El mascle brutal

Fa temps que els estudis de gènere han superat una etapa inicial associada principalment al feminisme i els estudis sobre la dona. Els estudis de gènere també s'ocupen actualment de la construcció social i cultural de la masculinitat, i d'altres formes d'identitat de gènere. L'ampliació de la perspectiva no exclou reivindicar la igualtat legal i social entre homes i dones, així com l'accés de les dones a tots els àmbits de la vida social, professional i cultural, sense desigualtats. No obstant això, en la majoria de països europeus -i en àmbits acadèmics internacionals- els estudis de gènere han evolucionat més enllà del feminisme clàssic. Pel que fa a la masculinitat, resulta simplificador - i, en molts casos, oportunista-, plantejar-la com a contraposició a la femenitat. La racionalitat humana ha emprat la polaridad com a forma de comprensió de la natura des de la Antiguitat, però no hem d’identificar la masculinitat amb el seu arquetip més brutal: el mascle dominador, maltractador i violador. Fins i tot en una societat profundament patriarcal, aquest model de mascle és un signe de patologia social. La masculinitat és una altra cosa en una societat igual i democràtica. Seria un greu error entendre la lluita per la igualtat exclusivament com una lluita entre sexes.

Poc han ajudat a aclarir les relacions de gènere les banalitats simplificadores de la sociobiologia. Les metàfores biològiques redueixen la masculinitat a l'actualització evolutiva de vells ancestres del mascle dominant, vencedor, agressiu en la lluita per aparellar-se amb la femella. Identificar la “naturalesa” (ambigu concepte fàcilment manipulable i freqüentment manipulat) amb les societats humanes, menyspreant l'ordre social i els valors culturals resulta espantosament ridícul en casos com el que ens ocupa. Ni tan sols n'hi ha prou per explicar la patologia social del mascle alfa amb desvetllar els valors, tan profunds, de la tradició patriarcal. Hormones, gens i creences tradicionals no són suficients per explicar les monstruositats quotidianes dels qui, emparant-se en una concepció perversa de la virilitat colpegen, maten, violen i maltracten a qualsevol que no estigui d'acord amb ells. Incloses les dones.

Els estudis de gènere haurien d'esforçar per explicar les arrels profundes d'aquesta forma perversa de masculinitat. No és altra cosa el mascle violador i assassí, que encarna la impulsivitat, l'absència de control o empatia, l'agressivitat, l'autoritarisme i la dominació. Aquesta masculinitat brutal mostra relacions de domini malaltisses i la por més profund a la llibertat de l'altre. És una forma de patologia social associada al maltractament, la tortura, el plaer pel dolor aliè i la manca d'empatia. Aquest psicòpata sàdic no és el model de la masculinitat en la nostra societat. Una perversió que va molt més enllà de la construcció social del donjoan o de l'èpica del conqueridor. Ni vivim en l'Edat Mitjana, ni assumim els valors del guerrer, el cabdill o el mascle alfa. Ni ens atrauen els trofeus de caça, ni la simbologia del bou i la tauromàquia. Potser podríem començar per entreveure un conflicte clar entre tradició i modernitat, entre autoritarisme i respecte a la llibertat de l'altre.

El feminisme, juntament amb la tecnologia, representen actualment factors de canvi ideològic i social. Tots dos, en diferent sentit, posseeixen un gran potencial revolucionari. Per això, les institucions més tradicionals, immobilistes i poc inclinades al canvi (institucions religioses ostensiblement misògines, partits i organitzacions tradicionals on la dona té un paper subaltern) condemnen sense pal·liatius la que anomenen “ideologia de gènere”. El feminisme i els estudis de gènere són actualment un poderós instrument de canvi social.

Cada cas de violència de gènere, cada assassinat masclista, cada violació demanda no només una condemna jurídica, social i moral contra el mascle brutalitzat; també requereix analitzar els factors que han contribuït a generar aquesta patologia social. Una genealogia del monstre que ha de servir per deconstruir, amb tots els instruments legals, socials, educatius i mediàtics, aquesta masculinitat brutal i incontrolable. Massa persones, institucions religioses i partits polítics exhibeixen greus conflictes interns amb la sexualitat i amb la igualtat entre els gèneres. Hem d'avançar en la genealogia del monstre, en l'anàlisi d'un conflicte de dimensions molt variades. Si som capaços de desentranyar cadascun dels elements que edifiquen el monstre, podrem desmuntar-lo. La tasca és àrdua i genera tensions. Requereix paciència per superar resistències i temps per sedimentar els canvis. Per higiene democràtica hem de fer del mascle brutal -antitesi de la Il·lustració i la modernitat- una espècie en extinció.