Història de la cartellera ‘Turia’: cinc multes i un crític a la presó per posar-li un zero al cinema franquista

A Antonio Santos, crític de cinema de la cartellera Turia, li va tocar per sorteig escriure per al número 119 de la setmana del 2 al 8 de maig de 1966 sobre la pel·lícula propagandística Posición avanzada de Pedro Lazaga. Li va posar un zero i la seua crítica no deixava canya dreta: “Posición avanzada és, doncs, una pel·lícula destinada, com sempre, als alferes provisionals, als exsergents, els exsoldats analfabets que tenien una núvia al poble i que ho passaven bé en les trinxeres perquè allí coneixien l’amistat i lluitaven per la seua pàtria... I això fa que un desitge, per a la pròxima ocasió, veure sobre les cartelleres l’advertiment «per a majors de 40 anys». Perquè la veritat és que, a hores d’ara, i almenys als espanyols que encara no arribem als 30, aquesta mena d’històries ens produeixen un avorriment sobirà”.

Dies més tard, alguns dels protagonistes de la pel·lícula –“cinc individus amb bigot de desfilada de formigues”– es van presentar, a punta de pistola, en el domicili en què vivia al carrer del Comte d’Altea de València, segons recorda el veterà crític en una conversa telefònica amb elDiario.es. “Vaig perdre la faena, em van despatxar per l’actuació dels exalferes provisionals i uns dies després, de matinada, em va detindre una parella de policies de la Brigada Politicosocial”, relata Santos.

Processat per un jutge militar, va passar unes quantes setmanes en la Presó Model: “Va ser per a mi una espècie de petita universitat breu, perquè els llibres que era impossible d’adquirir en llibreries corrien de presoner en presoner, que eren tots del Partit Comunista i del sindicat Comissions Obreres”.

Quan va tornar per casa, va descobrir que el manuscrit de la seua novel·la La factura del verdugo havia desaparegut arran d’un escorcoll policial. “Em va entrar una depressió creativa i vaig deixar d’escriure”, diu Antonio Santos. La del crític va ser la primera de les cinc multes governatives amb què la dictadura franquista va amonestar la Turia, en temps de la Llei de premsa de Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme. “Va estar a punt de desaparéixer per les multes, la primera va ser la meua”, lamenta Santos. El primer editor, Miguel Zamit, per poc no va abaixar la persiana d’un negoci que no donava diners, només problemes.

És una de les històries que ha recuperat José Vanaclocha (Carlet, 1940) en Cultura y política en la ciudad de Valencia. Memoria del franquismo y de la transición a la democracia, itinerario de la Cartelera Turia (1964-1982), una edició particular de qui va ser crític, articulista, administrador, editor i director de la mítica publicació de grandària butxaca i amb portades cridaneres (l’editorial Media Vaca va publicar les cobertes il·lustrades per Miguel Calatayud).

En els inicis, la publicació es va nodrir d’un grup de joves crítics molt influenciats per la revista francesa Cahiers du Cinéma. “Escrivíem de cinema, teatre, música i exposicions amb un discurs polític contra Franco com més subtil millor, a base d’indirectes i metàfores”, recorda José Vanaclocha.

L’obra, amb pròleg de Juan Miguel Company, repassa la consolidació de la Turia com una referència cultural a València. Vanaclocha ha analitzat uns 3.000 exemplars conservats en la seua col·lecció particular. Després de les multes i l’empresonament d’Antonio Santos, la cartellera va patir també la violència de l’extrema dreta durant la Transició: “La majoria militàvem en el Partit Comunista, perquè ens semblava el més viu llavors i la ultradreta ens fa unes quantes visites acoquinant-nos, ens envien anònims que publiquem”, diu Vanaclocha.

Al juliol del 1977 es produeix una altra fita cridanera en la història de la Turia: un grup de crítics gastronòmics, entre els quals destaca l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, assisteixen com a testimonis al judici contra Antonio Vergara, querellat per injúries i calúmnies pel restaurant Río Miño arran d’una ressenya gens elogiosa publicada en la cartellera (en el llibre editat recentment del fotoperiodista Josep Vicent Rodríguez, apareixen Vázquez Montalbán i el crític gastronòmic de Cambio 16 Xavier Domingo menjant-se una paella després de la vista oral). “Va ser el primer judici per qüestions gastronòmiques”, apunta amb sorna José Vanaclocha.

A partir de la dècada del 1970 es consolida la publicació degana, però “l’esplendor i la glòria del guany de diners i de les millores de les condicions de salaris, amb una seu amb aire condicionat, arriba en les dècades de 1980 i 1990”, recorda l’autor del llibre. “Va haver-hi dos encerts: la grandària butxaca i que vam anar engrandint l’interior fins a arribar a tirar 134 pàgines i 15.000 exemplars, vam arribar a tindre 34 pàgines de publicitat, una burrada”, afig Vanaclocha, que lamenta la profunda crisi actual de les sales de cinema després del sorgiments de les plataformes en línia i de la pandèmia de la Covid-19. “En cada pel·lícula som tres espectadors per sessió, això no és viable”, postil·la.

L’autor, ja jubilat, no amaga la seua decepció amb la deriva de la Turia i amb el panorama cultural valencià, que “es limita al partit governant”. El crític Antonio Santos, empresonat per amor al bon cinema, titla la cartellera actual de “repel·lent”.