Una vegada conclosa la Fira del Llibre de València, que d’alguna manera tanca el cicle d’activitat intensa i molt exigent al voltant del llibre que comença ja setmanes abans del Dia de Sant Jordi (23 d’abril), amb tots els preparatius del cas, és costum d’avaluar-ne l’impacte i la significació. Quanta gent hi ha passat, quin volum de vendes hi ha hagut, quantes activitats s’hi han fet, quants autors hi han concorregut, quins han signat més, quins llibres han tingut més èxit comercial?
Són aspectes interessants, certament, però més aviat decantats del costat quantitatiu. Enguany, des d’aquest punt de vista, la Fira del Llibre ha estat un èxit esclatant: de públic i de vendes, asseguren els organitzadors i em sembla que ho pot confirmar -en termes impressionistes, és clar- qualsevol assistent més o menys amatent i que s’hi haja fixat en els fets més significatius. La Fira ha estat un èxit, amb més autors, més presència de dones, més equilibri de llengües i molt, molt de públic.
Però jo voldria abordar ara una altra vessant. La Fira del Llibre és, entre altres coses, un gran observatori per a qualsevol persona interessada en el món de l’edició i de les editorials, que són un dels ressorts bàsics de la nostra cultura (i també una indústria que genera riquesa i llocs de treball qualificats, no ens n’oblidem!).
Perquè la Fira permet contemplar en viu i en directe la feina -la forma i el fons, la presència, la imatge, la producció- de les editorials valencianes, representades en l’envelat d’aquest mateix nom (“Editorials Valencianes”) instal·lat a la Fira, i també en els diferents estands i en les diverses activitats que s’hi fan.
Forma i fons. Fons en el doble sentit de producció acumulada i de continguts. Forma en el sentit de l’aparença del llibre com a objecte, de la presentació, de la qualitat de l’edició.
D’entrada sobta el nombre i la gran diversitat i varietat d’editorials, moltes desconegudes fins i tot per a un observador interessat i avesat. Confirmació del minifundisme del món editorial valencià, de la petita escala, de l’escassa projecció de tantes iniciatives editorials. Cert que el món del llibre és ampli i sovint sorprenent. Que hi ha molts nínxols especialitzats als quals l’observador generalista no accedeix amb facilitat, o no hi accedeix de cap manera. És el cas d’editorials especialitzades en materials didàctics, en matèries molt concretes (jurídiques, posem per cas) o centrades en temes locals. Però sobta també que editorials igualment generalistes -o adreçades a un públic genèric- no tinguen gairebé cap visibilitat. Alguna cosa falla en el circuit.
La impressió general -una impressió positiva, en qualsevol cas- és que el món editorial valencià ha avançat molt en poc temps.
La visió històrica és important. D’on venim? Doncs d’un país sense llibres i sense editorials. Els editors fundadors d’Aguilar o de Castalia eren valencians, però emigraren a Madrid, igual com Sempere. A la fi del franquisme pràcticament no hi havia editorials dignes d’aquest nom al País Valencià. A Madrid bullien Alianza Editorial o Tecnos, a Barcelona Ariel, Seix Barral, Edicions 62, i desenes més. El tombant foren els anys seixanta i setanta, però així i tot el procés ha sigut lent i ha costat molt assentar una indústria editorial amb cara i ulls. Llavors nasqueren Tres i Quatre, Pre-Textos, Fernando Torres (que tancà) i unes quantes més. Després vingueren Bromera, Afers, Bullent o Tàndem. O Tirant lo Blanch. I passats els anys, l’esclat actual. Tant en català com en castellà. Tanmateix, res no està consolidat. La legítima ambició de forjar un tercer pol editorial després de Barcelona i Madrid no s’ha aconseguit. Els vint anys de desficaci que hem patit amb el PP passen factura.
Tanmateix, convindria mirar cap endins i revisar les dues variables: fons i forma. Convé repassar els catàlegs editorials i comprovar si la temptació casolana, localista i proteccionista hi predomina o si, en canvi, hom es llança als vents del món a competir (per autors, per propostes, difusió i presència) sense complexos. Una indústria editorial només es consolida si no depèn de variables massa locals i de proteccions (institucionals) que van i venen, que són importants però no determinants. La millor defensa és la quota de mercat. En aquest aspecte hi ha molt de camí per recórrer.
I en l’aspecte formal i de qualitat de l’edició, de disseny del llibre, de les cobertes, de l’equilibri entre el paper de la coberta i el de l’interior del llibre, de la presència i la prestància, en definitiva, tot i que s’ha avançat molt, passa el mateix. No és un tema menor, al contrari. És fonamental. És la tarja de presentació. És la imatge. I no cal dir que vivim en un món en què la imatge sol ser determinant. Ens agrade o no, és així.
Tipografia, qualitat del paper, disposició d’espais, interlineat, maquetació, cobertes, els molts aspectes especialitzats d’una bona edició, em sembla que són encara assignatura pendent, salvant totes les excepcions que vulgueu. Que afortunadament existeixen. Però és que a València hi ha una editorial, Campgràfic, que atresora tot un fons editorial amb exemples històrics i actuals, molt variats, altament interessants en aquest sentit, dels qual es pot aprendre molt. D’altra banda, recentment s’ha publicat el llibre d’un gran especialista -coordinador del màster d’edició d’Eina/UAB- Enric Jardí Así se hace un libro (Arpa), que tracta de manera exhaustiva i entenedora tots els aspectes del disseny editorial. Una lectura -o un llibre d’estudi- que val molt la pena. Que és del tot recomanable.
Sempre es poden aprendre noves coses. Mai no se sap prou. Cal estar oberts a l’adquisició de nous coneixements. I a totes les opinions, fins i tot les que no ens acaben de fer el pes. Sobrevalorats o no -això és molt subjectiu-, la feina sense defallir és l’única opció. La resta vindrà d’afegit.
0