La col·lecció ‘Assaig’, de Publicacions de la Universitat de València (PUV), ha arribat als 50 títols amb Els arbres de Berkeley, del filòsof i poeta valencià, professor a la Universitat de Girona, Antoni Defez. Pot semblar una dada més, una informació sense importància, trivial. Al vast món del llibre hi ha moltes editorials i moltes col·leccions, no té res d’especial... Però qui pense això, crec que s’equivoca. Una col·lecció d’assaig com aquesta, feta des de València, per una editorial universitària, té un punt d’extraordinari. No és cas únic pel que fa a col·leccions dedicades a l’assaig, ni de bon tros, tot i que, certament, marca una fita. Recordem els ‘Llibres a l’Abast’ d’Edicions 62 o, molt particularment, la col·lecció ‘La Unitat’ de Tres i Quatre, extensa i diversa, quasi un pou sense fons al llarg de dècades. O molts altres esforços editorials posteriors, com ara la col·lecció ‘Arguments’ de Tàndem edicions o ‘Textures’ de Bromera, o ‘Dèdal’ de Bullent, o ‘Intervencions’ de Balandra, i fins i tot la ja llunyana ‘Sagitari’ de l’editorial Germania. La llavor de l’assaig que va plantar Joan Fuster amb El descrèdit de la realitat el 1955, Les originalitats el 1956, Figures de temps el 1957 o Indagacions possibles el 1958, i els que vindrien després, podríem dir que ha fructificat, almenys com a intenció i voluntat d’artigar -o de treballar- un espai intel·lectual.
Però aquesta col·lecció de PUV té alguns elements distintius, que la singularitzen fortament. La durada, la continuïtat, la pretensió de coherència, el plantejament de conjunt en el marc de la cultura catalana, l’obertura temàtica, la recuperació de clàssics i la incorporació de nous autors, les traduccions. S’ha construït al llarg de dues dècades, pas a pas, sospesant en cada ocasió la idoneïtat i la qualitat, amb una presentació formal sòbria i correcta que s’ha mantingut des del principi. O que ha millorat. Els bons oficis d’una professional experta com Immaculada Mesa, valenciana de Tavernes Blanques, que ha maquetat tots els títols i ha tingut una cura exquisida de tots els detalls, així com dels correctors de PUV -durant molt de temps una imprescindible Elvira Íñigo- han estat clau en la conformació de la col·lecció. Fons i forma han trobat un terreny de confluència fecunda.
El concepte d’assaig és, com sap el lector, bastant elàstic. O fonamentalment elàstic. No entraré ara en el debat sobre els continguts i els límits que es poden adscriure al terme, que oscil·len entre criteris molt estrictes i restrictius i la vaguetat oceànica de la “no ficció”. Una qüestió sobre la qual ha escrit pàgines entenimentades, en algun paper recent, Gonçal López-Pampló. En qualsevol cas, el criteri que es va aplicar a la col·lecció era flexible i obert. Un criteri diria que operatiu. Sense massa manies.
La col·lecció ‘Assaig’ de PUV s’encetà el 2001 amb un títol de l’historiador François Dosse Història, entre la ciència i el relat, traduït per Anna Montero, que retrospectivament podria ser vist com una declaració d’intencions, o fins i tot com una mena de premonició: entre la ciència i la narració, entre el tractat acadèmic i la ficció, tot el que hi ha entremig podria formar part d’aquesta aposta per l’assaig, que va incloure de seguida dos títols més: Reflexions sobre la violència, de John Keane, i El descrèdit de la modernitat, de Neus Campillo. Un politòleg i una filòsofa. L’un australià, l’altra valenciana de Sueca i professora de la Universitat de València. Temes de fons, de pes, debats contemporanis, aportacions pròpies i incorporacions foranies de qualitat. Aviat arribà un primer títol d’Enzo Traverso: El totalitarisme, història d’un debat, un llibre de gran interès, molt informatiu, sobre un concepte polèmic i debatut, que encetaria una profitosa relació de PUV amb aquest autor, de qui la col·lecció n’ha publicat també un petit best seller: Els usos del passat. Història, memòria, política, molt llegit i estudiat als cursos d’història.
En aquesta col·lecció hi han publicat autors propis o propers, com ara Josep Sorribes, Josep Antoni Bermúdez, Antoni Defez o Tobies Grimaltos, i autors d’arreu. S’hi han inclòs recuperacions de llibres importants per diversos motius que s’havien perdut entre les boires de la descatalogació editorial com Comprendre el món, de Joan Reglà, o Alacant contra València, d’Emili Rodríguez-Bernabeu. I s’hi han publicat també autors clàssics, com Joan Fuster, o referents actuals com Antoni Seva, Joan Francesc Mira, Enric Sòria, Vicent Alonso o Josep Piera. O autors de fornades més recents, però plenament consolidats, com Enric Balaguer, Antoni Martí Monterde i Joan Garí. També autors d’un valor indubtable com Enric Bou o Lluis Quintana. S’ha prestat atenció a figures de gran relleu, però avui desdibuixades, com Joan Estelrich, de la mà de Xavier Pla. L’assaig polític o sociopolític hi ha tingut una presència notable, com exigia la vocació de compromís amb un temps i un país que forma part també de la identitat de la col·lecció, que declaradament no ha volgut fugir d’estudi. Així, s’hi varen publicar llibres de Joan Romero, tot sol o conjuntament amb Joaquim Azagra, de Vicent Soler, de Josep Maria Jordan, de Francesc Viadel, de Toni Mollà o de Manuel Alcaraz. Tot ells, abans del 2015. De Viadel, un escriptor tan perspicaç com combatiu, s’hi van publicar tres títols: la segona edició revisada de ‘No mos fareu catalans’, Valencianisme, l’aportació positiva i La gran depuració. De l’obertura temàtica de la col·lecció en donen prova a bastament llibres com Ecologia viscuda, de Jaume Terradas, una autobiografia científica del gran ecòleg català, Matèria, el grau zero de la filosofia, de la filòsofa Mercè Rius o L’autor sense ombra. La figuració literària de l’escriptor entre els segles XIX i XX, del filòleg Jordi Julià. O un llibre tan original com Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana, de Simona Skrabec. La incorporació d’autors d’arreu a través de traduccions hi ha estat una constant. La nòmina és tan extensa com intensa: als ja esmentats François Dosse, John Keane i Enzo Traverso, s’hi varen sumar Immanuel Wallerstein, Jacques Rancière, Czeslaw Milosz (amb un clàssic del pensament antitotalitari com La ment captiva, traduït del polonès per Guillem Calaforra), Zygmunt Bauman, Pierre Bourdieu, Luciano Canfora, Greg Philo i David Miller (del Grup de Glasgow de recerca sobre mitjans i estudis culturals, traduïts per Rafa Xambó). Cal dir que el ritme de traduccions fou, a partir d’un cert moment, minvant. Un contratemps, perquè tinc la convicció que les traduccions -amb autors de la rellevància dels consignats- formen part dels eixos de la col·lecció, i hi han estat un element cabdal que ha acompanyat i potenciat la producció pròpia. Traverso, Bauman, Wallerstein, Bourdieu... quin pòquer d’asos!, podríem dir. I en son tan sols alguns, perquè Dosse, Rancière, Milosz o Canfora també formarien part del cànon intel·lectual, si és que hi ha cànons.
Realment és una col·lecció compromesa. Amb la realitat circumdant, amb la cultura, amb la història, amb la llengua, amb el país. Amb les idees. Amb el pensament crític. Sense tabús ni restriccions mentals. Hi han tingut cabuda formats molt diversos, des del recull d’articles -cas de Viure per viure, volum pòstum de Fuster, o de L’ofici de lector, de Joan Garí, o d’Incitacions d’Enric Sòria- fins al llibre de converses La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, de Pere Antoni Pons. Passant pels dietaris, com la recuperació de Mentre parlem, d’Enric Sòria, o Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari 2003-2005, de Vicent Alonso. O també l’extraordinari estudi -extraordinari en molts sentits- d’Antoni Martí Monterde Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada, tan extens que va obligar a un format especial, més gran que l’habitual. O el llibre d’aforismes, com Mosaic. Màximes i pensaments, d’Antoni Seva Llinares.
En fi, hi ha molts llibres i molts enfocaments, alguns bastant impactants, com Vinyoliana, de Josep Piera oVista parcial, de Tobies Grimaltos. O La invenció de l’espai, de Josep Bou. O A manera de tascó, de Vicent Alonso. O L’ofici de raonar, de Vicent Soler. O Literatura, món, literatures, de Joan F. Mira. Hi ha on buscar i on trobar, al llarg de cinquanta títols tan variats, la història viva del pensament i els esforços discursius d’un seguit de generacions, que no s’han resignat. També hi ha, per descomptat, buits constatables, que el futur omplirà. La història no s’acaba mai.
Autors i temes, matèries i formats, sense oblidar l’aportació dels traductors, marquen les línies mestres d’una col·lecció intencionada que ha mirat de coagular, de materialitzar, una aposta decidida per l’argumentació, per les idees, pel debat, per la inserció en la normalitat d’una cultura moderna. Amb la vista posada en allò més viu de la producció intel·lectual contemporània però sense perdre de vista ni defugir els referents del passat, tan importants per a qualsevol cultura, però sobretot per a una cultura discontínua i que ha patit tants daltabaixos.
La literatura valenciana en català viu -qui en pot dubtar?- un gran moment en poesia i novel·la. Cosa que cal celebrar. Una sorpresa “divina” i altament benvinguda, vistos els antecedents, atès l’estat gairebé exsangüe en què la varen rebre les generacions dels seixanta i setanta. Calia també apostar per l’assaig, pel debat d’idees més enllà del tema de la llengua o de la problemàtica nacional (sense fer-ne abstracció, però), en què s’havia centrat excessivament, perillosament, a l’alçada dels anys vuitanta del segle passat. Calia fixar i editar els autors més importants i representatius. I es va fer. Ara ningú no podrà dir que l’assaig, a casa nostra, no passa de ser una glossa de la identitat malmesa.
Tota pedra fa paret. I aquesta que ha posat la col·lecció ‘Assaig’ de l’editorial de la Universitat de València em sembla una pedra cantonera. L’afició en dirà la seua, puc imaginar, optimista com soc...
0