De la Itàlia que tant havíem admirat, sembla que en queda poc. Durant els anys de foscor o ja en una penombra titubejant, la Itàlia de sempre, el país de l’art, la Itàlia culta i popular, democràtica i d’avantguarda en tants aspectes, ens havia guanyat el cor. Ens feia molta enveja el seu impressionant ressorgiment polític, econòmic i cultural a partir dels enderrocs fumejants de la guerra. El triomf de l’antifeixisme, dels partisans. La Constitució del 1948, la proclamació de la República. L’empenta civil d’un país renovat. La seua condició de soci fundador del Mercat Comú. Un esclat cultural enlluernador, amb autors com Pavese, Elio Vitorini, Natalia Ginzburg, Alberto Moravia (que fou, una vegada, jurat als Premis Octubre), Elsa Morante, Italo Calvino, Passolini, Sciascia, amb el neorealisme i un cinema sorprenent, de Visconti i Rosellini a Bertolucci. Amb pensadors com Norberto Bobbio, Flores d’Arcais o Umberto Eco, historiadors com Carlo Cipolla i Carlo Ginzburg, editors com Einaudi, Feltrinelli i Calasso. Amb economistes com Piero Sraffa o Sylos Labini i sociòlegs com Ferraroti. Sense oblidar el lligam del passat i la recuperació dels grans del Risorgimento i les Llums i de la millor tradició democràtica i antifeixista, dels germans Rosselli a Antonio Gramsci. Els primers, abanderats d’un “socialisme liberal” assassinats pel feixisme, el segon mort a la presó de Regina Coeli el 1937.
Tot plegat causava un fort interès, fins i tot passió desbordada, capaç de deixar de costat o de fer passar per alt aspectes menys amables d’Itàlia, com ara la penetració tentacular de la màfia, la corrupció, les trames fosques del sottogoverno, la influència excessiva del Vaticà i el clericalisme. O la durada i arrelament social del feixisme de Mussolini, que entre altres coses instigà la guerra civil espanyola, envià 70.000 soldats a ajudar Franco i bombardejà -causant milers de víctimes civils- les nostres ciutats (Barcelona, Granollers, Badalona, Sagunt, València, Alcoi, Alacant, etc.).
S’ha dit que Itàlia és un laboratori del futur. Potser sí. El panorama falaguer posterior al feixisme es va omplir d’ombres després. Vingueren els anys de plom, amb una acció armada demencial de l’extrema esquerra (les Brigades Roges) i l’estratègia de la tensió dels neofeixistes, lliurats al terrorisme i a la conspiració contra la democràcia. Després seguiren anys complicats: la bombolla de la corrupció, el daltabaix del sistema polític, l’aparició de moviments confusos, però clarament reaccionaris, com la Lega Nord i el triomf de Berlusconi. Una novetat de la marca Itàlia. El polític-empresari, mediàtic i cínic, populista i milionari, que s’ho menjava tot i promovia la futbolització de la política. Tingué molts imitadors.
I la darrera innovació, el govern de l’ex-neofeixista Giorgia Meloni, amb el suport de la dreta homologada, que per primera vegada des del 1975 ha dut al capdavant d’un país important de l’Europa Occidental l’extrema dreta. Primer Berlusconi i ara Meloni son una altra Itàlia, que ja no podem admirar. I que ens mou a indagar i aprofundir en la història, els canvis socials i la substància moral i cultural del “laboratori italià”.
També Mussolini fou innovador i tingué mols imitadors. I no fou un fenomen episòdic, sinó una inflexió arrelada en la història italiana, en una conjuntura crítica, i amb gran irradiació exterior, acollida al principi amb interès i respecte per molts conservadors i liberals europeus. Recordem que el feixisme arribà al poder a Itàlia el 1922 amb suports considerables. També mitjançant una gran violència, certament, però localitzada: batusses, escaramusses, oli de ricí, pallisses, assassinats. Trobà l’oposició de socialistes, sindicalistes, comunistes, però la desarticulà. Mussolini conjurà l’espectre de la Revolució amb la seua pròpia paròdia de revolució. Els trens arribarien puntuals i prometia un Imperi... L’establishment -la vella política, el rei, els industrials, l’aristocràcia, els terratinents- col·locà Mussolini al poder, i des d’ací aconseguí consensos populars, alhora que neutralitzava els opositors -amb presó, confinaments i assassinats. Va establir una dictadura totalitària, acabà amb el règim liberal i la democràcia parlamentària. A Espanya, on captivà la imaginació de molta gent de dretes, el feixisme només va poder imposar-se després de tres anys de guerra, una certa diferència... I ara? Doncs, ara Giorgia Meloni és presidenta del govern italià, i Santiago Abascal un polític en hores baixes després del 23 de juliol.
Però tornem a Mussolini. Abans que res, un nacionalista extremista i radical, admirador de la força, el poder i el domini, un megalòman que va aprofitar a fons -a base de retòrica, males arts i coacció- el malestar d’un poble castigat i d’un país relativament endarrerit -exclòs del festí- que sospirava per algun tipus de regeneració i incorporació a la prosperitat moderna, al cercle de les “grans potències”, via que oferí el feixisme amb derivades imperialistes i evocacions romanes a Líbia, Etiòpia, Albània, i el Mediterrani en general. Compensacions enganyoses, falses eixides per a un poble d’emigrants amb regions miserables, de Roma cap avall i a les illes.
¿D’on venia Mussolini, com va arribar al poder, com va construir el règim, com va eixamplar les bases de sustentació, com va guanyar-se les masses que el seguien, com va exercir el poder, com es va situar en l’escena internacional, com va acabar duent Itàlia al precipici de la mà de Hitler en la Segona Guerra Mundial?
Hi ha molts llibres d’història que ho expliquen. La narració dels fets i les interpretacions no n’han mancat, fins i tot darrerament alguna ambiguament exculpatòria a càrrec de Renzo De Felice. Però la història -i la historiografia- ha condemnat sense pal·liatius Mussolini com a artífex d’un règim totalitari de dictadura personal, basat en la propaganda, la censura, i la repressió de la policia política, la sinistra O.V.R.A. Com a enterramorts de la democràcia i la llibertat a Europa. També com agressor de pobles sotmesos. Com a còmplice de Franco. I com a sequaç de Hitler, que arrossegà Itàlia a una guerra desesperada i a la destrucció final. Com a promotor de lleis antisemites i botxí dels jueus italians. La retòrica arrogant, els enganys de gat vell i el favor de Hitler no li serviren al final. Acabà penjat cap per avall en una gasolinera del Piazzale Loreto de Milà el 1945.
Les claus crucials, explicades com mai, per a entendre sota una nova llum, nítida i esclaridora, Mussolini i el feixisme -els anys de formació, la presa del poder, l’establiment del règim- es troben en l’obra, encara in progress, de l’escriptor Antonio Scurati, en els dos primers volums: M. El hijo del siglo (2020) i M. El hombre de la providència (2021), traduïts al castellà en Alfaguara. Ara se n’ha publicat el tercer volum, M. Los últimos días de Europa, versió de Carlos Gumpert. Amb la seua tècnica habitual de narrativització sòbria apegada a la realitat factual i documental -fent ús de premsa d’època, arxius, memòries, biografies, dietaris, etc.- Scurati explica en aquest volum els anys 1938-1940. Descriu pas a pas com es va arribar a la Segona Guerra Mundial (setembre 1939), buscada conscientment per l’Alemanya nazi, temuda però finalment acollida amb entusiasme per l’aliat italià. És la història d’un sotmetiment, Itàlia no era una potència militar ni econòmica, moltes veus feien advertiments, però al final dominà la subjugació del Führer i sobretot l’expectativa matussera de treure’n rendiments i Mussolini declarà la guerra a França i Gran Bretanya el 10 de juny de 1940. Un segon gran tema hi son les infames lleis racials de Mussolini, del 1938, adreçades contra els jueus italians, que va fer aprovar sense escrúpol per a complaure Hitler. Amb el rerefons d’una història trepidant i basada en documents clau, sobresurten els perfils psicològics de Mussolini i el seu gendre, el bocamoll i inconseqüent comte Ciano, que acabaria afusellat. I també de tota una galeria de personatges representatius, que en conjunt projecten la imatge viva d’una època brutal, que evoca olors forts: a cuiro, a fusta, a trementina, a gasolina, a ferralla, a fum, a femta, a carn cremada...
“Els darrers dies d’Europa” és un bon títol. Respon fidelment a una realitat històrica, perquè Europa ja no tornà a ser Europa.... Un conjunt molt complex de causes diverses, i d’accions i inaccions d’individus concrets, grups socials i institucions hi conduïren. També la manca d’escrúpols de les elits, les indecisions de les democràcies i l’obnubilació ideològica. Inclosa la dels qui com Ciano i el seu sogre es burlaven del primer ministre britànic Chamberlain perquè duia paraigües. Amb un psicologisme infantil creien que això era un signe de la feblesa i decadència dels anglesos, que no lluitarien. No imaginaven que aquell polític escanyolit i amb gavardina que menystenien havia aprovat ja plans de contingència per a enfonsar l’orgullosa Marina Reale italiana. Com així va succeir en la batalla de Tarento, novembre de 1940. I tant que lluitarien els britànics! Com digué Churchill, que substituí Chamberlain: “Lluitarem a les platges, lluitarem als aeròdroms, lluitarem als camps i als carrers. Lluitarem als turons, no ens rendirem mai!”
Amb els llibres de Scurati s’aprenen moltes coses i es recupera la lectura compulsiva. No es poden deixar. I alhora aporten més matèria al debat tan viu sobre història i narrativa. Un mestre del gènere, sense cap mena de dubte. Segons Enzo Traverso “aconsegueix que la història siga tan bategant com la intriga d’una novel·la”. Però la història que explica no s’aparta ni un centímetre dels fets documentats. Vet ací l’art, la dificultat, el mèrit.
0