Des de la seua publicació, Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas ha estat un dels llibres més llegits -i diria que estimats- de la nova literatura valenciana, la que va trencar definitivament amb el tòpics, les insuficiències i els anacronismes d’una producció que havia vist arrencats de soca-rel els brots o les llavors de modernitat que l’època optimista de la República -els mítics anys trenta- havia introduït en un llegat ja una mica arnat. Sembla increïble, però la regressió literària -o l’estancament- es pot induir i forçar. El franquisme ho va aconseguir. La cultura valenciana, que havia reviscolat amb força, es va esllanguir durant les llargues dècades de foscor. Les propostes de Torre o de Sicània, posem per cas, eren no ja voluntaristes i precàries, sinó anacròniques, desfasades, a l’alçada dels anys cinquanta i seixanta. L’exili d’uns, l’exili interior d’uns altres, i el confinament cultural de tots enmig d’un règim de censura i de castellanisme triomfant, d’una mediocritat paorosa, varen estamordir els supervivents. Que en algun cas tornaren al paisatgisme sentimental i als cànons d’una Renaixença llorentina que realment no tenia res a dir, culturalment, a l’Europa de la postguerra. Teodor Llorente, vols dir? Xavier Casp? Les Nostres Faulelles? En l’època de René Char, Sartre, Camus, Celan, Max Frisch o Elio Vittorini? Després de Thomas Mann, Kafka, Auden, Virginia Woolf o James Joyce?
Però res no dura eternament. A la segona meitat dels anys seixanta i als setanta, de sobte, es va produir un canvi. Un canvi radical. Posaré noms: Amadeu Fabregat amb Falles folles fetes foc, Joan Francesc Mira amb El desig dels dies, Josep Lozano amb Crim de Germania, Vicent Andrés Estellés amb Llibre de meravelles. Isa Tròlec amb Ramona Rosbif. I, per descomptat, les cançons de Raimon i l’obra incommensurable de Joan Fuster. Allò sí que era una altra cosa, homologable, amb aspiració de contemporaneïtat i exigència de qualitat en termes comparatius. Si hi afegim l’obra dels historiadors, geògrafs, filòlegs, assagistes, sociòlegs, economistes, estudiosos diversos, que introduïen noves disciplines o actualitzaven les de sempre, i la irrupció de la Generació dels 70, allò fou una vertadera revolució cultural.
En aquesta nòmina literària s’inclou, amb naturalitat, l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas, sobretot Matèria de Bretanya. Hi ha denominadors comuns en totes aquestes obres, que els crítics, imagine, hauran assenyalat. La mirada vers el passat, la reconstrucció d’un temps pretèrit, d’una trajectòria, la recerca de referents col·lectius, la redescoberta de grans autors oblidats, la insistència en la densitat de l’experiència quotidiana, el desig desinhibit d’obrir finestres i d’aconseguir la plenitud personal i la llibertat col·lectiva, la indagació en la identitat d’un poble, la nostàlgia d’un País que no havia pogut ser i que finalment es pensava que seria, la dialèctica entre la vivència personal i la peripècia col·lectiva.
Tampoc eren temes tan trencadors o rabiosament originals. Ni tan sols la forma no ho era, malgrat les provatures de Fabregat, que en termes de literatura comparada tampoc no inventava res... Però en el context valencià allò fou una eclosió, un trencament. L’important era la decisió, el llenguatge, les solucions innovadores lluny de pintoresquismes, la qualitat de la prosa, la mirada. Sobretot això.
Fou una inflexió, un capgirament, l’eixida d’un atzucac. Un món agonitzava -la societat agrària tradicional- i calia celebrar-lo, però no en termes de veneració sentimental i acrítica, sinó com a clau per a obrir el pany de la modernitat i de construcció d’una vita nova en un País abocat a escriure una nova pàgina. La celebració del passat, tractat amb el sedàs de la crítica històrica i com a ingredient indefugible del futur. Una mena d’Aufhebung hegeliana (negació i alhora conservació en una síntesi superadora).
Carmelina Sánchez-Cutillas s’insereix en aquest procés i és com una baula en el temps, una connexió inesperada i lluminosa. Nascuda el 1927 va escriure aquesta evocació altament personal, entre costumista i autobiogràfica, però d’un lirisme esborronador que marca el to, i literàriament reeixida, que és Matèria de Bretanya als anys setanta (potser ja abans: cap al 1967, fou un llibre de llarga gestació). Va guanyar el Premi Andròmina i es va publicar el 1976, amb un pròleg entusiasta de Pere Maria Orts.
Carmelina sempre va destacar la influència i la companyia del seu avi, Francesc Martínez i Martínez (1886-1946), un terratinent i erudit d’Altea, enamorat de les “coses valencianes”, i un valencianista persistent, tot un personatge molt del segle XIX encara, encaparrat amb Cervantes i el Quixot (el va traduir al valencià), que vivia en un casalot de Ciutat Vella a València, i tenia també casa a Altea. Però cal entendre bé que volia dir ser “valencianista” en els termes d’aquests patricis benestants, propietaris rurals en origen, que no varen trencar amb les arrels, ans al contrari, que les reivindicaven. Una petita tradició patriòtica, que inclou Nicolau Primitiu, Pere Maria Orts, Martí Domínguez Barberà i Francesc Martínez i Martínez. Potser algú més, com Gaietà Huguet a Castelló.... Una nòmina no gaire extensa, no tant, en qualsevol cas, com els equivalents a Polònia o a Irlanda, que dugueren endavant, en la seua època, les respectives renaixences coronades amb la independència, passat el temps i els conflictes consegüents... Però atenció a aquests personatges benestants d’inserció inicialment comarcal (Sueca, Benidorm, Algemesí, Altea, Castelló) que no reneguen del seu país i de la seua llengua. Històricament han estat importants. Malgrat les oscil·lacions i les pressions derivades de la seua condició social.
La neta va escriure la biografia del seu avi: Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano, publicada en 1974, un llibre ple de notícies interessants i també una “Semblança de don Francesc Martínez i Martínez” inclosa al volum Coses típiques de la Marina, la meua comarca (1970), una tria o “refosa” que va fer Manuel Sanchis Guarner a partir dels tres volums Coses de la meua terra, recull de tradicions i folklore que Francesc Martínez havia anat publicant, espaiadament, el 1912, el 1920 i el 1947 (aquest darrer, pòstum). El lligam amb l’avi, de qui recull l’estima per la llengua i la cultura del seu poble, és fonamental.
Per a entendre millor Carmelina Sánchez-Cutillas, hereva d’aquesta nissaga, i alhora dona extraordinària i d’una personalitat fora del comú, disposem a hores d’ara d’una aportació molt interessant, el llibre que li ha dedicat el seu fill Lluís del Romero, La meua cambra més estimada (Vincle, 2020). Aquesta història té força.
Carmelina visqué la infantesa, els estius i les vacances a Altea i s’impregnà de la llengua i les vivències d’un poble valencià de la Marina Baixa que conservava un component molt fort de cultura popular, començant per la llengua, viva i omnipresent. Els seus pares li havien parlat en castellà, però l’avi Francesc esmenà la situació, i l’envià a “costura” en contacte amb les xiquets i xiquetes del poble, superant doncs les marques fatídiques de la distinció social. “No s’és res si no s’és poble”, que diria Vicent Andrés Estellés...
Tanmateix, en casar-se encetà una vida burgesa de ciutat convencional, amb domicili a la Gran Via o a Cronista Carreres, tingué quatre fills, i no els transmeté la llengua (el fill se’n dol en una nota a peu de pàgina). D’alguna manera mantenia una doble vida: mare de família convencional a la València castellanitzada del franquisme, i continuadora de la tasca erudita i dels ideals valencianistes de l’avi a la cambra pròpia de què gaudia a sa casa. Des d’on podia elaborar l’enyorament pregon que sentia de l’alteritat, d’una altra vida, començant per l’autenticitat de poble que guardava als records d’infantesa i adolescència. Va treballar als arxius, va publicar alguns articles de tema històric, va escriure poesia, va conrear l’amistat amb Sanchis Guarner (a qui considerava “mestre i amic”) i amb Pere Maria Orts. Als primers anys setanta es deixava caure per la llibreria Ausiàs March, al carrer Ambaixador Vich, de València, on enlluernava Toni Mestre i Frederic Martí. Una senyora tan elegant que parlava valencià i s’interessava per la nostra cultura!
Matèria de Bretanya és un llibre molt ben pastat, que sedueix el lector. L’encert rau en la veu de la narradora que trena subtilment records, evocacions, sensacions, episodis i vivències. No té estructura de novel·la ni és, pròpiament, un llibre de memòries. Una amiga de l’autora parlava de “petits poemes en prosa”. Li va sortir molt de dins. S’aguanta molt bé. Tants anys després de la seua aparició, la qualitat literària que s’hi percep de seguida el fa absolutament vigent. Per un altre costat, la poesia de Carmelina -com ara Conjugació en primera persona, del 1969, amb pròleg de Vicent Andrés Estellés, dedicat “A mon avi, el d’Altea, tan llunyà en el temps.., tan present en la meua memòria” o Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976)- és també d’una qualitat innegable i bé mereixeria una recuperació adequada, una bona edició de l’obra completa. No ha tingut una recepció escaient, em sembla, però Ferran Carbó la inclogué al seu cànon particular: Quinze poetes valencians del segle XX (2005).
Al llibre de Luis del Romero Sánchez-Cutillas, subtitulat La biblioteca de Carmelina Sánchez-Cutillas s’aprenen moltes coses sobre la personalitat i el rerefons de la nostra escriptora. L’autor ha disposat de material inèdit, de cartes, de testimoniatges directes. Es resol una mica el misteri del sentit que tenia per a ella un llibre que alguns, de manera exagerada, han considerat una novel·la. S’hi fa llum sobre el paper dels seus consellers més directes, com Sanchis Guarner o Pere Maria Orts. Sobre el seu món d’idees, la influència de l’avi, la tasca com a historiadora, els imponderables de la vida familiar en una època determinada i en un medi social concret. Sobre la importància que tenien per a ella els llibres, la biblioteca, el passat dels valencians, les llegendes artúriques, la lírica trobadoresca, les grans figures de la història del País...
I s’hi entreveu -cosa sempre tan difícil- el fons personal, el perfil humà, la personalitat esquiva i extraordinària, d’una dona valenciana del segle XX que fou, sí, una gran escriptora. Ja és hora que es reconega com cal. Aquest llibre, que en descriure la seua biblioteca la descriu a ella, és una gran aportació, i es llig amb deler.
1