Amagueu els llibres, que algú els pot llegir! Aquesta sembla que és la consigna, perquè mai, d’ençà de la represa democràtica, no hi havia hagut tan poc espai i atenció pública des de la galàxia de la comunicació envers els llibres i les editorials valencians. Justament ara, en un moment en què s’estan fent coses d’una entitat creixent.
Fa poc Toni Mollà (“Austrohongaresos per sempre”, Levante, 10-1-23) lamentava justament la suspensió voluntària d’activitat de la meritòria editorial Austrohongaresa de Vapors, inspirada per Francesc Bayarri, per manca de perspectives i de rendibilitat. La desaparició d’una editorial tan interessant com Austrohongaresa és de doldre, és una mala notícia i demana reflexió. Mollà ho atribuïa a la desídia dels lectors i a l’estretor del mercat. Sí, per descomptat. I també a la manca de suports públics: donava a entendre que es malbaraten recursos. Però s’oblidava d’un “petit” detall: el paper tan poc lluït de l’ecosistema periodístic valencià. Que en principi hauria de reflectir i animar la realitat i les expectatives de futur del seu País en termes socials, polítics i culturals. Com es fa des dels suplements ‘Livres’ de Le Monde, ‘Literatur’ de Die Zeit, ‘Babelia’ d’El País o ‘Cultures’ de La Vanguardia.
Doncs no. La realitat dels llibres, l’esforç dels escriptors i de les editorials valencianes no troben el reflex escaient. De cap manera. Posdata del Levante fa ja temps que no és el que fou. El suplement literari del diari Información d’Alacant -on va fer tan bona tasca Enric Balaguer- ha desaparegut. El Quadern d’El País, que tan gran paper va fer anys enrere dirigit per Adolf Beltran, passà a millor vida. Les pàgines de llibres d’El Temps son insuficients i limitades (per exemple, mai parlaran de llibres publicats per Bromera). Caràcters ha passat a la clandestinitat digital per decisió de PUV. Jo mateix done tota la informació que puc sobre llibres valencians en aquestes “Notes de Lectura”, i m’ha caigut algun insult. Els mitjans de Barcelona estan molt ocupats -pràcticament en exclusiva, i s’ho haurien de fer mirar- amb les novetats de les editorials de Barcelona i no deixen espai als llibres valencians o de Mallorca (tampoc als de Lleida o Girona). Això per no eixir de l’àrea lingüística. Perquè els mitjans de Madrid consideren la cosa valenciana (i d’arreu) mera província prescindible, on no hi ha vida, i menys encara vida intel·ligent. El president Ximo Puig tenia molta raó quan afirmava el contrari: hi ha vida -i fins i tot vida intel·ligent- fora de l’M-30.
Amagueu els llibres. Tant com pugueu. Que la Institució Alfons el Magnànim fa una tasca molt important en diversos camps de l’edició? Silenci. Que PUV continua fent coses interessants? Ni cas. Que Afers és -com ha dit el crític i professor de la Universitat de Girona Xavier Pla- “una de les nostres millors editorials”? No res. Que Publicacions de la Universitat d’Alacant i de la Jaume I de Castelló fan aportacions molt considerables? Fuig. Que Drassana té una empenta envejable i ha tingut èxits reiterats? No en parleu massa. Que Bromera malda per trencar límits i ha publicat recentment amb gran èxit una novel·la impactant, Els dies bons de l’autora mallorquina Aina Fullana? Ni paraula. Que Bullent, Vincle, Onada, Andana, Perifèric, El Buc, Lletra Impresa, Balandra, i tantes altres editorials més que es deixen la pell en la comesa, fan coses molt dignes i encertades, tot i les dificultats? Només se’n dirà alguna cosa molt rarament, depèn de situacions.
És clar que sempre hi ha excepcions, fins i tot racons o espais limitats als mitjans assenyalats. És veritat que hi ha digitals o blogs que fan una bona feina de crítica literària (com El Trapezi o La serp blanca, d’Enric Iborra). Que La Veu dels Llibres del diari digital La Veu és una bona plataforma d’informació i crítica. Que Saóno s’oblida mai dels llibres. Que À Punt Ràdio (Pròxima parada, sobretot) té presents els nostres llibres, gràcies a la sensibilitat de periodistes com Susanna Lliberós. Però a la TV d’À Punt els llibres han desaparegut...
El País Valencià no té estructures de comunicació i de relació ben establertes, i és un drama. Els esforços es dispersen, i sovint es perden. El mercat del llibre no s’acaba de concretar ni d’organitzar. Així és molt difícil constituir i formar un públic lector, aconseguir la necessària massa crítica. A molta gent potencialment interessada no els arriba la informació necessària. En aquest sentit, la tasca d’uns mitjans de comunicació d’abast general és fonamental. I ací falla estrepitosament l’engranatge cultural, malgrat els importants recursos d’ajuda a la premsa escrita que injecta la Generalitat Valenciana.
La tasca fonamental d’iniciatives com la Plaça del Llibre (València, Alacant, Castelló, Elx, Gandia), animada per l’AEPV amb suports públics diversos, és esperançadora, va pel bon camí. I s’ha de reconèixer i valorar. Però no és suficient.
El món del llibre no és ni de bon tros la suma informe d’uns projectes empresarials, de les dèries d’alguns autors i autores que volen desplegar el seu jo, i de la tasca d’alguns professionals (maquetadors, dibuixants, correctors, impressors, llibreters, comercials, etc.) que hi han trobat recer o una eixida laboral. És molt més que això. És l’ànima d’un poble, la projecció d’una cultura, la tarja de presentació d’una societat. És també un nínxol d’activitat econòmica dinàmic que cal respectar i potenciar, perquè forma part d’aquelles activitats estratègiques del sector cultural -terciari avançat- que enriqueixen un país, més enllà dels monocultius tan sovintejats i tan carregats de perill, però que -la llei del benefici mana- son els que atreuen capitals. Ara bé, el cervell col·lectiu d’una societat -que representen les institucions polítiques- està ací per corregir, esmenar, reconduir, modular i posar fre a les pitjors tendències, les que beneficien a curt termini uns quants i empobreixen a mitjà i llarg termini el conjunt. Perquè després venen els plors.
1