Les revistes importen i no importen, passen els números, atrauen una atenció efímera tot i que de vegades intensa, s’acumulen i a la fi -sembla- fan nosa. El darrer número cancel·la els anteriors. No tenen la consistència dels llibres, ocupen massa espai... Per a un cert tipus de lector són imprescindibles, per a uns altres material fungible. En algun moment de l’alta modernitat del segle XX les revistes -les revistes culturals, de pensament i assaig- foren eix o centre de debats apassionats, una peça clau del debat cultural. Pàgines lligades a la vivència del temps, en el terreny de la cultura, l’art i la política, àmbit de provatures i lliurament de primeres versions de l’obra d’alguns pensadors o creadors contemporanis, sismògrafs de la seua època.
Revistes com ara Les Temps Modernes, Nuovi Argumenti, Kursbuch, New Left Review, Dissent, Esprit, The Criterion, Horizon, Zeitschrif für Sozialforschung, Merkur, Revista de Catalunya, L’Avenç, Le Débat, Sur, Revista de Occidente, i tantes altres del segle XX i del XXI, ja desaparegudes o encara en actiu -algunes vigoroses i renovades,- varen marcar el rumb de la cultura seriosa al món occidental. Els seus arxius són una font inesgotable d’idees i aportacions, així com material bàsic per a establir les coordenades d’una possible història cultural del nostre temps. Al País Valencià -i una mica més enllà, en l’àmbit de llengua catalana- em sembla que aquest paper l’ha fet la revista L’Espill , fundada -veges per on!- per Joan Fuster, al llarg de les darreres dècades. Nueva Cultura, en el seu temps, així com debats i Pasajes, més recents, també son molt representatives del tipus de publicació a què m’estic referint.
Doncs bé, en aquest context caldria situar -en principi, només en principi- una revista singular, que podríem considerar com alguna cosa més que una revista. O més pròpiament com una revista més enllà del temps... Cuadernos Hispanoamericanos fou fundada l’any 1948. I sobreviu fins avui mateix, el 2021, sembla increïble. Una publicació creada per un grup d’escriptors i poetes addictes -promoguda pel règim- en plena postguerra de fam i estraperlo, amb un franquisme a la defensiva en l’esfera internacional -els seus valedors nazi-feixistes havien perdut la segona Guerra Mundial- però de cara endins molt dur i agressiu, amb tortures i execucions sense treva de comunistes, “y demás ralea”.... (El títol barojià incloïa “jueus”, una concessió al temps d’auge del nazisme a Europa, que després ja quedava bastant malament).
A la web de la publicació es defineix d’aquesta manera: “Revista de crítica literaria y pensamiento fundada en 1948, ha sido dirigida sucesivamente por Pedro Laín Entralgo, Luis Rosales, José Antonio Maravall, Félix Grande, Blas Matamoro, Benjamín Prado y Juan Malpartida.” La web és eficient, ben feta, i la revista es publica també en paper. Una continuïtat considerable, i suports igualment considerables, importants, d’Estat. Fa pensar… I particularment fa pensar en les continuïtats polítiques i culturals profundes de l’Espanya radial, d’aquella Espanya amb epicentre a Madrid que té en un Estat que és teòricament de tots -també de catalans, bascos o valencians- l’espill immediat, el recer, l’oasi, la mamella... És ben sabut que a Madrid els agents culturals, també els editors, em consta, quan cerquen ajudes i subvencions no miren tant la seua Consejería o Concejalía de Cultura, sinó més aviat -font abundosa, cabal generós, deu inehaurible- el Ministerio de Cultura. Una paradoxa, una realitat disfuncional que caldria esmenar, però que no s’esmenarà. Perquè viure al marge del BOE, com diu l’adagi, és viure en l’error...
El cas és que Cuadernos Hispanoamericanos no és una revista qualsevol. “Revista cultural espanyola fundada el 1948 els antecedents de la qual es troben a la Sección de Ediciones de la Falange franquista, apareix com a resposta a Cuadernos Americanos, creada a Mèxic per escriptors republicans espanyols.” Així es pot llegir, de manera concisa i clara, resumint el fet, en una nota al peu en un lloc en principi tan inversemblant com Entre llibres i llibres. Correspondència 1935-1983 de J.V. Foix i Joan Gili, edició de Margarida Trias (Edicions 62, 2021), un volum -un epistolari- d’altra banda molt recomanable, perquè fa veure el rerefons d’uns esforços culturals estroncats, així com la perseverança i l’agudesa dels judicis del poeta J. V. Foix. Els poetes tenen fama que no se n’assabenten, però no és (del tot) cert.
Cuadernos Hispanoamericanos fou l’òrgan del Instituto de Cultura Hispánica, menada per exponents de la Falange liberal -un dels grans oxímorons contemporanis- en l’origen. Felicidad Blanch -en un film inenarrable, El desencanto, de 1976, i en l’autobiografia Espejo de sombras (1977)- explicava molt bé l’ambient d’aquella covachuela en la qual Leopoldo Panero, el seu marit, Luis Rosales, Pedro Laín Entralgo i tota la resta havien trobat en sintonia amb el Règim franquista -el règim de la Gran Depuració i l’Atroz Desmoche- ofici i benefici.
Aquesta revista va conèixer diverses fases i èpoques i va sobreviure a la dictadura que la va crear, definir i promoure. Tot un assoliment. Darrerament la dirigeixen eminents escriptors de Madrid, amb càrrec a l’erari públic del comú, adscrita al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación. Un altre assoliment.
Tinc davant meu, ara, alguns exemplars esparsos d’aquesta revista institucional, dedicada a la hispanitat, a projectar la cultura del clos franquista i a cercar aliats a l’Amèrica Llatina. Alguns en va trobar, perquè pagant Sant Pere canta, però la veritat és que l’empresa es va saldar amb un fracàs absolut. La hispanitat franquista, més rància impossible. M’ho suggereix, si calia, la lectura d’alguns exemplars de diferents moments de la revista. I cal dir que res no substitueix la visió directa d’una revista, la materialitat i l’aparença física d’una publicació. Tampoc l’arxiu digitalitzat, que en aquest cas es troba disponible i es pot consultar amb facilitat. És evident, tan gran patrimoni cultural no es pot deixar perdre! Mentrestant, els altres, els qui viuen en l’error, ja es buscaran la vida com podran, amb aportacions privades, de fundacions precàries o d’administracions insolvents per manca d’un finançament adequat.
El número 1, del 1948, s’obria amb una admonició grandiloqüent del llavors jerarca Pedro Laín Entralgo (després caigué del cavall, i molt després , encara, descarregà la consciència). Titulat “A quien leyere”, exalça amb la buidor retòrica habitual la vocació hispanoamericana i reclama l’ajuda de Déu per a encertar el judici.... El núm. 142, del 1961, amb Luis Rosales -el poeta amic de García Lorca, a qui no va poder salvar- de director, s’obre amb un discurs del ministre franquista d’Afers Exteriors Fernando María Castiella, furibundament anticomunista, pro-americà (EUA) i defensor de la “funció vertebral del cristianisme” enfront del repte comunista. Castiella havia estat abans fiscal en processos de depuració (com el de mon pare). Era l’època de l’ofensiva nord-americana davant la Revolució cubana. Després venien articles com “La rosa personal. Sobre la utilidad de la poesia”, versos de Felix Grande, sobre els cronistes de Indias, com Fernández de Oviedo, més poesies, i un dens article sobre “La Conferencia de Punta del Este y el futuro de Hispanoamérica”. Poesia arnada i pensament desfasat, reaccionari, de clara intencionalitat política. Passat el furor imperial, la idea era llavors ser útils, d’alguna manera, als designis nord-americans al sud de Río Grande, i salvar un espai d’influència cultural. El núm. 201 (1966) ja el dirigia José Antonio Maravall. El pare del futur ministre socialista José María Maravall, un falangista liberal avant la lettre, oriünd de Xàtiva. Ara hi predominaran els temes literaris sense més, i també històrics. Res de política explícita, en un temps d’impasse. El cap de redacció i subdirector n’era el poeta Felix Grande, que posteriorment en seria director (el va cessar Aznar quan el PP arribà al poder). A poc a poc hi haurà obertures: per exemple, col·laboraran Valeriano Bozal, que era del PCE, així com Raúl Morodo o Elías Díaz. O Antonio Elorza. Aquesta obertura a un moderat pluralisme s’accentuarà. Però els temes -i el marc mental- són els de sempre, un aparador dispers -i molt avorrit- d’aspectes de la literatura i la cultura espanyola: reduccionista, limitat al que permetia agònicament el règim i sense donar ni la més remota idea de la realitat pluricultural i plurilingüística d’Espanya. Allunyat de qualsevol idea més o menys decidida de modernitat. El tuf oficialista s’hi fa sentir, i el tancament respecte de les realitats, els debats i els corrents europeus contemporanis més fecunds i vitals, ofega. L’embolcall formal es manté invariable durant dècades; és una revista de text amb incrustacions gràfiques de caire merament decoratiu. L’evolució d’aquesta revista -canvis i continuïtat- em sembla un bon indicador de tendències històriques més de fons, i bé mereixeria un estudi aprofundit. El número triple 238-240 (1969) és un monogràfic d’homenatge a Ramón Menéndez Pidal, i un mostrari excel·lent dels temes i els autors de la historiografia espanyola coetània...
La incorporació progressiva de plomes democràtiques i esquerranes en el marc previ, en una revista i un ens creat el 1948 pel règim franquista, fa pensar, com apuntava més amunt. Uns havien d’aprofitar totes les escletxes per a publicar, uns altres, els establerts, podien exhibir el seu tarannà obert i liberal, preparant-se per al que vindria inevitablement. Però tot plegat mostra massa continuïtats, lligams profunds significatius. Són preguntes que convé fer-se, encara que siguen incòmodes.
0