Jo sóc el millor analista polític del món

Jo no. Però molta, molta gent, sembla sentir-se així, almenys aquests dies post-electorals.

Si repassem articles i opinions de premsa, internet, xarxes socials, televisió i ràdio, trobarem aquests dies centenars, fins i tot milers, de persones que pretenen explicar de manera molt simple, de fet excessivament simplista, coses que són complexes, molt complexes, sense més aval que el “morro” que hi posen o el fet que ningú no els discuteix, o si els discuteixen, els qui ho fan són tan atrevits, imprudents i indocumentats com ells mateixos.

Tinc el defecte de diposar d'informació científica (un error, ja ho sé; però ja no té remei) i no puc més que escandalitzar-me de com es fan moltes de les anàlisis publicades o difoses, fins i tot amb la presumpció de rigoroses, sense el més mínim pudor, ni cap base sòlida. Simplement expliquen el que tots sabem: que el València ha guanyat al Barça per 2 a 1. Com la conclusió és certa, donen per establert que les premisses i els raonaments emprats són certs i vàlids perquè acaben en la conclusió que tots sabem i és un fet innegable.

El mèrit el tindria qui ho hagués previst una setmana abans, o almenys el dia abans. Em referisc als resultats electorals; no sols els futbolístics, i no sols els grans trets generals i de manera aproximada, sinó els detalls concrets i diversos que són evidents per a tots... eixos fets tan evidents una vegada han passat ja, però que ningú era capaç d’anticipar amb suficient detall i claredat. Tots els analistes “post hoc” expliquen els fets una vegada han passat com si estigueren “cantats”... segur que passaria així. Clar que ho diuen ara, no abans. Així tots podem ser profetes o endevinadors.

Si volem explicar per què un determinat partit ha obtingut un bon resultat en un cert municipi i no en un altre, hem d’estar segurs que la nostra explicació no sols és consistent, sinó que és millor que qualsevol de les moltes alternatives plausibles que es poden considerar, i tindre en compte la gran quantitat de fets connectats que s’han d’explicar al mateix temps.

Per exemple, l’èxit pot ser degut al fet que el partit esmentat ha fet bé les coses; o pot ser que, en realitat, els altres han comés errors pitjors; o que han intervingut factors més generals que han beneficiat més a un que a l’altre. Per exemple, fins i tot tractant-se d’unes municipals, els encerts o els errors dels partits d’àmbit estatal o autonòmic han pogut influir també, encara que no tinguen directament molt a veure amb el que passa al municipi.

I si s’han fet coses bé, cal esbrinar quines coses són i descartar les que no. Al llarg d’una legislatura són moltes les decisions que s’adopten o els fets que passen; s’ha de tindre arguments molt fins per poder atribuir l’èxit a una o poques causes concretes. L’èxit també ha pogut ser resultat del carisma del candidat principal, o de la resta de l’equip. O dels que abans governaven i ara no es presenten, o de l’equip de campanya que ha fet una excel.lent tasca informativa i publicitària, o que ha invertit molts diners en fer actes, sopars i regals als veïns... o perquè en la localitat s’han beneficiat de coses que han fet altres, en altres municipis veïns, o en la diputació, o en el govern autonòmic, o en altres llocs; o perquè els electors han atribuït erròniament a l’equip guanyador conquestes i guanys que no han fet ells, sinó altres. O per moltes coses més, o per una combinació variable i complexa de tot açò. Tanmateix, els “analistes espontanis postelectorals” fan deduccions de blanc o negre com si no hi hagués ni matisos ni multiplicitat de factors per analitzar i, per suposat, no analitzen res amb detall i rigor.

Si ha pujat al mateix temps el preu de l’oli i del pa, es pot deduir temeràriament que el preu del pa ha fet pujar el preu de l’oli, o al revés; quan probablement un altre factor diferent haurà fet pujar aquests dos aliments, i molts altres més. Com ja sabem, correlació no implica causalitat, i per a detectar una relació sòlida entre dues variables no ens podem basar només en tres o quatre casos, sinó en dotzenes o centenars i veure quan es mantenen les correlacions i quan no, en quin percentatge, etc., etc.

En fi. En aquestes eleccions ha “ressuscitat” el bipartidisme que tots havien enterrat unes setmanes abans. Vox no ha pujat tant com quasi tots donaven per fet i anaven ja tirant-se per les finestres. Ciudadanos tampoc s’ha menjat cap enorme pastís, ni ha fet el sorpasso que tots donaven per fet en relació al PP. Podem i EUPV han sofert una batacada que ningú havia anticipat, ni el dia d’abans. Compromís i PSPV han tret uns bons resultats que són inferiors als esperats en alguns casos i al contrari en altres, i tampoc molts analistes havien previst res semblant, i menys encara els llocs concrets i les magnituds aproximades dels resultats.

Però als dos dies de les eleccions tots tenen explicacions per a tot açò i moltes coses més; sense aportar a penes quatre dades que ho sustenten, seleccionant a voluntat un o dos factors d’entre els molts que es podrien considerar i extrapolant en totes direccions conclusions parcials i locals com si tingueren comunicació directa universal.

Per favor, un poc de prudència. A no ser que hi haja al darrere un treball sistemàtic d’anàlisi detallada de centenars i centenars de dades i després d’emetre i validar (o no) hipòtesis. Reconeguem que la major part de les anàlisis que veiem publicades són simples hipòtesis especulatives, moltes directament impossibles de validar i altres amb tanta probabilitat com un grapat gran d’altres alternatives que ni s’han considerat ni s’han descartat.

També estaria bé que els responsables d’algunes enquestes que han resultat molt desencertades analitzaren per què s’han equivocat tant. Encara en recorde una publicada la setmana anterior de les municipals, en un diari dels més llegits al nostre territori, que es va equivocar prou en preveure la victòria del PSPV sobre Compromís a l’ajuntament del Cap i casal, a diferència de moltes altres enquestes que apuntaven en direcció contrària. Però aquesta errada no era molt greu. El que era ja de matricula d’honor era assignar-li a Joan Ribó la penúltima qualificació en la valoració dels candidats a l’alcaldia; només superava al desconegut candidat de Vox i quedava per sota de tots els altres... Supose que a hores d’ara ja hauran tirat a l'ecoparc pertinent la màquina de calcular valoracions de candidats, després de conèixer, passades les eleccions, que Ribó és la persona que reuneix totes les virtuts per a ser l’alcalde ideal de València, com diuen quasi tots els analistes.

Naturalment tots podem emetre legítimament tota classe de comentaris i opinions sobre el tema. Faltaria més; estem en un país lliure i cadascú diu el que vol,.. però presentar-ho negre sobre blanc, com si acabàrem de descobrir la pólvora, quan la major part són ocurrències de barra de bar?,... va, menos lobos. Ací tots som els millors analistes del món, i si no que algú demostre el contrari... si té temps i paciència.