El dia després

Em permetrà el lector que done per suposat que el proper dia 26 a la ciutat de València continuarà el govern d’esquerres, també anomenat govern de La Nau. Si no fos així, aquestes ratlles no tindrien cap sentit i haurien de ser substituïdes per consells pràctics per a una estratègia de supervivència de respiració anaeròbica a la qual alguns ja estem acostumats perquè no debades hem viscut 24 anys sota el regnat de Rita Barberà, la reina de la realitat virtual, el pensament buit i l’obstinació en imitar Haussmann al Cabanyal més de 150 anys després.

Crec, per tant, que alguns ens hem guanyat merescudament el dret a un descans mental i que els darrers quatre anys han estat, malgrat les sanes discrepàncies, un període de teràpia regeneradora que ha de continuar pel bé de tots (joves i vells, dones i homes). Seria cruel que aquesta primavera fora tan curta i ens tallaren l’oxigen que ens fa esdevenir animals aeròbics. Pregue als deus que no siguen venjatius i que malgrat el determinisme inclòs en la coneguda expressió d“el agua vive en Mombasa” (Memorias de Africa), l’ exercici del lliure albir ens permeta allargar una primavera que en cas contrari seria massa curta.

Dita la qual cosa, (i a com ara?, com diuen a Gandia) tal vegada siga escaient situar-nos en el dia després, en quines coses hem de canviar o millorar per a allargar la primavera, no practicar el vol gallinaci i fixar un horitzó a mitjà termini en què es puga superar de forma irreversible l’aurea mediocritas. És clar que aquesta és una responsabilitat que pertoca a les noves i els nous regidors escollits. Tanmateix, aprofitant-me de la generositat d'eldiario.es i encara que semble agosarat, voldria suggerir algunes idees força que vagen més enllà dels llocs comuns que solen sovintejar en unes campanyes electorals no gaire engrescadores.

Tot baixant a l'arena del circ, crec que en aquesta ciutat, la meua, hauriem de prendre’s molt més seriosament els seus trets ontològics (el riu, l’ horta i la mar) i projectar-los al futur: avançar en el nou projecte nou llit /vell llit amb el parc de capçalera (ampliat) i el parc de les riberes del Túria; garantir (assignatura molt difícil) la supervivència i viabilitat de l’Horta i, finalment, recuperar i difondre el caràcter de ciutat mediterrània (no serà per manca de tradició històrica) amb un front marítim presentable i una Marina que genere una nova centralitat.

Més enllà de l’ontologia, no tindríem perdó de Deu si, d‘una vegada, no donem un pas ferm per a conformar una àrea metropolitana tan flexible i asimètrica com es vullga però que funcione com ho fan tantes i tantes àrees a Europa i on la mobilitat metropolitana siga sensata i eficient. Però no sols la mobilitat sinó tot un seguit de temes que haurien de ser tractats a escala supramunicipal (usos del sòl i infraestructures, promoció econòmica, medi ambient i residus, grans equipaments, serveis socials, etc.) Tot és qüestió de voluntat i de saber copiar. No citaré fonts perquè em fa vergonya de tantes que n'hi ha (només mireu, si us plau, el darrer llibre de Andreas Hildenbrand editat per PUV). Al final tindrà raó Fuster quan deia allò “que no volen, que no volen”.

Si ens hem reconegut en l’ontologia i hem superat l’estúpid i irracional taïfisme municipal, tal vegada es donen les condicions per superar la immensa temptació de mirar-nos el melic i d’engrescar- nos en baralles de campanar per a donar-li algun contingut al mite del cap i casal. El país no acaba al Camí de Trànsits i necessita un referent, però aquest referent s’ha de creure el país i fomentar una autoestima sensata (no traure el pit a destemps) que és indissociable de posar l’accent en la recuperació de la nostra llengua i cultura. Només allò que s’estima pot ser estimat. Ergo, requisit lingüístic i foment de l’ús del valencià a tots els nivells.

Sobre aquestes tres potes (l’ontologia, l’àrea metropolitana i la llengua i la cultura com a cap i casal) podem bastir un edifici sòlid i fer front a molts altres reptes: una economia local dinàmica no basada en el sector immobiliari i el turisme; un centre històric gaudible i no sotmès a una turistificació salvatge; una ciutat que recupere l’espai públic, la jerarquia del vianant i dels modes no motoritzats de mobilitat; una ciutat on els espais buits no siguen necessàriament edificats i on es faca present l’aigua i la infraestructura verda; una ciutat oberta no excloent per raons d’origen o religió; una ciutat on la gent gran siga objecte de polítiques actives que els facen partíceps; una ciutat on estiga present la perspectiva de gènere i on la xicalla no estiga reclosa en espais “segurs”; una ciutat on l’expansió exponencial del Port siga valorada sense la pressió dels poders fàctics; una ciutat on l’habitatge accessible siga una prioritat i on els barris perifèrics siguen objecte de polítiques de rehabilitació i una ciutat on el governants practiquen el laïcisme respectant la tradició però sense formar-ne part activa. Tradició i modernitat no són excloents però la primera amaga o incorpora sovint valors gens progressistes. Sigueu realistes, demaneu l’ impossible.

Els nous temps demanen nous actors i noves perspectives, i una ciutat com València ha de disposar d’un bon servei de relacions exteriors (estar en el mapa com cal i establir xarxes de cooperació) i d’un equip d’ avaluació d’estratègies. Ambdós, és clar, depenents d’una alcaldia que ha de disposar de més i millor capital humà i d’una direcció tècnica identificable. No vull finalitzar aquesta llista de prioritats o idees força sense reclamar una atenció molt més ferma i eficient als arxius i a la història de la ciutat que, sobretot, del 1940 ençà, és una gran desconeguda i no s’estima allò que no es coneix.

Aquestes ratlles són només algunes idees a rajaploma i de segur n'hi haurà moltes més. Probablement en aquesta segona corporació sí que es podria encetar de forma immediata un procés de participació que puga recollir altres suggeriments i que ens enriquiria a tots. Els meus millors desitjos i salut.