Xavier Ferré (Reus, 1962) és un investigador exhaustiu i un gran treballador. Ha centrat, des de fa anys, els seus esforços en la història del valencianisme. Ha fet una contribucio d’una gran importància, aclaparadora, no sé si reconeguda com pertoca, amb llibres com No tot era Levante Feliz. Nacionalistes valencians (1950-1960) (Alambor, 2000) i Abans i després de “Nosaltres els valencians” (Curial, 2001). Entre molts altres. Llibres que vessen informació, amb recerca de primera mà, anant fins als detalls, al fons de la història, que són les persones, allò que varen fer i el sentit que tenia tot plegat, per a elles i vist des de fora i de lluny, amb les cauteles i el marc teòric escaients.
El valencianisme -cal dir-ho- no ha tingut gran sort historiogràfica. De fet, d’ençà d’El valencianisme polític (1971, reedició en Afers el 1999), d’Alfons Cucó, encara es troba pendent una nova síntesi explicativa, interpretativa i descriptiva. També és el cas del terreny més ampli del valencianisme cultural. No en manquen, certament, les aportacions sobre personatges o episodis concrets, i darrerament em sembla que fins i tot s’han multiplicat. Però falta encara la visió de conjunt amb ulls d’avui.
Potser fa un temps es podia pensar que el valencianisme (a diferència d’altres moviments socials i polítics) era poca cosa, marginal -mai no ho he cregut això, jo-, però des del 2015, si més no, el valencianisme -una certa forma de valencianisme- és una força de govern, influent i condicionadora. Té consistència electoral. Per tant, hi ha matèria. Cal conèixer-ne la genealogia, els orígens, l’evolució, les etapes que ha travessat, les idees, la base social, la cultura política, els equips i les persones que l’han conduit i que hi han participat. Els historiadors tenen feina per davant, diria.
Mentrestant, Xavier Ferré treballa, s’hi ha escarrassat. És doctor en Sociologia i també en Història i fa classes a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Ara acaba de publicar Temps de Germania Socialista (1970-1977). L’origen del sobiranisme polític valencià (Tirant lo Blanch), un volum contundent de 460 pàgines. Tracta amb gran detall i fent ús de materials d’arxiu i una bona dosi d’història oral -n’explica la metodologia- d’un grup polític sui generis. Analitza les idees que Germania Socialista va posar en joc, la seua trajectòria, la seua problemàtica interna, el context en què va funcionar, sense oblidar el factor personal. Dic sui generis perquè Germania Socialista -un grup interessant, pel qual va passar molta gent- era un àmbit de debat intens, amb les eines a l’abast, sobre com calia enfrontar el fet nacional valencià des d’una perspectiva d’esquerra radical. Però una esquerra sense massa teranyines mentals, oberta i imaginativa. La concepció alliberadora que s’hi covava desbordà marcs estrets, i per això va vehicular aproximacions a problemàtiques poc transitades fins aleshores com el feminisme i l’ecologisme, a més per descomptat del valencianisme. El marxisme no dogmàtic, un socialisme d’alliberament, i la reivindicació del País Valencià entès com a “poble diferenciat amb característiques nacionals comunes amb Catalunya i les Illes Balears”, en varen ser els trets definidors. GS va nàixer del rebuig visceral a una concepció clàssica de l’esquerra que feia abstracció de la problemàtica nacional valenciana en nom d’un internacionalisme proletari que amagava la subordinació a instàncies centrals, a direccions de partit alienes i llunyanes, que encobria el sucursalisme mental i la satel·lització. Reivindicava el valencianisme com a consubstancial a l’esquerra, que si era tal havia d’oposar-se a tota opressió, i els valencians eren objecte d’una opressió nacional. No era poca cosa, en aquell temps.
Una altra qüestió fou la praxis, perquè hi va predominar una mena de grupuscularisme profund, tancat en si mateix, gens procliu a quallar com a formació política identificable. S’hi poden fer moltes hipòtesis. Les limitacions teòriques, el tarannà dels fundadors i dirigents, la manca de visió política... En aquestes pàgines de Xavier Ferré se’n troben sens dubte les claus per a entendre el procés de formació, creixement, i finalment de crisi i dissolució d’un grup que segons el seu fundador Josep-Vicent Marquès (l’altre fou Damià Mollà, i en tot moment hi tingué molt de pes Vicent Martí) era de “treball” polític. És a dir que no era un “grup polític”, com tants n’hi hagué en aquella conjuntura de finals del franquisme i la immediata transició. La majoria han desaparegut sense llegat. Germania Socialista, en canvi, fou un laboratori d’idees, una escola de formació, un ferment ideològic molt rellevant, també un marc de militància, que sí que va deixar petjada. Però igual que la resta de grups i grupuscles que nasqueren com a bolets en l’espai de l’extrema esquerra, i que finalment desaparegueren, Germania Socialista tampoc fou capaç de subsistir i projectar-se una vegada consumada la transició democràtica (o encara poc abans). A més va experimentar un procés de radicalització sectària, cap al final, que la conduí a la dispersió i finalment a l’extinció.
Tanmateix, alguns dels papers i documents que va elaborar Germania Socialista han tingut i tenen encara un valor innegable. No només com a testimonis d’una època, sinó com a mostra d’una manera d’encarar problemes llavors molt vius però avui encara vigents. Més enllà del llenguatge sovint deutor d’un marxisme massa sumari, molt propi d’aquell temps d’altra banda, el cert és que, a diferència de tants altres grups que foren teòricament eixorcs, a Germania Socialista “es pensava”. S’intentava analitzar la realitat des de les nostres coordenades, i pensar per compte propi. Això fou sens dubte el seu costat més positiu i també el seu llegat millor i perdurable.
Però Germania Socialista no va superar l’estadi “pre-polític” i nou fou capaç de “fer política”. En raó de causes i factors que els lectors poden albirar o deduir a partir d’aquesta amplíssima informació aportada per Xavier Ferré i Trill. GS hauria pogut omplir el buit que va deixar el primer Partit Socialista Valencià (PSV), dissolt d’una manera poc explicada el 1967, però la radicalització extrema desencadenada al voltant del 1968 ho va fer difícil. Quan arribà el moment d’emergir políticament, el PCPV i el PSPV dominaren l’escena a l’esquerra. Posteriorment calgué reprendre alguns elements, algunes inspiracions i enfocaments que ja eren presents a Germania Socialista. La Unitat del Poble Valencià en va recollir alguns. Però això, ja és una altra història.
Un llibre d’una enorme riquesa argumental i testimonial. Convé llegir-lo.
0