Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

La llibertat i el cullerot

George Grosz - Els pilars de la societat, 1926 (detall).

Estàvem pacientment al paire, esperant recuperar aquesta modesta autonomia individual que hiperbòlicament anomenem llibertat, tement que ens la tornaren minvada, quan de sobte ens vam adonar que uns energúmens havien aprofitat per a patentar la paraula, monopolitzar-la i arrossegar-la pels carrers entre colps de casserola, brams colèrics i abundant salivera.

El crit de llibertat s'entenia prou bé en les goles de la multitud que assaltava la Bastilla, quan la demanaven els llauradors en l'Espanya d'Alfons XIII, quan la invocaven els algerians mentre s'estaven espolsant del damunt els francesos, o quan Franco acabava de dinyar-la i havia quedat en l'aire com una pilota llançada per l'àrbitre. Però el fet que als EUA o a Alemanya hi ha qui es nega a portar una màscara protectora i escup literalment als seus paisans apel·lant a la llibertat, o que l'exigisquen cullerot en mà els habitants dels barris més benestants de Madrid i altres capitals, que mai no han conegut restriccions per a exercir-la, genera no poca sorpresa. No pot ser que aquest terme designe sempre la mateixa cosa. Així que, en la ment de molts, la pregunta ha aflorat com un xampinyó en un femer: de quina llibertat parla aquesta gent?

Per als antics, la llibertat era un atribut social. La seua màxima expressió era poder participar en els assumptes públics. No tenia el sentit universal i metafísic, la consideració d'atribut consubstancial a l’ésser humà que adquiriria amb el temps. Això va començar quan el cristianisme esdevingué religió d'Estat, i quallà quan el Concili de Trento va determinar que la llibertat era un valor absolut que ens havia concedit Déu sota la forma de lliure albir. Però només per a fer el bé, que no era sinó la voluntat divina, la d'aquell Déu en mans de ventrílocs que posava i llevava reis i donava suport a tota mena d'arbitrarietats i tiranies. La llibertat així definida pudia a estafa a quilòmetres de distància.

Els primers il·lustrats republicanistes, amb les seues ànsies emancipadores, van intentar reconduir això. Van establir que la llibertat era una eina de la raó. La llibertat individual, entesa com a part inseparable d'una tríada —liberté, egalité, fraternité—, havia d'encastar-se en el teixit social i recolzar-se en un Estat que, regit igualment per criteris de racionalitat, garantira la llibertat de tots, és a dir, la participació de tothom en la res pública. Però, amb la consolidació de l'estat burgés, aquesta equació va resultar massa llarga, així que li van fotre un bon tall. D'aquells tres conceptes, el que més, si no l’únic que atreia els ideòlegs de la nova classe dominant era la llibertat, que passà a ser considerada el conjunt de drets dels individus i grups en pugna amb l'Estat i les seues lleis.

A partir d'ací l'Estat deixava de ser l'instrument que havia de garantir la llibertat de tots —deixava de ser «tots»—, per a passar a ser el principal factor que constreny l'esfera de l’acció privada. Els liberals van convertir la llibertat en una qüestió arbitrària que es dirimeix a través d’una lluita de poders, i l'Estat en enemic de les llibertats individuals per se, amb independència del seu grau de legitimitat. Encara que, significativament, com menys legítim és un Estat, com més s'allunya de la seua raó primordial, que és garantir l'interés general, menys se'ls sent protestar, perquè davant de la impossibilitat —i la inconveniència— d'eliminar-lo totalment, tendeixen a corrompre'l, a convertir-lo en l'instrument dels seus interessos espuris.

Més o menys en això ens hem quedat. La Comuna de París i, sobretot, el període soviètic van ser uns interregnes des del punt de vista liberal, unes experiències que la història ja ha donat per liquidades però que, tot i això, encara no deixen dormir a alguns, que es desperten enmig de la nit cridant «socialcomunista». Durant un temps, els marxistes van recuperar la concepció tutelar de l'Estat i, deien que provisionalment, la van elevar a la màxima potència. En 1920, quan es van trobar Lenin i Fernando de los Ríos —qui, com Indalecio Prieto, era «socialista a fuer de liberal»—, l'espanyol li va preguntar al líder soviètic quan pensava que Rússia estaria en condicions de passar a un règim «de plena llibertat». Lenin va replicar: «Llibertat per a què?».

Des de llavors aquestes paraules sempre han tingut la consideració de blasfèmia i han estat citades una i mil vegades per a denunciar el despotisme comunista. S'ha pretés fer creure que era una pregunta retòrica, un exabrupte desdenyós que, per extensió, palesa el menyspreu de qualsevol mena d'estatisme envers les llibertats individuals, amb la qual cosa, de pas, ha servit també per a recalcar el valor absolut que aquestes representen. La manera com relata De los Ríos aquesta conversa en Mi viaje a la Rusia sovietista ha facilitat aquesta interpretació. Però, tenint en compte el context, sembla més raonable pensar que es tractava d'una pregunta oberta que així es va quedar. No va haver-hi debat, per molt que De los Ríos, en el seu llibre, tractara de resoldre el tema amb una digressió en solitari. Potser Lenin no entenia quina pressa podia haver-hi per a tornar a donar peixet a una burgesia colonialista que, en connivència amb la tirania tsarista, feia a penes un lustre havia ficat el país en una guerra de proporcions monstruoses, i volia que el seu col·lega li ho explicara. Qui sap si De los Ríos li tornaria a donar voltes a l’assumpte anys més tard, en el seu amarg exili republicà.

Però, qui és un per a tractar de ficar-se en la ment d'aquells dos. El cas és que, alhora que la pregunta de Lenin esdevenia tabú, la paraula llibertat tornava a l'àmbit de l'escolàstica, es convertia en un talismà que, màgicament, atorga autoritat moral a qui l'esgrimeix, un fetitxe intocable, perfectament hermètic i separat del seu context, tan imprecís com aparentment categòric, quirúrgicament apartat del pensament crític. Un regal per als demagogs, en definitiva. Els que vomiten aquests dies la paraula llibertat arrebossada en odi i enfardellada en una bandera, ho fan convençuts que a hores d’ara es tracta d'un concepte que ningú s'atreveix a qüestionar sense por de caure en l'heretgia, i amb l’esperança que les masses es deixen entabanar per la seua màgia. Així que emboliquen cínicament les seues malintencionades protestes amb el que per a ells no és més que un escut populista.

Llevar-li a la paraula llibertat el caràcter sagrat que li ha donat el solipsisme liberal sembla una tasca imprescindible perquè torne a tindre sentit, algun sentit. Hi ha llibertats que per als qui estan al davall no són més que una pinyata inassolible. Tindre llibertats no ens converteix automàticament en éssers lliures. Res no ens agrada més que ens diguen que ho som, i no ens adonem que molts dels drets que ens són reconeguts sobre el paper, a la majoria ens serveixen per a ben poc en la pràctica. En la pràctica, la llibertat d'uns pocs sol ser el sotmetiment de molts. Sovint, la llibertat d'uns està en relació inversa a la d'altres, això ho han sabut i ho saben tots els oprimits que en el món són i han sigut, es tracte dels esclaus en l'antiga Roma, dels xiquets en les fàbriques de sabatilles de Bangla Desh o de les criades en les cuines de Núñez de Balboa.

Contra l'Estat que s'atreveix a coartar el seu pretés dret de fer el que els ix de les castanyes és contra el que els anarcocapitalistes nord-americans, els neoliberals alemanys o els senyorets espanyols criden llibertat junt amb els seus respectius palafreners i gossos de presa. Una nòmina a la qual cal afegir un copiós grup de destrellatats sense ofici ni benefici que els han comprat el discurs. Criden contra aquest Estat —Estat liberal, al cap i a la fi, amb un govern mitjanament decent al davant— que, en una situació extrema, per a protegir el conjunt de la població, ha paralitzat temporalment les seues maquinetes particulars de generar plusvàlues i ha posat en suspens els seus privilegis, que van des de la banal extravagància al fet criminal. Els seus privilegis i també els de les corporacions privades d'àmbit transnacional, que són els monstres que ha generat tota aquesta dinàmica històrica, per moltes distincions entre liberalisme i neoliberalisme que vulguem establir, aquestes corporacions totpoderoses que, ara mateix, pretenen pledejar amb els Estats a l’encalç d'indemnitzacions. Tots es mobilitzen contra la suspensió conjuntural de les seues «llibertats» i per la por que a algú se li ocórrega modificar-les a la baixa estructuralment.

La llibertat per la qual brama tota aquesta gent és una enganyifa que no hauria d'impressionar-nos gens ni mica, però sí posar-nos en alerta, sobretot tenint en compte que açò no s'ha acabat. Necessitem saber quan és lícit invocar la llibertat i quan esdevé un sarcasme sinistre en boca d'uns lliberticides. No sempre és tan evident com en la mascarada que estem vivint aquests dies.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
2 de junio de 2020 - 11:28 h

Descubre nuestras apps

stats