La Viena roja

Fins al 19 de gener de 2020, el Wien Museum (MUSA), situat al costat de l’Ajuntament de la capital austríaca, presenta una molt recomanable exposició titulada Das rote Wien 1919-1934, destinada a mostrar en resum els grans esforços fets durant aquells anys per la municipalitat, governada pel Partit Socialdemòcrata Obrer d’Àustria (SDAP, per les sigles en alemany: actualment, SPÖ, Partit Socialdemòcrata d’Àustria), per millorar en diversos ordres la vida de les classes treballadores.

Un període de crisi

Aquells quinze anys escassos en què la socialdemocràcia estigué al front del Rathaus se situen en un període de grans canvis al món. En 1918 havia acabat la Gran Guerra, començada el 1914, amb la victòria dels aliats. Els emperadors d’Alemany i d’Àustria-Hongria van perdre el poder i les corones. La guerra havia deixat misèria, fam i morts, una situació que a diversos llocs els comunistes volgueren convertir en base per a la presa del poder, com els bolxevics havien fet el 1917 en iniciar la Revolució Russa. També arreu, la socialdemocràcia renuncià a aquesta temptació i participà en les institucions que substituïren les monarquies desaparegudes.

Per una decisió dels vencedors encara avui discutida per les seues conseqüències, però probablement inevitable, l’antic imperi austrohongarés s’esmicolà i Àustria, convertida en república el 1919, quedava reduïda a l’espai territorial que ara mateix ocupa. Però mantenia la capital, una enorme ciutat amb vora dos milions d’habitants i una notable potència econòmica i social, enmig del desastre. Era, aparentment, la mateixa Viena que s’havia estés considerablement en el XIX, assolades les muralles del XVII, i que havia fet nàixer barris i urbanitzacions, nous o sobre petits municipis dels seus voltants. El 1849, s’havia atorgat una certa autonomia administrativa a totes les municipalitats de l’imperi dels Habsburg, però Francesc Josep I intervingué sovint en els afers de la ciutat, aparador impressionant del seu poder.

En les eleccions a l’Assemblea Constituent republicana de 1919, els socialdemòcrates obtingueren una majoria relativa, que perdrien a les urnes l’any següent, tot conservant el poder a la província de Viena, on eren hegemònics. El caràcter federal del nou Estat reforçava aquesta capacitat de maniobra municipal. A més, els socialdemòcrates impulsaren per a tot Àustria reformes socials de gran importància: jornada de vuit hores, sis dies per setmana; vacances pagades, assegurances en situacions de malaltia per als treballadors i les seues famílies, subsidis d’atur, legislació laboral específica, prohibició del treball infantil fins als dotze anys, creació de comités d’empresa i de cambres dels treballadors (Arbeiterkammer), tancament de les indústries en diumenges i dies festius, condicions legals prèvies a la conclusió de convenis col·lectius, protecció dels llogaters, entre altres. Promulgaren l’abolició de la pena de mort i s’instaurà el vot femení. A Viena, els socialdemòcrates posaren en peu programes igualment de gran ambició, la materialització del qual donà lloc al que s’ha anomenat Viena roja, objecte ja d’una extensa bibliografia i símbol d’una època convulsa però fèrtil i creativa.

Reformes socials a la ciutat

La socialdemocràcia austríaca era àmpliament majoritària dins del moviment obrer i sindical, enfront d’un partit comunista molt minoritari. Tenia centenars de milers de persones afiliades en un país amb menys de set milions d’habitants, premsa periòdica de gran difusió, gran força electoral (41,1 per cent en 1930 a les generals i 59 per cent a les locals, a Viena, el 1932). A més, factor de gran importància, disposava d’uns equips dirigents en què participaven persones de gran capacitat organitzativa i teòrics d’enorme pes intel·lectual, que donaren lloc a tota una tradició de pensament, l’anomenat austromarxisme, anterior a la guerra i constituïda entre altres per Víctor Adler, Otto Bauer, Karl Renner i Rudolf Hilferding, no sempre d’acord en les tàctiques i estratègies a emprar però molt influent a Àustria i en altres països. La composició de l’Imperi dels Habsburg inspirà en l’austromarxisme una dedicació molt valuosa al tractament de les qüestions nacionals.

Un impost suplementari a grans fortunes i els recursos públics permeteren construir més de 60.000 habitatges de lloguer a preu assequible. Es milloraren els serveis públics i s’ajustaren els preus del gas i l’electricitat. Es feren jardins i piscines públiques, en part dedicats als xiquets i les xiquetes. S’universalitzà l’atenció hospitalària fins i tot per a persones sense assegurança mèdica. Es feren campanyes antituberculoses en centres específics.

Viena roja revisitada

De tot això dona una informació magnífica l’exposició Das rote Wien, en la realització de la qual ha participat un ampli equip, coordinats per Werner Michael Schwarz i Elke Wikidal, del MUSA, i Georg Spitaler, del VGA (Verein für Geschichte der ArbeiterInnenbewegung, associació per a la història del moviment obrer).

L’itinerari expositiu, amb documents i llibres de l’època, fotografies, filmacions, maquetes, plànols, pintures, escultures i altres elements, està dividit en successives etapes: la socialdemocràcia i l’austromarxisme, les circumstàncies socials de què es partia, la situació dels habitatges, la integració de la llar en condicions col·lectives de confort, l’assistència social, la reforma escolar a Viena (amb la introducció de la pedagogia de Maria Montessori, la substitució de l’alfabetització infantil amb mètodes coercitius per un sistema democràtic d’ensenyament, i la presència de Wilhelm Reich), les colònies escolars, la construcció de noves escoles municipals a la Viena roja, la d’altres de distint origen, el control de la salut i l’ensenyament d’hàbits higiènics.

Es mostra igualment com aquell impuls es relacionava amb la força política de la socialdemocràcia vienesa, les lluites internes, l’internacionalisme i el feminisme i la incorporació de la dona a l’activitat política, les activitats educatives, culturals i esportives per a obrers i, en general, de caràcter popular, les publicacions pròpies, etc.

Una dictadura, la de Engelbert Dollfuss, acabà amb tot això. Nomenat canceller al maig de 1932, instaurà una política obertament antiobrera i antipopular.

A principis de 1933, poc després de la presa del poder pels nazis a Alemanya, Dollfuss abolí el règim parlamentari austríac, instaurà la censura i perseguí les organitzacions proletàries; el 1933, el Partit Comunista, al febrer de 1934, prohibí el SDAP. De seguida, una part de les forces obreres s’alçaren contra aquest rumb i el govern desencadenà una brutal repressió que havia de dur a l’assassinat legal o no, l’empresonament o l’exili de moltes persones. Dollfuss, ben relacionat amb Mussolini i seguint el seu model, imposà el que s’ha denominat l’austrofeixisme, sense que això el salvara de ser assassinat per agents nazis austríacs al maig del mateix 1934. Quatre anys més tard, el 1938, els nazis prengueren el poder a Àustria a partir de l’annexió al III Reich. Els hitlerians alemanys i austríacs desencadenaren un terror encara més brutal al sud del Alps, com feren arreu. Les belles esperances de reforma encetades allí per la socialdemocràcia el 1919 foren substituïdes pels camps de concentració i, poc després, pels de batalla, en la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

Un extens volum publicat amb motiu de la mostra, Das rote Wien. Ideen, Debatten, Praxis (Birkhäuser, Basilea) en presenta el catàleg i un il·luminador repertori gràfic, a més de plantejar amb rigor una sèrie de qüestions històriques i teòriques de gran interès (una selecció del contingut en aquesta direcció).

A més, en diversos llocs de la Viena roja conservada, hi ha visites previstes fins al novembre, per tal d’ensenyar in situ la realitat d’un projecte de renovació social, exemplar en la seua concepció i ben instructiu en la pervivència material d’una part de les construccions.