i Sandra Obiol, el cantant Pau Alabajos, el periodista Adolf Beltran i l'editora Àfrica Ramírez analitzen les insuficiències i els reptes de la política cultural de la Generalitat després dels 20 anys de govern del Partit Popular.

El PP va substituir la inversió cultural per la promoció de grans esdeveniments culturals, d'oci i esport que promocionaren la marca València en detriment de la cultura com a expressió i eina de la ciutadania. És el que anomenen “model Calatrava”, una combinació de cultura, desenvolupament urbanístic i econòmic que es plasma en la Ciutat de les Arts i les ciències però també en els campionats de vela o Fórmula 1. Aquests “elefants blancs”, en paraules de Rius i Obiol, a més van evidenciar la malversació de fons públics i la gestió en benefici propi. Aquests escàndols que han esguitat entitats que en un altre temps van ser capdavanteres com l'IVAM, han devaluat el prestigi de les institucions culturals i han deixat una forta herència de deutes, clientelisme i propaganda a l'administració actual.

Aquesta llosa pesa encara i molt en els nous gestors, que intenten canviar el rumb davant aquestes pràctiques però es queden sovint en la “intendència”, com assenyala el periodista i escriptor Adolf Beltran. A la intendència, Rius i Obiol afegeixen tres mals endèmics: l'infrafinançament, l'absència d'articulació i l'escàs impacte social.

El País Valencià és una de les autonomies que ix perdent en quant els impostos que paga al govern central i les inversions que rep, però en el cas de la cultura, a l'Administració General de l'Estat “ni està ni se l'espera”, com denuncien Rius i Obiol. Ambdós professors expliquen que les transferències del govern central a les institucions culturals sumen només un 0,2% del finançament públic total, mentre que a la resta de l'estat sol acostar-se al 10%. En dades de 2014 això suposa que cada any les institucions culturals depenent de l'Estat –com l'IVAM o el Palau– reben 9 milions d'euros menys dels que deurien.

La Generalitat tampoc és capdavantera, per tant són els municipis i les diputacions qui carreguen el pes de la inversió cultural amb la desarticulació que això comporta. Un exemple són les biblioteques, tenim menys de la meitat de superfície de biblioteques que Catalunya o Madrid. I mentre al País Valencià s'inverteixen 6,52€ per habitant a les biblioteques, Catalunya n'inverteix més del doble: 13,53. Això reverteix amb les dades de població que acudeix, netament inferior al de la mitjana de l'Estat i amb una escletxa que s'ha anat ampliat any rere any.

El mateix panorama pateix la indústria del llibre, que tot i tenir un mercat requereix ajuda. La Generalitat valenciana dona 10 vegades menys subvencions que la catalana i en el cas de les ajudes a l'edició en català al País valencià van ser, l'any 2016, 15 vegades menys que a Catalunya segons les dades de l'Associació d'Editors que proporciona Àfrica Ramírez al seu article.

La música en valencià tan arrelada al nostre país també va rebre l'esquena dels governs del Partit Popular i s'ha mantingut i crescut en els últims 25 anys per l'obstinació i autogestió dels col·lectius i productores musicals. Davant el “tsunami cultural” del PP, com ho caracteritza el cantant i gestor Pau Alabajos, les associacions culturals, plataformes en defensa de la llengua i el territori, col·lectius comarcals, sindicats i moviments juvenils van crear una “conselleria de cultura alternativa” on la música en valencià va ser “la punta de llança” de la militància per la defensa cultural i lingüística que ara l'ha beneficiada amb un moment dolcíssim en l'àmbit de creativitat però amb l'invisibilització de les dones. La música com tot el sector es caracteritza encara per una precarietat enorme.

El problema de soca-rel que s'esfilega al llarg de les 37 pàgines del dossier és que no hi ha realment una política cultural planejada i integral a mitjà termini. El primer acord del Botànic a penes recollia la qüestió i en el refermament del 2017 s'amplia però segueix com a eina per a millorar el benestar de les persones sense massa més desenvolupament.

Si bé aquesta categorització basa la cultura en la democratització i el reconeixement de la diversitat versus la idea del Partit Popular que la cultura s'ha de basar en la rendibilitat econòmica i el benefici propi, la radiografia conclou que no hi ha un desenvolupament públic ni tangible encara de la política cultural.

L'editorial reivindica la lluita per la democràcia en el sentit autèntic i radical del terme com un combat del tot vigent al País Valencià i arreu del món. L'Espill 57 inclou també articles sobre la hipòtesi d'un marxisme ecològic (Ernest Garcia); sobre el procés català (Enric Marin i Joan M. Tresserras), sobre la democràcia a Espanya (Ignacio Sánchez-Cuenca); sobre el futur de Compromís (Josep Pérez); i sobre història de l'anticomunisme (Paola Lo Cascio).

S'inclouen així mateix textos de Margarida Castellano, Arnau Pons, Manuel Baixauli, Salvador Rubio, Tomàs Escuder, David Peidro i Mireia Sellarés. Com a document, el discurs de Gandhi davant el tribunal que el va condemnar. I la traducció al català del gran poema de Hölderlin “L'arxipèlag”. Hi ha ressenyes de Francesc Pérez Moragon, Joan Romero i Josep A. Ybarra, Toni Mollà i Carles Cabrera.