Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Ábalos se resiste a dejar el acta y se enfrenta a la ruptura con el PSOE
El Poder Judicial rechaza sancionar al juez que llamó "psicópata" a Sánchez
Opinión - Mejor irse antes de que te echen. Por Esther Palomera
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Llegir l’Espill, de Jaume Roig

Gustau Muñoz

1

Llegir la novel·la en vers Espill és una experiència recomanable: interessant i alhora pertorbadora i altament suggestiva. Va ser escrita el 1460 per un personatge conegut i ben documentat de la ciutat de València, el metge Jaume Roig. Aquest cavaller valencià vivia al carrer dels Cordellats, que trobem a tocar de la Llotja, i esmenta sovint la plaça del Mercat i el carrer Bosseria, escenaris actuals i vius, per on hi passe quasi tots els dies. És un doll de llengua, ple de mots i expressions que alguns inquisidors actuals condemnarien (pagesos, doncs, noia, avinentesa, gosar, esglai...), desenes de paraules proscrites per alguns aspirants a censor que voldrien empobrir el valencià/català i reduir-lo a un patois infecte, col·loquial, molt pobre, impotent davant la supèrbia d’un castellà excels -culte, acadèmic, divers, expansiu, normatiu- que no renuncia a res ni s’està de res. Em sap greu, però les bajanades d’una certa tropa que escomet contra el valencià normatiu i culte d’ús a hores d’ara generalitzat en una societat alfabetitzada i escolaritzada fan feredat, perquè l’erren de cap a cap. El castellà s’imposa per altres motius...

El cas és que Spill (conegut també, en algun cas, com Llibre de les dones) és un text fabulós, ple de troballes. Deixeu de banda la diatriba anti-femenina que traspua, tan lamentable com clarament d’època. És tan bèstia que no se sap mai si ho diu seriosament o com a recurs literari, perquè Espill és una sàtira que busca la comicitat. Tot hi cap, fins els prodigis o miracles més inversemblants sempre que provoquen o sotraguen el lector. Prepareu-vos per a entrar en el món d’idees i sentiments d’un valencià culte -metge i lletrat- del segle XV. Fa ja molts anys... El text es salva per ell mateix, perquè és increïblement ric, enginyós, amb una rima “martellejant” plena d’efectisme. Com a tal, planteja el dilema de tota la literatura: artifici o document, una brama descordada o reflex d’un corrent d’idees o d’una experiència?

En tot cas, caldria dir que la vivència primària quan es transforma en matèria literària obeeix a altres lleis, a un fur propi, recognoscible. Spill és un exemple fabulós de tot això. Cal bandejar per tant les reserves lògiques i entrar en el text -no és tan difícil- on un autor, en primera persona, a manera d’autobiografia, explica les seues aventures, desventures, matrimonis i males experiències amb les dones. Així, en general.

Ho diu seriosament o fa paròdia? No se sap... Sí, en un temps reculat era un gènere acreditat, aquest de l’atac inclement a les dones, amb precedents coneguts en la literatura del seu temps i anterior. Les dones eren mal considerades en la patrística i l’escolàstica, filles d’Eva al capdavall. Per bé que la reivindicació de la Mare de Déu, com a la Vita Christi de Sor Isabel de Villena volia fer-hi un contrapès.

El jo narrador de Jaume Roig descriu amb detall i molt d’humor -de vegades, negre o notablement àcid- les seues experiències nefastes amb les dones, i només en salva dues, la seua esposa Isabel Pellicer, i la mare de Déu, la Verge Maria. Cap ni una de la resta assoleix el model sublim que exposa en un moment determinat, quan esmenta el que les dones han de tenir, sentir i saber: “és a dir, de virtuts, de bondats, de sol·licituds, d’estalviar i de mesurar, de guardar i de proveir, de tallar i de cosir, d’habilitat manual, de soltesa en tot, d’honrar i de dissimular, d’estimar i de servir, de complaure en tot i no desplaure mai, d’obeir de pressa, de guardar un secret”.

Hi havia doncs un model excels de virtuts, que posava les dones “al seu lloc”, en el solc de la subalternitat amatent. La diatriba es mantingué en el temps, i fins fa quatre dies. Predominava el vituperi, d’arrel medieval. Després vindria la crema de bruixes... Tot molt brutal, com l’esquarterament, la crema d’heretges, l’assalt als calls jueus, la croada contra les fetilleres i dones considerades bruixes en general. El procés de civilització a Europa no fou fàcil ni planer. Calgué controlar la superstició popular i les falses eixides -que sovint atiaven el foc- eclesiàstiques. Un procés inacabat? Raonablement resolt, definitiu, o reversible? La garantia de drets, igualtat, dignitat i integritat de les persones és un bé molt valuós que té una història intricada. Assentat per a sempre, sense retorn? Una pegunta incòmoda... Convé plantejar-se-la, si més no, a la vista d’esdeveniments i situacions que tenim ben presents.

Però tornem a l’Espill. La filòloga Antònia Carré ha publicat aquests dies una versió no completa, però molt àmplia i ben resolta, del llibre de Jaume Roig traslladat a prosa moderna. No m’agrada el l’expressió “traduïda” en aquest cas, la trobe impròpia, perquè el que hi fa és una adaptació. El volum -Jaume Roig, Espill, traducció i postfaci d’Antònia Carré, editorial Cal Carré, 2023, 170 pàgines- té la gràcia que reordena en frases seguides el text en vers i permet una lectura fàcil. De fet, Antònia Carré aprofita una part substancial de l’edició que ella mateixa havia publicat, en aquest cas completa, a l’editorial Quaderns Crema el 2006, amb una Introducció àmplia i explicativa. Aquí acarava el text versificat original a dues columnes amb l’adaptació en prosa modernitzada, però el volum feia en total 890 pàgines. Aquesta temptativa de cercar lectors nous per a Espill és valuosa i cal esperar que tindrà efecte. Es llegeix molt bé, perquè resol molts dels trencacolls del text original, com les elisions, abreviacions, etc., que l’autor practicava per aconseguir la mètrica desitjada.

Els clàssics més antics presenten de vegades dificultats de lectura i també de difusió, perquè sovint arriben en edicions crítiques o semi-crítiques, gens adequades per al lector normal i corrent dels nostres dies. Una edició magnífica d’Espill és la d’Anna Isabel Peirats a la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució Alfons el Magnànim, apareguda el 2021. Un volum manejable, llegívol, amb una Introducció de gran solvència (“Jaume Roig i l’Espill”). Totes les claus de lectura de l’obra, el context, l’origen del text, dades sobre el manuscrit original -que es conserva a la Biblioteca Vaticana-, sobre l’autor i el seu temps, hi son consignades. Un gran treball, com també ho és l’edició crítica -supose que “definitiva”- de l’obra a cura de la mateixa Anna Isabel Peirats publicada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2010, amb una presentació d’Albert Hauf. Spill de Jaume Roig (edició, transcripció i notes d’Anna Isabel Peirats), es va publicar en dos volums: un d’Estudi Introductori exhaustiu sobre l’autor, el text i l’obra, i l’altre d’edició pròpiament dita. Una meravella d’edició que fa justícia a aquesta “obra extraordinària, tant per la riquesa de la llengua... com per l’exuberància del missatge, ple d’ambigüitats, o la peculiaritat d’una dicció esculpida, vers a vers, a colps de rima cantelluda...”, com escriu Albert Hauf.

El 2014 Antònia Carré va publicar-ne una edició crítica a l’editorial Barcino, dins la col·lecció “Els nostres clàssics. Autors medievals”, que és la base de les successives publicacions de l’autora. L’origen n’és un treball acadèmic dirigit per Lola Badia. Així doncs, comptem almenys amb dues edicions crítiques contemporànies d’aquesta obra, cosa molt normal en el camp de l’erudició filològica.

Espill de Jaume Roig, de tota manera, no ha tingut tanta fortuna, en el terreny de les recuperacions i actualitzacions, o de la integració en l’imaginari, com la poesia d’Ausiàs March o el Tirant de Joanot Martorell. Alguna cosa hi han tingut a veure, probablement, les peripècies editorials. No era fàcil trobar edicions accessibles, tot i que no han mancat les temptatives d’establir i publicar el text, al llarg del temps. Tinc davant meu, per exemple, una edició a cura de Francesc Almela i Vives, del 1928, a l’Editorial Barcino, en la col·lecció “Els nostres clàssics”. Interessant edició, però gens còmoda de llegir, que prenia com a base la de Roc Chabás del 1905, i que porta com a títol Llibre de les dones, o Spill. La història editorial d’aquesta obra imprescindible del nostre llegat literari té també gran interès i ens podria explicar moltes coses.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats