Amb el volum Impuls Xavier Serra clou, de moment, la sèrie de les “Biografies parcials” que ha vingut publicant a l’editorial Afers des de l’any 2009. Aquest volum és el quart de la sèrie i com els anteriors està magníficament il·lustrat amb fotografies de Francesc Vera, que donen valor afegit a una edició molt acurada, norma de la casa. L’editor Vicent Olmos i l’assessor lingüístic Ramon Ramon fan un gran treball, des d’un pis a Catarroja.
Precisament Olmos és un dels protagonistes d’aquest nou volum. Xavier Serra té l’habilitat de triar personatges significatius i d’explicar, arran de la seua trajectòria i aportació, un fragment de la realitat amagada o subterrània d’aquest país amb una esfera pública inconnexa i desconcertant. L’aventura de la revista Afers, un prodigi de l’edició acadèmica centrada en la historiografia amb uns estàndards qualitat plenament homologables, s’hi explica amb detall, així com el descabdellament d’un projecte editorial lligat a la revista que ha retut fruits importants. Darrere dels assoliment en el terreny de la cultura, de l’art o del civisme (en sentit ampli), hi ha persones que s’hi han deixat la pell. Traure aquestes persones de la penombra i explicar la seua raó existencial, els seus orígens, la seua obra, és el propòsit a què s’ha lliurat Xavier Serra en els quatre volums de les “Biografies parcials” publicats.
Podria haver-ho fet amb el to eixut d’un informe o d’una entrada d’enciclopèdia, i no hauria tingut gràcia. En canvi, hi ha desplegat un estil molt personal i assagístic, amb idees molt clares sempre presents en el rerefons, que ha anat plasmant personatge rere personatge, amb la voluntat evident d’articular una aproximació a la història contemporània del País Valencià. Més exactament, a la història cultural i política del darrer mig segle. Una època que arrenca amb força als anys setanta, quan germinen les idees sembrades als anys seixanta (i encara més enrere) i floreix com mai el que havia estat un erm considerable. El primer volum, Els 70 al País Valencià (2009), inclou retrats de Josep Lozano, Francesc Pérez Moragón, Josep Maria Bessó, Lluís Aguiló Lúcia, Robert Archer i Manuel Boix. El primer és el narrador eficaç i sorprenent de Crim de Germania, la novel·la que ens va enlluernar. Pérez Moragón és el treball constant i sovint amagat, i en aquest cas s’explica la feinada invertida juntament amb Joan Fuster en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i altres aspectes d’una tasca d’una volada que no s’ha reconegut com cal. Josep Maria Bessó és el cooperativisme d’origen catòlic que, a partir de l’Horta sud, i amb sentit de país, ha fet aportacions com ara la cadena de supermercats Consum o Caixa Popular. Lluís Aguiló és la tradició jurídica valenciana, amb intervencions clau en el procés estatutari i contribucions a l’estudi de la política i la sociologia electoral. Robert Archer és el catalanòfil especialitzat en Ausiàs March, molt lligat a València. I Manuel Boix és la pintura viscuda i compromesa amb el país.
El 2011 vingué el segon volum, Nascuts abans de la guerra, amb una sèrie de personatges de més edat que tanmateix van aportar el bo i millor del seu talent en l’arc temporal que interessa a l’autor. Són Doro Balaguer, pintor i polític; Josep Antoni Comes, capellà i director de Saó; Pere Maria Orts, historiador i col·leccionista d’art; Josep Iborra, crític literari; Germà Colon, romanista; i Vicenç Rosselló, geògraf. En tots els casos, els aspectes biogràfics es trenen suaument, sàviament, amb l’aportació personal a l’acció col·lectiva, en un moment de desplegament de grans aspiracions i, en una mesura més modesta, d’assoliments tangibles. La política d’esquerres i valencianista en el cas de Doro Balaguer; l’Església valentina i els orígens de la revista Saó en el de Josep Antoni Comes; el patrici marginal però patriota obsessionat amb passat i el patrimoni del país que fou Pere Maria Orts; el crític literari en un país sense crítics i gran amic de Joan Fuster en el cas d’Iborra; el filòleg curós i acadèmicament reeixit establert a Basilea que ha estat Germà Colon; i Vicenç Rosselló, el geògraf mallorquí i alhora plenament valencià, que ha fet escola i que ens ha ensenyat tantes coses, tot això se’ns mostra en aquestes pàgines plenes de suggestions.
L’època crítica (2015) es centra en els anys seixanta, el precedent immediat de la dècada en què segons Xavier Serra “el País Valencià havia fet la seva eclosió, en tots els aspectes”. Es tractava de revisar aquells anys iniciàtics a partir de personatges que varen rebre l’impacte directe de l’obra i la personalitat de Joan Fuster, com ara l’assagista Joan F. Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon o el filòsof i polític Josep Lluís Blasco, als qual s’hi afegeixen l’historiador nord-americà, també molt lligat a València, Thomas F. Glick i l’estudiós de la literatura catalana amb arrels mallorquines (i gal·leses) integrat a València Albert Hauf. Un mosaic variat però dens i interconnectat. Històries que convé conèixer per a fer-se una idea més aproximada i acurada de les raons de l’eclosió d’aquells anys i dels posteriors.
I finalment, aquests dies de la tardor del 2018, apareix Impuls. Els personatges ara pertanyen a un temps en què, segons l’autor, “s’ha entrat en una certa normalitat”. Finalment -i a despit dels dèficits que impedeixen qualsevol lectura triomfalista- s’ha deixat enrere “el diletantisme, la marginalitat, la mesquinesa provinciana”. La cultura ha fet un gran salt endavant, malgrat “tots els factors adversos”. I per a demostrar o deixar constància d’aquesta visió de les coses, Xavier Serra dibuixa l’obra i la trajectòria, la personalitat i el rerefons, de l’actriu Pepa López (i el negoci familiar de la xocolata a la Vila Joiosa), del crític Dominic Keown (els seus orígens britànics amb arrels irlandeses i la seua fascinació estellesiana), de l’editor Vicent Olmos (i la creació de l’editorial Afers), de Ferran Arasa (i l’arqueologia valenciana), d’Enedina Lloris (i la trajectòria singular d’una soprano) i del periodista i fundador del digital Vilaweb Vicent Partal.
Xavier Serra, doncs, ha culminat un cicle. Ha donat compliment a un dels projectes literaris més originals i més ben plantejats i executats de les nostres lletres. Amb competència i amb elegància, amb una dosificació sòbria de la informació necessària i la interpretació d’una vida i una obra. L’autor no defuig mai palesar quina és la seua perspectiva. No fa pretext d’asèpsia. Vol aportar uns retrats literaris ben resolts a la coneixença del nostre passat immediat i del present. Les societats que pateixen la síndrome provinciana es caracteritzen per no valorar les seues coses. Les de fora són les bones i superiors. Les de dins són subalternes i per definició inferiors. Segles de menyspreu i commiseració acaben induïnt l’automenyspreu, l’autonegació. Combatre des del trellat i l’exigència aquesta síndrome és, em sembla, la inspiració que hi ha rere aquest quatre volums de “Biografies parcials” que, tot comptat i debatut, ens aporten una radiografia bastant completa del que ha donat de si el darrer mig segle i escaig al País Valencià en el camp de la cultura. Evidentment que hi ha molt més, molts més personatges significatius i rellevants, altres camps del saber o de l’art o de la política que no hi han estat recollits. És clar, però aquesta obra no és una enciclopèdia. És parcial, però intensa, i d’ací la seua gràcia i el seu interès.
Em sembla que per primera vegada disposem, gràcies a Xavier Serra i a l’editor Olmos, d’un cabal molt digne d’aproximacions a persones i a trajectòries d’un cert gruix que venen a mostrar que el País Valencià, en el terreny cultural (i en els altres), és molt més del que “ells” volen i diuen. Més interessant, més profund i divers. Amb una història pròpia. Els sants i els màrtirs, els herois i els grans literats, el sentiment tràgic de la vida, Baroja i Unamuno, estan molt bé, però no són la nostra història.
En la cultura catalana aquest gènere del retrat literari, que es resol en petits assaigs sobre un personatge i la seua època, té una certa tradició. O més aviat una gran tradició. Pense en l’exemple més obvi del Josep Pla magnífic i ple d’ensenyances dels Homenots i dels Retrats de passaport. Però també en l’Albert Manent de Solc de les hores (1988), Semblances contra l’oblit (1990) i Retorn a abans d’ahir (1993), tots tres amb un subtítol comú: Retrats d’escriptors i de polítics. També i més reculat en el temps, en Siluetes de catalans. Segles XIX i XX, textos escrits entre 1911 i 1939 i recollits per Josep Maria de Casacuberta el 1960 en dos volums a la Col·lecció Popular Barcino i reeditat en un sol volum per Proa el 1999. O en el J.V. Foix de Catalans de 1918 (aparegut el 1965 a la col·lecció Antologia Catalana dirigida per Joaquim Molas, i reeditat el 2018 a cura de Lluís Quintana i Antoni Marí a Tusquets). O en el fabulós Abans d’ara (Retrats literaris) de Domènec Guansé, publicat per Aymà el 1966. O en els Retrats contemporanis d’Agustí Pons, apareguts a Eumo el 1991.
En tots aquest exemples, que no esgoten el filó i als quals caldria afegir sens dubte el volum Donasses de Marta Pessarredona (Destino, 2006), es tractava de lluitar contra l’oblit -en el cas de Marta Pesarredona contra un doble oblit, el que afecta les dones- en una època en què l’intent d’esborrament d’una cultura i una societat havien fet grans estralls. Amb penes i treballs aquest drama de l’oblit i l’esborrament s’ha anat superant, nord enllà. Al País Valencià encara hi ha molta, molta, feina a fer. Aportacions com aquestes “Biografies parcials” de Xavier Serra -filòsof i historiador de la cultura, nascut a Sueca el 1967- són, per consegüent, d’una importància extraordinària. Però és que, d’altra banda i sobretot, són una lectura plaent i amena. Una lectura estimulant i divertida, perquè l’autor és irònic i subtil. Es pot demanar més?
