Fa poc l’editorial Austrohongaresa de Vapors ha publicat la traducció al valencià de l’obra de Manuel Vicent Tramvia a la Malva-rosa, a càrrec de Miquel Alberola. Una iniciativa lloable, que restitueix un llibre amb un component molt important de memòria de la València que va conèixer als anys cinquanta i primers seixanta, abans de traslladar-se a Madrid, on ha viscut i ha desenvolupat una trajectòria literària i periodística vertaderament reeixida. Manuel Vicent, que va nàixer a la Vila-vella el 1936 i estudià la carrera de Dret en una València encara amb aires de postguerra, la retrata amb bon ull i un punt de nostàlgia. El 1966 va publicar la seua primera novel·la, Pascua y naranjas.
Poc temps abans l’editorial Lletra Impresa havia tret a la llum la traducció de l’obra de Rafael Chirbes La bona lletra, a càrrec de Carles Mulet. Una altra iniciativa valuosa, que recupera un llibre que explica moltes coses sobre els orígens d’un autor nascut a Tavernes de la Valldigna el 1949, però que per les dures circumstàncies que visqué hagué d’allunyar-se de la seua terra. Va viure molt de temps a Castella, Extremadura o Madrid, fins que ja els seus darrers anys s’instal·là a Beniarbeig, a la Marina Alta, on va morir el 2015. A L’Espill es va publicar una llarga entrevista amb ell, a cura del seu amic Josep Bertomeu, on explicava la seua peripècia vital i la seua relació amb la llengua.
Recentment el poeta Francisco Brines (1932) ha rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. El lliurament de la distinció, molt simbòlic, es va fer a la seua casa d’Elca, a Oliva, el seu poble. Hi van participar el president de la Generalitat Ximo Puig, el de les Corts Enric Morera i la consellera de Transparència Rosa Pérez, representants de les tres forces polítiques que donen suport al Govern del Botànic.
De Brines, autor de Las brasas, el seu primer poemari del 1959 (publicat el 1960), no hi ha cap traducció -potser algun poema espars en alguna publicació recòndita-, però es pot entendre en el context de les lògiques prioritats editorials. Com tampoc no hi ha cap traducció al català -fins on jo sé- de Juan Gil-Albert. En canvi, si que n’hi ha d’altres clàssics com Blasco Ibáñez o Gabriel Miró. I d’Azorín es va traduir recentment el seu gran llibre València, una evocació penetrant i seductora de la València que va conèixer, la València de Blasco Ibáñez i Teodor Llorente.
Fa uns anys des de Publicacions de la Universitat de València vàrem intentar traduir al valencià l’obra de Juan Gil-Albert Concierto en “mi” menor (La Caña Gris, València, 1964). Aquell llibre memorable que comença així: “La muerte de los demás me ha impresionado siempre más que la mía propia, de mi muerte. Mi muerte, en verdad, me preocupa poco. Es como si no hubiera nunca de producirse o como si estuviera ya rebasada.” Aquest llibre subtil que trena els records amb el ritme d’una composició musical, el volíem incloure a la col·lecció “Breviaris”, però no fou possible. Una neboda de Gil-Albert, titular dels drets, no ho veia gens clar i donava llargues. Tanmateix, ja teníem previst un traductor possible, el poeta i escriptor de Gandia Josep Piera, que sens dubte hauria fet un gran treball i hauria traslladat la sensibilitat gilalbertiana a la nostra llengua.
Certament, la Renaixença encetada entre nosaltres per Llorente, Querol i Constantí Llombart no va quallar -per motius històrics i socials entenedors- en moviments sòlids com el Modernisme i el Noucentisme, capaços de donar cos i entitat a una literatura i a un públic lector importants, d’arrelar socialment. De fet, la Renaixença restà ajornada fins que començaren a reunir-se les condicions socials necessàries, cosa que començà a esdevenir-se a partir dels anys seixanta.
La precarietat i fins i tot la indigència cultural foren la nota dominant fins ben entrat el segle XX. No s’havia consolidat una tradició prèvia capaç de sobreviure o sobreposar-se a l’onada repressora i castellanitzadora dels anys del franquisme. Educació en castellà, denigració del valencià com a llengua de cultura, manca de referents, desdibuixament de la tradició cultural pròpia, inexistència d’editorials amb cara i ulls i de plataformes de publicació... tot plegat són elements que expliquen evolucions i tries personals.
Tanmateix, des de mitjan anys seixanta començaren a canviar les coses, a partir del prim fil d’una tradició esquifida i en part anacrònica simbolitzada per iniciatives com Torre o Sicània, d’altra banda d’un valor innegable en el seu moment. Es va produir una revolució cultural inaudita, amb Joan Fuster com a protagonista indubtable. A partir de la generació dels seixanta tot va canviar. La literatura valenciana encetà un camí de plenitud. Fins aleshores tot penjava d’un fil. En 1956 Fuster sols va poder fer el recompte de 15 llibres publicats en valencià (i això estirant el terme i al marge de valoracions). Ho va fer a la seua col·laboració “Panorama literari valencià durant el curs 1955-1956” apareguda al volum Cap d’any 1957 de l’editorial Raixa. Un text que és com una radiografia fidel, però desoladora, d’una realitat marcada per la penúria i el subdesenvolupament.
Els tres autors esmentats més amunt -Manuel Vicent, Rafael Chirbes i Paco Brines- tenien com a llengua materna el valencià. Han fet la seua obra en castellà, i han gravitat tots tres -per motius professionals o vivencials- cap a Madrid. On hi han trobat ressò, relacions literàries i oportunitats professionals. Quan es formaven com a escriptors la hipòtesi d’una literatura valenciana en llengua pròpia era incerta, vaga o directament inexistent. El context polític i social -el franquisme triomfant i les insuficiència o la manca de públic lector- foren factors determinants. Hi havia més elements, és clar. Però la història és la que és. En aquells anys es va jugar el futur de la nostra llengua i cultura. L’esclat que va conèixer llavors o poc després amb Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Valor, Raimon, Joan Francesc Mira, Josep Iborra, Antoni Seva, Emili Rodríguez-Bernabeu i després amb Amadeu Fabregat, Isa Tròlec, Josep Lozano, Josep Piera o Marc Granell, o Ferran Torrent després, i la multitud d’iniciatives paral·leles i complementàries, expliquen en part un present decididament més falaguer. Per descomptat que abans hi hagué altres autors i autores fidels a la llengua com Carles Salvador, Xavier Casp, Maria Ibars, Maria Beneyto (aquesta, bilingüe) o Joan Valls, però malauradament no pogueren estructurar una literatura amb la capacitat necessària de projecció social, d’irradiació. La dialèctica entre autors i públic, entre literatura i societat, té ressorts implacables, per bé que sovint dona sorpreses.
Els tres grans escriptors als quals he fet referència ací han de ser considerats i enaltits per la seua obra, que és d’una vàlua extraordinària, i cal entendre les circumstàncies que els varen condicionar. A ells, fills dels anys quaranta i cinquanta, no els va arribar o el arribà tard la gran onada, el tsunami de recuperació de la llengua i la dignificació de la nostra cultura que sacsejà la societat valenciana a partir de 1962 i que prengué embranzida als anys setanta, en sintonia amb el que passava a l’àmbit lingüístic català. En qualsevol cas, cap dels tres ha fet mai antivalencianisme o ha menyspreat l’esforç cultural al voltant de la llengua i la tradició cultural que es reflecteix als volums (més de 60 ja) de la Biblioteca d’Autors Valencians que publica la Institució Alfons el Magnànim. Més aviat, al contrari.
I això és una cosa que cal valorar d’una manera molt especial.
0