D'un temps ençà qualsevol signe de precarietat es reformula i es rebateja eufemísticament per a donar-li un sentit positiu. Abans del Concili Vaticà II segurament s’hauria emprat llatí, que llavors era l'idioma litúrgic per excel·lència, i ara es fa servir l’anglés, que és la llengua ecumènica del capitalisme global. És definitivament cool, trendy i ecofriendly comprar roba de segona mà, fer durar la pròpia fins que caiga a pedaços i no rentar-la massa, o dutxar-se durant tres minuts com a màxim i amb no molta freqüència. Els pisos de menys de trenta metres són tot avantatges. Per a començar s'anomenen estudis, i estan dotats de cuina americana, que t'impregna el cobertor d'olor de fregit, però et permet la il·lusió de creure que vius amb Doris Day en una pel·lícula dels anys seixanta. Millor encara és practicar el vanlife, viure en una caravana, una autocaravana o una furgoneta adaptada. I si és possible, no moure-la del lloc. En tot cas, cal oblidar-se de tindre casa en propietat, el que cal fer és practicar el coliving, el coworking i el nesting, i no eixir de vacances, o com a màxim anar a un glamping i fer workation (o trebacances en suposat valencià), i no tindre fills, millor un gos, o un gat, o si no t'arriba el pressupost, criar cucs de seda. I oblidar-se del cotxe, millor una bici plegable, o un patinet. I menjar sobres, recuperar la tradició de les mandonguilles i els canelons de putxero. O fer com els friganistes, que es llancen directament al poal del fem. No sols és beneficiós per al medi ambient, també pot arribar a ser rendible. Fixem-nos, per exemple, en aquests xefs que s'estan especialitzant en l'aprofitament dels ingredients que se solen tirar. Gastrorecup han anomenat la iniciativa.
De tots aquests fenòmens, els més significatius potser són els que s'estan donant, precisament, en l’àmbit alimentari. En aquest sector hi ha oportunitats fins i tot en el fem. Ens consciencien homeopàticament de les bondats proteiques dels insectes, com si menjar-los fora una possibilitat futura, però ja és un fet. Com informaven recentment diversos mitjans, la Comissió Europea ha autoritzat la comercialització de les larves d'escarabat piloter (Alphitobius diaperinus) en pasta, congelades, dessecades o en pols, que entren així, junt amb el cuc de la farina, la llagosta migratòria i el grill domèstic, en el grup d'insectes autoritzats per al consum humà dins de la UE. Millor no busquen la foto dels animalets en qüestió. Per algun motiu, potser perquè ja fa segles que en consumim, en la notícia s'oblidaren de mencionar la cotxinilla, que fa temps que ens refreguem pels morros o ens colen com a maduixes acabades de triturar en el iogurt o en els gelats. Gran negoci s'albira també darrere d'aquest invent prodigiós anomenat carn artificial, que és com dir-li fusta al railite. La carn natural serà cosa d'estraperlistes. La nova carn serà a l'antiga com el surimi al lluç, el xocolate de garrofa al de cacau (això no estava tan roín) o la xicòria al café, serà un succedani de postguerra, vaja. Caldrà esbrinar quina guerra és aquesta i quan la vam perdre.
Un sector de la població percep en tot açò un intolerable sarcasme, sobretot aquells que es van criar amb promeses d'abundància i es van deixar la vida —la laboral i l'altra— anant-hi al darrere. Fins fa poc la prosperitat dels treballadors es mesurava per la quantitat d'automòbils que hi havia als aparcaments de les fàbriques. Eren les engrunes que els arribaven del pastís desentrotllista: l'utilitari, el pis en propietat i les vacances. Intuïtivament copsen que del que es tracta ara és de fer atractiva la misèria sobrevinguda, i que totes aquestes cauteles no van acompanyades d'altres contundents i efectives per a repartir la riquesa o, almenys, detindre el seu procés d'acumulació. Quan els insten a adoptar mesures d'austeritat, molts entenen que els estan dient: als rics no els podem ficar mà, però a tu et podem vendre la burra, perquè tu tens bona consciència i ells no en tenen, ni bona ni mala. Doncs que bé. Ja ens advertien els veterans en la mili que no era bo saber desfilar, perquè si no, t’hi faries una panxada. La reacció econòmica, aquesta que està en contra dels impostos i de les polítiques socials, també diu amb desdeny que el que fan els social-comunistes és repartir la pobresa, i creient que diuen el mateix, els menys espavilats conflueixen en les urnes amb els seus principals enemics, però, malgrat tot, veure en la resistència a seguir segons quines iniciatives una actitud retrògrada, sense més ni més, és un diagnòstic simplista i una explicació insuficient.
Per a entendre-ho convé recordar que els uns i els altres compartien una mateixa idea de progrés. L'objectiu de la vella esquerra era aconseguir que la classe treballadora acumulara benestar material, que augmentara el seu nivell de vida, donant per fet que la qualitat arribaria per si sola i el preu era el menys important. Les conseqüències d'aquest error de càlcul estan a la vista: un ecosistema natural i social ferit de mort per un capitalisme desbocat del qual tots en som còmplices en un grau o altre. Arrossegats per un tsunami lent i implacable, hem començat a actuar com els nàufrags que racionen les últimes galetes florides i el culet d'aigua de pluja que queda en el barril, mentre el malvat de torn s'atibaca a les nits amb el que porta amagat en la butxaca. Amb independència que puguen contribuir a pal·liar el desastre —per si soles no l'eviten ni de conya: les que no són una presa de pèl són claus roents als quals agarrar-se—, el ben cert és que en un món més racional i just, amb una trajectòria menys desencertada, difícilment plantejaria ningú les idees de bombero que citava al principi i altres que van arribant en cascada. Però ara i ací uns les necessiten per a sobreviure i altres per a continuar surant. Seguim el corrent mentre no ens en quede una altra, però si deixem que ens arrossegue sense remar en la direcció adequada, ja podem anar organitzant el sorteig per a veure a qui de nosaltres ens mengem primer. Encara que segurament tampoc això ens ajudarà a arribar a port.
0