De molles, pa, Catalunya i el País Valencià

Per aquells que no el van seguir, val a dir que va ser un dels debats més interessants que s’han vist al Congrés dels Diputats en els últims temps. La sessió de dimarts al Parlament espanyol sobre el referèndum català va posar de manifest que l’anunciada “topada de trens” entre Catalunya i Espanya no es desactiva; és més, al contrari, els trens van guanyant velocitat.

Del que va passar a la Carrera de San Jerónimo se’n pot fer moltes lectures. Jo vull atendre a dos claus que lligaré: el bipartidisme i el País Valencià.

Espanya no sembla disposada a desactivar el “conflicte català” perquè no es vol acceptar que hi ha un fet indiscutible a resoldre: Catalunya és una comunitat de ciutadans (tant és que se li diga país, nació, regió o autonomia) que molt majoritàriament estan en contra de les lleis que regulen el seu autogovern. Així de simple. Eixa és la realitat i, des d’una perspectiva simplement democràtica, és impossible mantenir aquesta situació. La demanda del dret a decidir el que fa és evidenciar el malestar existent. No actuar al respecte vol dir que cada dia que passe la pressió serà major i, des de Catalunya, la solució cada vegada es veurà més lluny d’Espanya.

Quan Mariano Rajoy, com a màxim gest d’estar entenent el que passa, ofereix “a aquells que vullguen que Espanya es dissolga o canvie de nom” la possibilitat d’una reforma constitucional, demostra mala fe, incapacitat i es col·loca en el paper de piròman i no de bomber. Que la Constitució és reformable, ho sabem tots. Igual que sabem que el Partit Popular no pensa acceptar cap canvi constitucional. Ells són més de fer canvis quan toquen la corneta els mercats que quan ho demanen milions de persones.

Rubalcaba i el PSOE són els acòlits del piròman Rajoy. El líder socialista va presentar dimarts una oferta, inconcreta, de solució federal que ell sap de sobres que ja arriba tard i, a banda, és inútil. Arriba tard perquè “el tren” de Catalunya ja ha passat eixa estació. Haguera pogut servir fa quinze anys, deu anys, però ara ja no. Haguera pogut servir quan la reforma de l’Estatut de 2006, però llavors els socialistes espanyols li van passar “el cepillo” al projecte i va acabar encallant al Tribunal Constitucional. A més, és inútil perquè el Partit Popular no en voldrà ni sentir a parlar, i això també ho sap Rubalcaba.

En realitat doncs, i per això cal fer una lectura dels fets segons el bipartidisme imperant, el PP i el PSOE tenen, al remat, la mateixa posició sobre el “cas Catalunya”. La resposta dels dos és, al cap i a la fi, un idèntic no. Un no que és el no del sistema, el no de l’Espanya oficial, la que no vol posar en discussió l’organització econòmica i social de l’Estat, la dels grans bancs i els grans empresaris que no estan per a sorpreses ni esglais. Reconéixer el dret a decidir dels catalans significaria acceptar que la voluntat majoritària dels ciutadans està per damunt de les lleis, però no per incomplir-les, sinó per canviar-les i, òbviament, si es pot canviar l’organització territorial també es pot canviar l’organització social, i això sí que no.

Vivim en un sistema democràtic formal governat per uns poders que no passen per les urnes i que estan disposats, com diria Ovidi Montllor, a cedir-nos les molles però mai a donar-nos el pa sencer; és a dir, ens deixen votar cada quatre anys però no va a reconéixer de cap manera el veritable dret a decidir de les persones.

Al País Valencià no hi ha una causa nacional capaç d’unir els ciutadans cap a un pas de pàgina com el que s’albira a Catalunya. Ací l’alliberament nacional, si algun dia arriba a ser possible, serà després d’un canvi social profund, cosa que significa majors dificultats però, al mateix temps, una empresa encara més valuosa.

El nostre dret a decidir, el nostre referèndum, passa per coses que poden paréixer més xicotetes que la independència d’un país però, en realitat, són més importants i igual o encara més complicades. Uns quants exemples: decidir que al nostre país cap banc tirarà una sola família de les seves cases, que el dret al treball està abans que el dret al negoci, que ni un sol depenent tindrà en els diners el problema per viure dignament, que tots els joves podran estudiar en igualtat de condicions, que les malalties dels pobres seran tractades en la sanitat pública a la mateixa velocitat que es tracten les dels rics en la privada, que tots els majors tindran algú que els cuide... Sobre tot això hem de decidir al País Valencià, i els mateixos que dimarts passat li van dir no a Catalunya tenen el no preparat per totes aquestes reivindicacions.

Més clar encara, el sistema polític vigent, aquest que governen els grans financers i administren el PP i el PSOE, li té més por als canvis socials que als canvis territorials. En realitat, l’autodeterminació de Catalunya és un perill pel sistema però parar-li els peus als bancs o posar els drets de les persones per davant dels drets dels grans financers és directament superar el sistema, per tant, és pitjor.

Així que atents. Si en maig de 2015 el PP perd la majoria absoluta i el (ja famós) tripartit ha de governar la Generalitat, el País Valencià no estarà per iniciar un procés d'independència però serà obligatori encetar un procés de superació del sistema polític en la direcció que apuntava adés. No es tractarà d’administrar el que decidisquen els poderosos sinó de governar perquè els poderosos s’integren en allò que decidisca la majoria.

I arribats a aquest punt, una evidència connectada al que va passar dimarts al Congrés dels Diputats: per superar el sistema no es pot comptar amb el PSPV, cosa que no vol dir que al PSPV no hi haja gent, jo en conec alguns, que sí que estan per superar el sistema. Així que l’empresa no és senzilla però el repte és apassionant. Si els catalans volen fer un país nou per rescatar després les persones, nosaltres hem de començar pel final, que és el principi de tot, salvar la gent, i després... després ja en parlarem.