Circulava per la ciutat de València i els seus voltants —m'estranyaria molt que encara ho fera— un acudit molt popular, una llegenda urbana, més aviat. Es deia que, durant un trajecte amb tramvia, una senyora en avançat estat de gestació va ser interpel·lada per un taujà amb aquestes paraules: «Que calent havia d'estar el ferro per a alçar tal bombolla!». I l’al·ludida, impertèrrita, va afanyar-se a contestar amb un desdeny fingit: «No ho estava tant, que el vaig agafar amb la mà», de manera que els somriures maliciosos que va suscitar el primer comentari es van convertir en una riallada feroç. Segurament algú pensarà que la cosa no té gràcia i que l’individu mereixia anar de cap al calabós i eixir en primera plana. Potser. Però els inestimables custodis de la moral al servei del règim franquista encara no havien arribat. L’anècdota es remunta com a mínim a la II República, quan la cultura sicalíptica estava en el seu apogeu. En aquells temps les dones que anaven en tramvia no en tenien altra que mostrar-se més descarades que els seus efusius admiradors, i l'incident tenia la consideració de mordaç improvisació entre versadors, uns jocs florals en què aquesta senyora s'havia alçat inqüestionablement amb la Flor Natural. El més segur és que després de l’intercanvi dialèctic tots hagueren continuat compartint trajecte en harmonia i amb un somriure als llavis (on, si no).
Probablement —li agrada imaginar a u— tots dos, l’impertinent i la dama, es dirigien al mercat de la ciutat, aquell que Blasco Ibáñez va glossar en Flor de Mayo, allí on «en el derroche de indecencias que se cruzaban entre ambos bandos —mozos y pescaderas— con acompañamiento de amigables risas, enviábanse a tocarse lo otro y lo de más allá, barajando tranquilamente las blasfemias más monstruosas con los distintivos del sexo». Potser era així o potser anaven al dentista. En tot cas, aquell és un món periclitat sobre el qual no hi ha més a dir. Però ve al cas, si és que ve, arran de la picabaralla entre l'activista mediambiental Greta Thungberg i un tal Andrew Tate, un streamer negacionista, homòfob, masclista, misogin, pederasta i antivacunes —un xuloputes, hauríem resumit en temps més procaços—, que s'ha resolt amb ell entre barrots. La notícia ha quedat sepultada entre les deixalles generades per la indústria de l'actualitat durant quasi mes i mig, però molts lectors recordaran el cas. El paio li va vacil·lar a Greta tot presumint de com li agrada contaminar el planeta amb els seus trenta-tres cotxes de luxe ara confiscats, i com li demanava una adreça de correu electrònic per a enviar-li la llista d'emissions de CO₂, ella li va dir que podia escriure-li a energiadepiuxicotet@compratunavida.com. Dolgut, ferit en el seu orgull, l'altre va intentar prolongar la polèmica amb un vídeo, però aquest només va servir perquè la policia el localitzara i el ficara en la presó, perquè estava en recerca i captura acusat de tràfic de persones (concretament, el que en algun temps es deia tràfic de blanques).
El que a un li crida l'atenció de l'assumpte és la resposta de la jove sueca. Acostumat a veure Greta damunt d'una tarima llançant raonades i greus exhortacions sobre la necessitat d'actuar davant del canvi climàtic, un hauria esperat d'ella una filípica moralista que tractara de traure l'impresentable influencer dels seus múltiples errors de perspectiva. Però no. La xica li va pegar on més li fotia a l'altre, posant en qüestió públicament la talla dels seus atributs. Per a què més? Ho va fer com ho hauria fet l'embarassada del tramvia o una pescadora d'aquelles a les quals es referia Blasco, tot i que, cal dir, sense la seua gràcia. I va encertar de ple. El fet que l'individu acabara detingut va ser una propina de la Providència. A aquesta mena d'elements els sermons redemptors els la bufen. No és així com se'ls combat, sinó amb una bona nespla. No va perdre un segon amb ell. I aquesta lucidesa i desimboltura sorprén encara més atés que ve d'una dona nòrdica, suposadament allunyada de la desimboltura que, suposadament també, és patrimoni del caràcter mediterrani. Un hauria esperat una resposta així de la Sofia Loren que es desempallegava dels bavosos pels carrers de Nàpols com si foren mosques en Ieri, oggi e domani, la pel·lícula de Vittorio De Sica, però no d'una xica criada en aquella cambra frigorífica anomenada Escandinàvia. Sembla que a mesura que la calor avança paral·lels amunt, se n’emporta la frescor del caràcter meridional.
És un assumpte que mena també a pensar en el calaix de sastre en què uns i altres han convertit el concepte de correcció política. D’una banda despropòsits en abundància, i d’altra s’hi intenta ficar tot el que fa nosa amb la intenció de desprestigiar-ho. La penúltima víctima d'aquesta maniobra és l'activisme mediambiental, que és difícil d'atacar de front i al qual alguns pensadors eminents —Savater n’ha estat l'últim— anomenen «ecolatría» amb ànim pejoratiu. Sens dubte és sobredimensionar en excés l'anècdota, però el pragmatisme demostrat per Greta Thungberg en el seu tuit poc té a veure amb l'afició a garbellar aigua que tan estesa està entre uns altres moviments que, aquests sí, integren per mèrits propis el policorrectisme més neci i ineficaç. Sempre hi ha lloc perquè algun impresentable faça el tifa o el ridícul en alguna performance, però l'ambientalisme, i en general l'ecologia política, no deixa molt espai per a la retòrica a què es presten certa mena de reivindicacions. Serà perquè percep la urgència de l'ineluctable, només queda temps per a anar al gra, i això és el que aquesta xica sembla fer, fins i tot quan sucumbeix a la temptació de perdre’l per a donar-li un toc a un imbècil.
1