Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda busca reconstruirse ante el nuevo ciclo político
El PP de Ayuso bloquea la investigación de los negocios de su pareja
Opinión - 'Un español cuenta algo muy sorprendente', por Isaac Rosa
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

El temps esquerp, de Raimon Obiols

0

L’editorial Arcàdia ha publicat -amb un gust editorial remarcable- llibres d’autors com Richard Sennett, Peter Sloterdijk, Zygmunt Bauman, Ramin Jahanbegloo, George Steiner, Judith Butler, Mary Beard o Avishai Margalit. Diria que són títols imprescindibles per a qui vulga estar al cas de l’aventura del pensament actual, i és un goig i una aportació cabdal que puguem trobar-los en català. Ara acaba d’incloure al seu catàleg un nou títol: El temps esquerp. Dotze apunts contra la decepció política, de Raimon Obiols.

Aquest és un llibre apassionat que, paradoxalment, o no tant, cerca de desapassionar els esperits en un temps convuls, “esquerp”. Raimon Obiols diu que no ha escrit un llibre sobre “el Procés”, però aquest magma que ha dominat la vida catalana (i de retop l’espanyola) al llarg d’un decenni llarg n’és el cor, el nucli, en un triple sentit: perquè s’aproxima a la genealogia o arqueologia del Procés, als estralls que ha generat i a les vies possibles per a superar l’impàs.

Les tesis del llibre -les idees de fons- son fàcils de discernir. El nacionalisme ha de ser rebutjat -tots els nacionalismes. La idea d’un Estat, una nació; i una nació, un Estat, és falsa i perillosa. Espanya no es trencarà, Catalunya no s’asseurà al Consell d’Europa. Cal superar “la trampa fatal de les obsessions identitàries”, que tant de rendiment donen als il·luminats messiànics i als aprofitats. Espanya no assimilarà Catalunya. No la farà entrar en un motlle indiferenciat. L’angoixa existencial, essencialista, de totes dues parts és una font de perill. La solució passa pel federalisme dels fets i el reconeixement mutu.

L’argumentació del llibre, tanmateix, és rica, frondosa. Si les idees clau son fàcilment discernibles, el doll d’arguments directes i indirectes no es deixa circumscriure sense deformar-lo amb fórmules sumàries.  L’aparell intel·lectual, els referents culturals, els petits apunts i digressions -mai tan allunyades del propòsit central del llibre- son d’una certa entitat: evocacions i citacions de Robert Musil, Paul Valéry, Albert O. Hirschman, Pierre Bourdieu, Hermann Broch, Jankélevich, Ernest Gellner i moltíssims més, de diversos camps del pensament, l’art i la literatura. Però sempre de manera pertinent i sense exhibicions d’erudició fora de lloc.

Pel que fa a l’arqueologia del Procés, hi troba elements precursors en el pujolisme, per la seua obsessió identitària i pràctica excloent del poder. D’alguna manera -que no acaba d’explicar massa bé- d’allò vingué això... Per bé que deixa ben clar que “l’origen del conflicte actual és degut, en bona mesura, a la insensata política del PP des del govern d’Espanya”. Però el pujolisme -al qual Raimon Obiols s’enfrontà com a cap de l’oposició i líder del PSC durant anys, sense gaire èxit- va sembrar una llavor que amb el temps, en la seua “etapa superior”, arran dels fets ben coneguts, en una conjuntura infausta, va desencadenar el Procés. Crida una mica l’atenció, tanmateix, la projecció de futur que dona al pujolisme, com si no hagueren existit els dos tripartits. El judici sobre Pujol -el seu gran adversari- és dur: “Pujol exercí el poder des de la idea imperiosa d’identitat, en detriment del bon govern, un desequilibri que ha quedat com una deixa”. L’al·lusió a la “deixa” és transparent. D’altra banda, fa un gran elogi de Prat de la Riba i la Mancomunitat, com a exemple de bon govern tot i les grans limitacions quant a competències i recursos.

A hores d’ara, contempla amb estupor els estralls d’una aventura política que no va preveure les conseqüències que podria arrossegar: “avui tenim un país dislocat, amb esquerdes, i podem arribar a una Catalunya indefinidament escindida per raons de llengua, cultura i emocions; partida en comunitats etnolingüístiques separades per sentiments impermeables d’identitat”. Mala peça al teler.

Obiols defensa el catalanisme, i la via federalista, el pacte, el diàleg, la transacció, les reformes. S’estima més les petites idees i els avanços pràctics que no la gran retòrica, les grans idees, la megalomania dels il·luminats, que a la fi provoca daltabaixos i causa ferides difícils de guarir. La transició democràtica li sembla que fou un moment favorable de pacte i transacció, que va donar bons rendiments. A la fi tot es va esquerdar, i l’autor tampoc aprofundeix massa en el per què. Algunes pistes, sí que en dona: “els centres de poder espanyols” -ni diu quins- ho acceptaren amb “respostes més aviat tàctiques, de reticència, més que no de voluntat veritablement transformadora”.

El llibre d’altra banda insereix el cas català en un context més ampli, el del nacional-populisme, el victimisme i l’expansió de “tendències antidemocràtiques que recolzen en sentiments d’inseguretat, insatisfacció i ressentiment”. Segons Obiols, vivim un d’aquests moments. Raó de més per anar amb compte. Crida l’atenció sobre els nacionalismes de petites nacions que es basen en l’etnicitat, que responen a situacions compromeses marcades per la por existencial: les petites nacional del centre i est d’Europa que va analitzar István Bibó, un autor que li va donar a conèixer Ernest Lluch i que caldria traduir. Tot aquest apartat, suggeridor, mereixeria en qualsevol cas una anàlisi detallada. Obiols defuig el victimisme, no vol aprofundir en les mostres de catalanofòbia que ell mateix ha viscut. És del tot conscient de la força inercial, anorreadora, del nacionalisme d’estat espanyol, però tampoc l’analitza massa. Potser hi trobaria algunes fonts de l’angoixa existencial que observa, més enllà de les obsessions identitàries del pujolisme i de les seues seqüeles. Perquè el quid de la qüestió és que ell mateix -Raimon Obiols- resultaria sospitós i inacceptable -enemic a abatre- per als “centres de poder espanyol” a data d’avui...

Cal llegir aquest llibre, que és intel·ligent, culte, subtil. Farcit d’idees i de referències, trena una argumentació més complexa del que és habitual. No agradarà gens els grans simplificadors. Té el mèrit de contemplar la realitat sense autoenganys. Però la premissa de la seua argumentació és la renúncia davant la força major. La força de la història o l’amenaça de la força en el present. I això no deixa de causar desassossec, perquè en principi quan hi ha un conflicte la via de solució més idònia és la del vot. Però sembla que és una vida barrada. L’acceptació dels fets consumats, no qüestiona la idea mateixa de la “democràcia”? Potser, en algun sentit. Però evita mals majors. I al cap i a la fi, segons Obiols, a Catalunya tampoc li ha anat tan malament -tot i els problemes que no amaga- comparada amb altres realitats mediterrànies, que convida a repassar (de Marsella a Alexandria o Alger, passant per Nàpols, etc.).

Raimon Obiols té vuitanta-dos anys i una llarga trajectòria política al darrere. És fill del pintor noucentista Josep Obiols. Ha estat diputat, candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, primer secretari del PSC i eurodiputat. No és el primer llibre que escriu. Un polític molt civilitzat, amb un carisma limitat o molt peculiar. La seua neboda Clara Ponsatí  (al seu llibre de memòries Molts i ningú, La Campana, 2022) el descriu com a molt seriós, callat i poc expansiu en les trobades familiars: “mai no contava res”. Això del carisma és intrigant. Sembla que és condició per a reeixir en política, però cal demanar-se: depèn només de la idiosincràsia personal o també del projecte que hom defensa? ¿Es pot temperar la visceralitat, l’exhibicionisme i la loquacitat que sovint hi van associats amb una bona dosi de pragmatisme democràtic, voluntat d’entesa i disposició al pacte i a la cerca de punts de trobada?

Allunyat de l’acció política “per raons d’edat i geogràfiques”, ha escrit aquest llibre que es fa llegir i que inclou apunts no directament (però diria que sí indirectament) lligats al tema central, que conformen veritables assaigs breus, de molt bona factura, sobre qüestions diverses: un cert tipus de perdedors de la història (Victor Serge, Orwell, Salvador Seguí) -apunt que inclou un calbot al simplisme de Jon Juaristi; la paràbola d’una revista que va fer època: Les Temps Modernes; els llibres dels polítics i els seus autors reals o llogats; Robert Musil, els dimonis i l’estupidesa -per cert, no fa constar que del text de què tracta, “Sobre l’estupidesa”, de Musil, n’hi ha traducció al català a la revista L’Espill 12 (2002), i només assenyala que està disponible en castellà...; Donald Trump, el feixisme i els nacional-populismes; Albert O. Hirschman, economista i pensador admirat, del qual se’n poden aprendre tantes coses i que pondera adequadament; i uns quants més. Uns textos realment estimulants i ben informats.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats