I floriran millor que mai les roses... (Un moment clau per als valencians i valencianes)

Si, la primavera de 2019 serà un moment clau en la història dels valencians i les valencianes. S’hi posarà a prova de nou, però ara enmig d’una inflexió històrica, una certa idea de la convivència i de la consistència mateixa de la nostra societat, del seu futur, de la seua personalitat i pervivència com a poble. Evidentment, la dreta tractarà d’arrossegar la campanya a una dinàmica infernal, de tall estatal-espanyol, allunyada de la realitat valenciana, connectada amb la deriva plebiscitària que hi volen imprimir. Voldran fer de les eleccions municipals i autonòmiques una mena d’assaig general de les eleccions legislatives. I embalats com van, voldran centrar-les en la demonització de Pedro Sánchez (i el PSOE) acusat del delicte infame d’haver pactat -però quin pacte, si es pot saber?- amb els sobiranistes catalans. Amb els separatistes, o amb els podemites, amb  l’Anti-Espanya que deien i repetien els franquistes.

La dreta s’ha radicalitzat. Al compàs dels designis de Donald Trump des de Washington, el president que passarà a la història per haver desestabilitzat el món des de l’arrogància, la ignorància i la irresponsabilitat. Una dreta xenòfoba, antifeminista, “evangelista”, integrista, reaccionària... i sobretot bocamolla i incoherent, perquè exhibeix un masclisme barroer que cosifica les dones i menysprea tots els valors culturals i morals lligats al progrés de la civilització. Una dreta beata -però molt hipòcrita- que diu barbaritats de barra de bar, i les diu en seu oficial o com a representants de partits de l’establishment. Hem passat un llindar.

Un llindar molt perillós. Quan la dreta respectable i representativa comença a dir les mateixes barbaritats que alguns llunàtics marginals, que alguns agitadors de cerveseria muniquesa, hem de palpar-nos la roba. Hem de fer un pensament.

Al País Valencià es dibuixa una alternativa a l’horitzó. Una presumpta alternativa al govern del Botànic. Un govern que ha fet el que ha pogut enmig de dificultats inimaginables, però que ha resolt coses fonamentals. Ha retornat el crèdit i el respecte als valencians, després d’una orgia de corrupció, que ens va desprestigiar profundament, i que encara es ventila davant dels tribunals. Ha sanejat els comptes públics. Ha encetat una política social valenta que ha ajudat molta gent en precari, començant pels dependents que no havien cobrat ni figuraven en cap registre. Ha retornat la sanitat universal, ha defensat la sanitat pública i ha revertit unes privatitzacions insensates que eren un Cavall de Troia dels interessos privats dins del sistema de salut. Ha normalitzat l’ambient polític. Ha introduït veus sensates, calmades, intel·ligents, en l’esfera pública. Ha deixat de banda el desvari, el balafiament, els “grans projectes” i els “grans esdeveniments” que només servien per enriquir quatre espavilats. Ha recuperat una eina tan fonamental com la radiotelevisió autonòmica, À Punt Media, que fa un servei essencial i és vehicle insubstituïble de comunicació i representació col·lectiva dels valencians. Ha obert un camí de reivindicació plausible, i de gran consens ciutadà, en qüestions com el finançament o el corredor mediterrani, injustícies innegables pendents de resoldre. Ha dut a terme iniciatives prometedores, en matèria de política industrial, canvi del model productiu, equilibri territorial, urbanisme, despoblació de les comarques d’interior, i un llarg etcètera. Ha estat sempre al costat dels sectors productius, defensant-los i estimulant-los, en un sentit positiu: de foment de la innovació, la internacionalització i la cultura de l’esforç. Enmig d’una globalització inclement, de la paràlisi de la UE -que s’ha cobert de glòria en el tema de les taronges sud-africanes-  i abandonats per l’Estat.

Potser ha estat insuficient en alguns aspectes i jo em demane per què no hi ha hagut més empenta i projecte en política cultural o la potenciació efectiva de l’ús social del valencià. Per què els grans equipaments heretats malviuen, en alguns casos, sense pena ni glòria, sense la coherència d’un projecte cultural aglutinador, que seria imprescindible. En posaré només un parell  d’exemples: la Ciutat de les Ciències hauria de ser un focus de divulgació científica de primer nivell. I hi ha un espill on mirar-se, la revista Mètode de la Universitat de València. La Biblioteca Valenciana no ret tot el potencial que caldria, com a focus cultural i eix o palanca del sistema bibliotecari, que és un altre camp desatès. Diria que no s’aprofita el capital humà de què disposa la cultura valenciana solvent.

Però tot això són aspectes que es poden esmenar i millorar en una segona etapa del Botànic, en el necessari Botànic 2. Que seria la gran oportunitat dels valencians per a ressituar-se en el món i fer-se valdre, en la seua originalitat i per a acomplir ambicions llargament acaronades i compartides. Com és la construcció d’un País de qualitat, més eficient i competitiu, més just i més culte. Capaç de plantejar-se sense dependència ni sucursalismes el gran repte de recuperar posicions en termes de renda per habitant, en relació a Espanya i a Europa. I alhora de conformar una societat inclusiva i acollidora,  allunyada radicalment de postures xenòfobes i racistes. Una societat de convivència plural i de respecte, i per tant totalment adversa al masclisme que nega la violència de gènere i que promou un ressentiment intolerable de mascles ofesos davant l’avanç, lògic i necessari, de les dones al si de la societat, i en tots els camps. Un avanç imprescindible, ben mirat, per a aconseguir una societat millor, més eficient i fraterna.

S’han fet coses i caldria fer-ne moltes més. Això seria el resum, tenint en compte les limitacions d’un govern “regional” endeutat i infrafinançat, dependent del FLA, amb un deute històric inassumible, maltractat, amb competències limitades, que constata dia rere dia les moltes deficiències de l’Estat de les Autonomies. Un Estat que s’ha de replantejar a fons en sentit federal i plurinacional. I en eixa hora, que arribarà, els valencians hi hem d’estar presents. Un Botànic 2 garanteix aquesta presència. La presumpta alternativa de la dreta extrema antiautonòmica -perquè tant Vox com CS com el PP estan per la recentralització-  ens esborraria del mapa.

Un moment clau, per tant. L’únic enemic d’una ofensiva convincent i majoritària, capaç de mobilitzar a fons la base social de centre-esquerra i d’esquerra i valencianista, en favor del Botànic 2 són els dubtes i les contradiccions internes. L’entesa Monica Oltra-Ximo Puig i la sensatesa demostrada per Podem són la clau. La clau que obrirà tots els panys. Qualsevol temptació de trencar palletes, de trair el Botànic 1, o desdir-se dels objectius compartits i cercar alternatives inacceptables només conduiria al suïcidi polític i a un fracàs col·lectiu de conseqüències imprevisibles. Els botiflers de sempre i els seues amics i amos madrilenys n’estarien encantats. Però -desperta, ferro!- no els donarem el gust...