Arran de la Fira del Llibre de Valencia s’han alçat algunes veus crítiques pel que fa al que en podríem dir -molt en general- la política del llibre. No tant la política institucional, que també, sinó més en general, la de les editorials i els diversos agents que intervenen en la producció i difusió del llibre valencià. Es fa tot bé? No hi ha dèficits propis i auto-generats mereixedors d’autocrítica? La derivació a culpes alienes al sector, no fa el paper d’un victimisme paralitzant que en dificulta la millora? És tot culpa de la manca o de la insuficiència de les ajudes públiques? En aquest sentit raonablement crític s’han manifestant, amb bones raons, Xavier Aliaga (“Lectors, llibres i llengua: canviem per favor el discurs”) a El Temps, i Joanjo Garcia (“Adéu, Fira”) a Vilaweb. L’editora Àfrica Ramírez, per la seua banda, ha analitzat recentment amb agudesa els desenfocaments i la feblesa de la política institucional (de la Conselleria) en el terreny del llibre a la revista L’Espill 57, en un article que val la pena llegir detingudament, perquè situa molt bé la qüestió en termes comparatius.
Les ajudes o millor dit, la política pública pel que fa al llibre és i ha estat durant massa temps insuficient, comparada amb altres comunitats amb llengua pròpia. A la qual cosa s’afegeix la disrupció funesta que ha suposat la inexistència, al llarg d’un període crític, d’uns mitjans de comunicació públics que ajudaren, de manera correcta i adequada, al coneixement i a la difusió dels llibres i els autors valencians. Val a dir que aquest darrer aspecte comença a trobar solució i que determinades iniciatives de la Conselleria de Cultura sembla que van en la bona direcció, com ara el Pla de Foment de la Lectura.
Però ací voldria posar el focus precisament en els dèficits auto-generats que dificulten notablement la projecció del llibre valencià, l’entrada en un circuit comercial de més abast, el grau de difusió i penetració social a que té dret i a què cal aspirar. El detonant de tot plegat -dels dubtes i un debat tot just insinuat- són les xifres ridícules de lectura en valencià derivades d’uns estudis quantitatius d’altra banda sospitosos i contradictoris. Però sobretot de les dades més fefaents de les xifres de venda efectives dels llibres valencians en l’escaló de literatura i assaig, en el sentit més ampli, per adults. Un sentit tan ampli que inclouria tota la no-ficció, l’assaig, la narrativa, les novel·les, la poesia, els llibres de viatges, d’història, els llibres pràctics... en definitiva, el conjunt de la producció que se situaria al marge del llibre infantil i juvenil o dels llibres de text d’ús escolar, que són els capítols on les editorials valencianes tenen una incidència més gran.
Perquè socialment la tasca decisiva, a hores d’ara, és consolidar la lectura en valencià (o català) en sectors extensos de la població, com un mecanisme normal de retrobament amb la cultura pròpia i de creació o consolidació del necessari circuit editorial, que permetria la professionalització dels escriptors i la projecció, com a referents, d’un gruix d’autors amb els qual es podrien identificar capes significatives, també en termes quantitatius, de la societat. La cosa més natural del món, vaja, el que passa en les cultures i societats del nostre entorn.
En aquest sentit, convé fer una reflexió. Cal dir, d’entrada, que les editorials valencianes han fet i fan un gran esforç i han tingut encerts importants. S’ha de reconèixer i valorar. Tanmateix, davant les dificultats de penetració social, s’imposa una inflexió.
En general, les editorials valencianes haurien de renovar plantejaments. Buscar un públic objectiu adult. Promoure autors i autores amb les tècniques adequades. Modernitzar els procediments de preimpressió i la factura material dels llibres, els dissenys, les cobertes. Professionalitzar al màxim totes aquestes tasques. Aconseguir una producció estandarditzada, segells de qualitat, imatges de marca. Augmentar la qualitat de les propostes. Potser publicar menys, però millor. Replantejar el mecanisme (de vegades pervers) dels premis literaris que asseguren suport econòmic però que obliguen a publicar obres no sempre idònies. Buscar la identificació amb el públic adult, separant radicalment en termes d’imatge i de promoció la producció infantil-juvenil de la d’adults. Analitzar adequadament els desitjos, les preferències i les necessitats d’un públic que pot accedir als llibres en valencià, perquè coneix la llengua, però al qual li costa molt arribar. Superar estigmes. Posar l’accent en la qualitat, el que no vol dir limitar-se a llibres excelsos i minoritaris o d’arrel acadèmica. Ja no estem en l’època en què calia refermar l’alt nivell cultural de la producció valenciana, per contrarestar la imatge nefasta, de tipus sainet i xala, que se n’havia difós per part de la burgesia urbana i els seus portaveus. Avui toca promoure una gran oferta normal i de qualitat per a la societat de masses actual, integrada per unes àmplies capes mitjanes, sobretot professionals, que respiren, socialment i cultural, des de paràmetres diferents als de les velles elits, decrèpites i definitivament dimitides. O també d’algunes noves elits aspirants al recanvi. En contrast amb això, sectors molt importants de la societat valenciana -més enllà de matisos- no tenen tantes manies i podrien identificar-se amb una cultura moderna i pròpia, cosmopolita i autòctona, amb autors de casa i amb traduccions, en sintonia amb la resta del domini lingüístic, de qualitat. Perquè, nosaltres, d’aldeanos, res de res. De poble i de ciutat, sí. Però amb una voluntat de modernitat radical basada en el concepte de cultura d’un Blasco (en algun dels seus registres), de Renau i de l’Equip Crònica o de Joan Fuster, de la generació dels anys 30 o de la dels 60, sempre. I ara a l’alçada del món digital del segle XXI.
En qüestions d’edició, de promoció, de creació d’un ambient procliu al llibre i la lectura, d’establiment d’un circuit editorial, de política d’autor, d’estímul de la relació autors-públic, de la potenciació de referents, està tot -o gairebé- inventat. Cal fixar-se en què fan i com ho fan als països on tot això funciona. I deixar-se de simplificacions o excuses. Ni tota la culpa la té la manca d’ajudes, ni el llibre electrònic, ni Amazon, ni que la “gent no llegeix”.
Tot influeix, evidentment, però ¿per què no comencem per millorar radicalment les nostres ofertes i propostes? Cal fer-les més atractives, més interessants, més seductores.
Cal treballar per aconseguir mercats, per eixamplar el mercat interior i també per guanyar-ne exteriors. Totes les portes poden obrir-se. Cal saber trobar-ne la clau, que obrirà els panys. Cal incorporar autors d’altres entorns, començant per autors del mateix àmbit lingüístic, i per descomptat promocionar els nostres autors dins i fora. Conformar-se amb un mercat esquifit i subvencionat és una mala solució.
El llibre té un gran present i molt de futur. Mireu la Fira de Frankfurt: és l’aparador impressionant d’una gran indústria que ni de lluny dona mostres d’esgotament. Els formats electrònics són benvinguts, però són complementaris, no substitutius. Economia, societat, política i cultura, en realitat, formen un tot indestriable. Si anem cap a l’economia del coneixement, cap a un nou model econòmic, necessitem una societat lectora. De llibres. Que són els que desperten les consciències i les intel·ligències, i els que permeten una interacció pregona i enriquidora amb el text, amb l’escrit.
De vegades no ens n’adonem, o ens n’adonem escassament. Però les coses estan canviant. Registraré només un símptoma, entre altres que podria invocar. Recentment vaig poder assistir -en el marc de la Fira del Llibre, precisament- a la presentació del nou programa de llibres en format per a televisió (À Punt) “Una cambra pròpia”, que ja es pot escoltar en format radiofònic en À Punt Ràdio. Un bon equip. Idees clares i molt encertades. I la sorpresa d’una comunicadora jove extraordinària, Irene Rodrigo. Apassionada de la literatura i dels llibres, però amb una capacitat de comunicació i de convicció, amb una fluïdesa d’expressió i una frescor, que et deixa literalment bocabadat. Irene Rodrigo pot ser avui el símbol de les generacions joves ascendents, que ara prenen el relleu, que han hagut de bregar amb condicions molt adverses. Però que han aconseguit obrir via a base de talent i esforç. “Una cambra pròpia” és un programa de llibres solvent i molt original. Ben fet, seductor, absolutament modern, de qualitat, eficaç i exportable. I remarque això d’exportable. No en perdeu la pista. Aquest seria el camí...
0