Realisme per a temps de malestar

D'un temps ençà s’estila un cert realisme ful. N’és testimoni l'auge de les pel·lícules, docudrames i documentals suposadament basats en fets reals, i també, en l'àmbit editorial, el volum que està prenent aquest calaix de sastre anomenat «no-ficció», les novel·les històriques, el gènere memorialístic o el relat periodístic. Hom diria que ara mateix la màxima aspiració artística és la de reproduir la vida amb la mateixa fidelitat que un pantògraf. Fa segles que estem tractant d'escapar de la mimesi, de la creença que la bellesa —la veritat— està en la naturalesa, que té un origen diví i l'única cosa que podem fer és revelar-la, no crear-la; havíem descobert que no era així al cap d'un empatx d'avantguardisme, i tot per a tornar al punt de partida, a un realisme estèril que genera un art paralític, esbalaït davant dels temes als quals s'entesta a enfrontar-se, que solen ser imponents: la misèria, el patiment, la injustícia, la desigualtat, la soledat, la mort. És com si els creadors s'hagueren quedat adherits a terra, agarrats a tot el que sembla sòlid, com si temeren ser arrossegats pel vent. I quan tracten d’alçar el vol encara és pitjor, perquè solen posar aquest realisme al servei d’una sensibilitat social histriònica, tan aparatosa com embafadora i inoperant.

Hi ha un correlat de l'assumpte en aquest periodisme o aquesta historiografia que s'aferren a una objectivitat impossible, potser perquè, en teoria si més no, ells sí que n'estan deontològicament obligats (farem com que encara és així). Però si tots consignem allò merament constatable, els que deformen i falsifiquen els fets, els que es dediquen a ocultar proves i esborrar les empremtes del delicte hauran triomfat. Si en nom de la veracitat no posem en joc totes les facultats que subsumeix l'esmunyedís concepte d'intel·ligència, si ens limitem a mostrar la realitat «tal com és», no farem altre que mostrar la impostura que la cobreix. Si algun sentit té l'art, incloent-hi l'escriptura, és el de fer visible allò al que la percepció comuna no arriba, mostrar «a través» de la realitat això que, quan ens arriba, reconeixem com a veritat. Va dir fa poc Philippe Lançon en la presentació del seu llibre L’esqueix de carn: «Els articles polítics que llig [sobre l'atemptat de Charlie Hebdo], en el fons, no m'aporten res, no em serveixen. Sobre terror i terrorisme m'ha ensenyat més una novel·la de Joseph Conrad». Lançon no és ni el primer ni l'únic a assenyalar la insolvència d'una certa prosa que es vol enganxada als fets per a explicar assumptes que exigeixen un alt nivell de comprensió, però la seua autoritat queda reforçada pel fet que ell va sobreviure a aquell atemptat, que el va deixar malferit, i durant la seua llarga convalescència els que el van ajudar en el procés de recuperació i assimilació d'allò que li havia succeït van ser alguns col·legues de Conrad, com Proust, Thomas Mann o Kafka, autors, hem d'admetre, que estan a considerable distància del simplisme realista que avui fa fortuna.

Es pot fer ficció poètica amb un estil realista, i si no, pregunteu-li a Marcel Carné o a Vittorio de Sica. El que no es pot fer és realisme al marge de tota subjectivitat, llevat que un es dedique a examinar partícules subatòmiques en el CERN. Perquè potser així acumulem molt de coneixement, però poca comprensió. Les idees no creen la realitat, però la realitat està plena d'idees, i hauríem de ser capaços de furgar en elles sense por. Res no sol ser tan ineficaç per a mostrar la realitat com un realisme trivial, subjecte a la seua superfície. ¿Certs diàlegs pretesament realistes, esforçadament ravalers i pronunciats de manera inintel·ligible expliquen millor la vida que els elaboradíssims parlaments de les pel·lícules de Joseph Mankiewicz o Douglas Sirk? ¿El realisme de la sang, el gore sofisticat del gènere CSI són més eloqüents que les bales que no produeixen hemorràgies i les morts fora de camp de l’antic cine negre? ¿Les novel·les, pel·lícules i documentals basats en crims reals —true crime— ajuden a conéixer la gènesi del mal moral i la seua funció social millor que les novel·les de Jim Thompson o de Patricia Highsmith, o que films com Fúria, de Fritz Lang, o Sed de mal (Touch of Fury), d'Orson Welles? ¿Les nombroses pel·lícules de denúncia social, pretesament veristes, que es fan darrerament al fil de l’actualitat mediàtica, són més efectives que Los olvidados, de Buñuel, El verdugo, de Berlanga, o Una giornata particolare, d’Ettore Scola? Per a ser prudent diré que poques vegades.

Tota aquesta producció d'aire documental, arterosament exalçada des del mateix conglomerat mediàtic d'on naix, no obeeix a la necessitat donar a conéixer fets d'interés que es mantenen més o menys ocults, ni per a aprofundir en aspectes de la realitat poc o mal coneguts. Principalment il·lustra una abundant galeria de tòpics. Els que treballen en aquesta indústria, que, diguem-ho una vegada més, no és la de la cultura, com s'entesten a dir, sinó la de l'entreteniment —distracció, diversió, passatemps, no sé quin problema hi ha en reconéixer-ho—, integren un exèrcit cada vegada més nombrós que excava el món factual obsessivament, buscant temes amb què encebar aquest aparell de creació de realitat alternativa que, al contrari del que deuria, no és sinó una versió empobrida de l'altra, aquesta en la qual, inequívocament, ens batega el cor a tots i cadascú. La missió d'aquesta tropa d'artesans, rarament artistes, no és una altra que alimentar la maquinària ideològica de l'establishment, omplir els milers de pàgines i hores d'emissió que aquesta massa colossal de dispositius necessita cada dia. I el realisme falsament objectiu —junt amb dolls de fantasia cada vegada més pueril, fet que no deixa de ser significatiu— s'ha convertit en el fulcre sobre el qual es recolza l'èxit de l'operació.

No cal ser un lacai o un esbirro dels poders mediàtics per a entrar en el joc. Com tothom sap, l’infern està empedrat de les bones intencions que la gent de bon rotllo va sembrant des del cel. Mentre que els fets són objectius per definició, l'objectivitat només existeix en la nostra ment com a aspiració moral. És un concepte poderós, quasisagrat, que ens fa por d'abandonar. La solució, com passa tantes vegades, no està en prescindir-ne, sinó en simplificar la fórmula. I en fer-ho ens hi trobem amb l'honradesa, una qualitat que està en el nucli de la nostra aspiració objectivista. Per a satisfer-la plenament només cal acceptar unes poques incomoditats, com la d'enfrontar-se a dubtes i contradiccions que alguns esquiven amb una falsa mirada imparcial, amb un realisme enganyós, eminentment formal, que en representar la realitat com se suposa que és, sense intentar anar més enllà, consolida el pensament dominant, aquest que fa que la realitat aparente ser així. Un realisme que amaga més que no mostra, que creu o fingeix creure, i sobretot pretén fer creure que només existeix el que hi ha damunt de la catifa, i ens dissuadeix de voler alçar-la per a veure què hi ha davall. Simulacre d’objectivitat, realisme de pacotilla per a temps de malestar que no tracta de fer-nos més clarividents, sinó induir-nos a la resignació, consolidar certs arquetips i actituds, condicionar el nostre comportament i fomentar el nostre conformisme.