Grezzi, el valencià d´Itàlia: “Ningú ha fet tant de mal als valencians com el PP”
Giuseppe Grezzi (Nàpols, 1973) s’autodenomina com un valencià d´Itàlia. Arribat a València al 2000, va ser un dels fundadors d’Els Verds Esquerra Ecologista després de donar-li el seu primer vot a Espanya a Esquerra Unida. En 2011 va estar a punt de convertir-se en regidor a l’ ajuntament de València per Compromís. Portaveu d´Els VerdsEquo a València, està multiplicant-se a la campanya de les primàries de la coalició per, el pròxim maig, estar a les llistes i treballar per reviscolar la ciutat.
Vosté és assessor de Compromís a l ‘Ajuntament. Per què es presenta a les primàries?
Sóc assessor a l’Ajuntament perquè vaig formar part del nucli impulsor de Compromís per València i, com que a les eleccions municipals de fa quatre anys vaig quedar-me a les portes de ser regidor, la meua aportació de treball al grup municipal ha estat des d’eixa posició. Ara em torne a presentar per a revalidar eixe treball, i perquè després d’anys fiscalitzant la desfeta de Rita Barberà i patint el bloqueig de les propostes de millora que traslladàvem per a evitar-la, quan a partir de maig de 2015 les valencianes facen fora al PP, m’agradaria traslladar al grup de Compromís la vessant més ecologista, renovadora i obertament rupturista que dins de la coalició representa VerdsEquo, l’organització ciutadana de la que sóc portaveu a València.
Les primàries obertes... donen oportunitat real a gent com vosté d’arribar a les institucions?
A mi i a qualsevol. Les primàries de Compromís són totalment obertes i la prova és que s’hi presenten persones que no militen en cap dels partits de la coalició i han rebut els avals necessaris per fer-ho. En este sentit, Compromís ha establert els mecanismes més oberts de participació que fins ara han presentat unes primàries, sense eleccions desiguals a soles als caps de llista, ni llistes laminadores de la pluralitat i de les minories, ni llistats de candidats apareguts del no res. Qui s’ha volgut presentar ho ha fet amb igualtat de condicions que la resta i l’organització, a diferència d’altres processos que utilitzen la mateixa terminologia, vetlla per que siga així. Es podia millorar, és clar, però és digne d’admiració. Compromís, una altra volta, està per davant.
Per què milita en Compromís i no en altres partits progressistes?
Crec recordar que la primera vegada que vaig votar ací, al principi del 2000, ho vaig fer per Esquerra Unida, perquè jo vinc d'una tradició comunista. Però amb els anys, encara que sempre amb el pòsit d'eixos valors socials, he anat reelaborant la meua ideologia, la meua forma de pensar, i crec que l'ecologisme és la vertadera frontera de les transformacions socials que necessitem ara. Les casualitats de la vida van fer que, quasi en arribar a València, coneguera als pioners del moviment verd a la ciutat i que animaven el debat al voltant de les qüestions ambientals, socials i de transformació ecològica: Carles Arnal, José Merlo, Carles Olmedo. D'eixa llavor va brotar la meua implicació política i social. Vaig ser un dels fundadors d’Els Verds Esquerra Ecologista, amb els quals Carles Arnal va ser el primer diputat verd de la història, i vaig començar a treballar al costat d'ell. I com que Els Verds EE (ara VerdsEquo) va ser un dels fundadors de Compromís, ací estic. Sent part d’un reeixit experiment que ha sigut capaç de sintetitzar en una mateixa organització el més valuós de la tradició del valencianisme progressista, de l’esquerra transformadora i l’ecologisme polític: un projecte que ha demostrat ser un potent e innovador instrument de transformació.
Què proposa per aprofundir en la democràcia i millorar la rendició de comptes dels diversos poders estatals?
L’opacitat és l’antesala de la corrupció i facilita l’ús fraudulent dels diners públics per afavorir interessos personals i dels amigatxos, que es lucren a costa d'allò col·lectiu. Per evitar-ho, el millor antídot és la transparència, fent accessible de forma efectiva tota la informació relativa a les activitats de govern: contractacions, sous dels càrrecs públics i de tot el personal contractat, despeses, agenda dels càrrecs públics, pressupostos participatius, reglament de regals, i tot un seguit de mesures. A més s’han d’eliminar privilegis absurds, com l’aforament que ha generat impunitat. A altres nivells, crec fonamental posar en marxa un procés constituent per superar el règim del ‘78, per aprovar una nova Constitució per regenerar la democràcia i adaptar-la a les necessitats de la societat actual.
Com es pot millorar València des de l’ajuntament?
Les possibilitats són infinites, però el punt de partida es invariable: escoltant a la gent. Tan sols escoltant als ciutadans marcarem un fet diferencial respecte a la gestió de Rita Barberà, que va governar en tot moment d’esquenes a les valencianes i atenent als interessos d’una elit i al càlcul del profit personal que podia traure de servir-la. Volem passar del boato al relato, per construir una nova narrativa per a València, que supere els megalomans events destructius de barris i d’entitaTs, per posar al centre de la nostra acció política els barris i la gent que viu en ells. Per fer-ho, atendrem les demandes dels ciutadans i les canalitzarem prioritzant l’interès general i l’eliminació de les desigualtats, i tractant alhora de seguir el camí de transformació i de canvi de model que plantegem, més respectuós amb la pluralitat i riquesa del poble valencià, més culte i més sostenible a tots els nivells, no sols ecològic, sinó també econòmicament. Tenim un important avantatge, un valor afegit, que és el fet que en València hem assistit en els darrers anys a una gran explosió creativa: hi ha molta gent de talent en tots els camps, nosaltres tenim la ferma voluntat de posar en valor totes les experiències professionals i ciutadanes que han començat ha canviar el nostre paisatge urbà: per posar uns exemples, estic pensant en Desayuno con Viandantes, en el Solar de Corona, en els Horts Urbans de Benimaclet, en Fent Ciutat, en València Vibrant, en RussfaArt; i un fum d’altres propostes que estan sent el motor del canvi de paradigma.
L’ajuntament te un deute descomunal. Per què?
És conegut per totes les persones que han seguit un poc l’actualitat Els darrers anys, la gestió del PP a València i al País Valencià es caracteritza pel malbaratament i el desviament de diners públics a tots tipus de projectes —ja foren fastuosos com els edificis de Calatrava o la Fórmula 1, o més domèstics com els llocs de venda d’orxata a la ciutat o la il·luminació dels carrers— amb un comú denominador: sempre acabaven caent en mans dels seus empresaris amics. I si això és dolent, en el cas de València s’agreuja —encara que també a la Generalitat— per l’ocultació sistemàtica de les factures i la falsificació dels comptes. Per això una de les primeres coses que haurem de fer, una vegada constituït el nou govern de progrés, será posar en marxa una Auditoria Ciutadana del Deute, per fer un diagnòstic complet de la situació dels comptes, dels pagaments i deutes compromessos, de la gestió dels contractes, de l’ingent patrimoni municipal, que ronda els 3.000 millons d’euros. I tots els pufos que trobem els posarem en mà dels jutges i ens personarem com part afectada per defensar l’interés col·lectiu front al saqueig sistemàtic dels recursos públics. La veritat és que, des de la pèrdua dels Furs el 25 d’abril de 1707, ningú ha fet tant de mal als valencians com el PP.
És viable l’ajuntament sense un millor finançament?
Sense un millor finançament serà injust, però pot ser viable, especialment si introduïm en la gestió nous models sostenibles i ens llevem del cap el xip absurd de la competitivitat i d’aspirar a ser el que no som com uns estúpids nous rics. Això ens ha dut també a la ruïna i tota la ciutadania ha de ser conscient també de que té part de responsabilitat. Hem de posar en valor les possibilitats de la ciutat, la seua mida, el seu entorn i hem de participar totes de la construcció d’una València més solidària i a la mida de les persones. Per eixe camí retrobarem els nostres arrels mediterranis i gaudirem de la ciutat que ens mereixem. El que està clar és que amb un finançament just, eixe camí es recorreria d’una manera més ràpida, però si no és així la ciutadania haurà de retre el compte a qui ho impedisca, que des de fa dècades han estat els partirts que governen i ens dirigeixen des de Madrid.
Vosté és assessor. Ara que la paraula casta marca part del debat polític. Hi ha una casta d’assessors?
Clar, com hi ha de periodistes, de forners, o de professors universitaris. Tot aquell que hi és en un càrrec endollat, sense desenvolupar la tasca per a la qual està contractat i fins i tot traÏnt-la i gaudint d’un cert privilegi, és casta; una paraula que per cert van popularitzar fa uns anys els periodistes italians Antonio Stella i Sergio Rizzo. Però això no vol dir que tots els periodistes, professors, forners o assessors siguen casta. Els assessors són fonamentals, perquè un càrrec públic és un ésser humà, té unes limitacions, i per ell mateix no pot abastir tota la feina que requereix la seua responsabilitat. Per això requereix que l'administració li dote de l’ajuda necessària per a poder fer el seu treball, d’acord al pla que va establir en accedir al seu càrrec. Per la meua experiència li puc dir que la major part dels assessors, tant a l’ajuntament com a Les Corts, treballen de valent, però, com sempre, el cas de l’ús que ha fet Rita Barberà dels seus com a lloc de col·locació de familiars i amics, donat que a la fi qui donava les ordres estava fora de l’Ajuntament, ha fet que la ciutadania tinga una mala imatge d’aquests treballadors. Això no obstant, la seua tasca dels assessors en el normal funcionament democràtic de les institucions, és fonamental.
Esta entrevista ha segut feta per correu electrònic.
