Enmig de les dificultats de tot tipus, com bé es pot suposar, en un temps en què els contactes directes i les connexions indirectes fluixegen, entre temporades de confinament i de teletreball, en raó d’una pandèmia inclement, acaben d’aparèixer tres nous números de revistes valencianes. Un fet que a mi em sembla que dona fe, si encara calia, de la solidesa d’una proposta cultural. No és poca cosa, es mire com es mire. Una revista és la concreció d’un projecte, el resultat d’un treball en equip, el reflex d’un ambient. Un nus d’idees i d’elaboració conceptual i intel·lectual que, en qualsevol cas, exigeix esforç i cooperacions diverses. No és fàcil fer una revista d’un cert relleu i, sobretot, mantindre-la. Aquestes revistes, la continuïtat que demostren, la capacitat de renovar formats i continguts, posen de manifest com a tals que la cultura, al País Valencià, està viva i batega, i d’una manera singular -paradoxes de la vida- en català. El País Valencià és i ha estat terra de revistes (Nueva Cultura, Gorg, Trellat, debats, Historia Social, Canelobre, Mètode, Saó, Pasajes, Caràcters, Lletraferit...) per bé que no sempre s’ha sabut valorar el seu potencial, ni projectar-les o exportar-les. Un problema, en realitat, que afecta el conjunt de l’activitat cultural entre nosaltres, i que mereix comentari a banda. De moment, consignarem l’aparició, l’actualitat, de tres publicacions que sol·liciten l’atenció del lector.
L’Espill arriba al número 63-64 amb sengles articles, esclaridors, sobre la pandèmia a càrrec de dos especialistes reconeguts, Ferran Martínez Navarro i Josep Lluís Barona. És difícil triar els continguts més interessants, però cridaria l’atenció sobre l’article de Víctor Maceda on analitza l’evolució de Compromís: “Finalment, un país amb política”. També em semblen suggeridors els articles de Carles Cabrera a propòsit de Manacor com a poble literari, de David Murillo sobre el populisme o de Manuel Alcaraz sobre l’impacte de la revolució digital en la democràcia. Important, en tot cas, el dossier sobre feminisme avui, amb articles de Capitolina Diaz, Ingrid Lafita i Teresa Turriera. Ara bé, aquest número inclou moltes més coses, com ara un text cabdal de Gayatri Chakravorty Spivak, “Poden parlar els subalterns?”, que és un clàssic contemporani que no havia estat traduït mai al català. I articles de Josep J. Conill, Krisztina Nemes, Anne Cheng, Hamit Bozarslan, i una Conversa amb l’escriptor Burham Sömnez. La pretensió xinesa d’universalitat és el tema de l’article d’Anne Cheng, que toca un punt candent del món actual.
Per la seua banda, Afers ofereix al número 96-97 tot un especial sobre “Literatura catalana d’exili”, amb articles -com sempre, acadèmicament impecables- sobre Carles Pi i Sunyer, Vicenç Riera Llorca, C. A. Jordana o Pere Calders, a més d’incursions en l’ambient d’exili a Buenos Aires i a Cuba. La revista presenta també articles miscel·lanis, sempre llegidors. Destacaré el text de Berta Serra sobre la revista Trellat (1980-1983), que ens proporciona una primera aproximació, documentada i ben sospesada, al que fou aquella revista de la transició, Trellat, que resulta francament interessant. El lector curiós trobarà a més en aquestes pàgines materials sucosos sobre les visites del rei Alfons XIII al País Valencià, sobre la música a València el 1937 o sobre Pietro Vecchio, entre altres. A cura d’especialistes com Ferran Archilés, Marta Garcia Carrión, Isabel Ibáñez o Agustín Rubio Vela. Un número contundent, de més de 680 pàgines. Hi ha on triar.
Concret és la més jove de les tres revistes ressenyades en aquesta Nota, per bé que el títol remet a una publicació que es feia in illo tempore, en la llarga nit del franquisme. És una revista anual, subtitulada “Economia i Pensament”, editada per l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa i l’editorial Tres i Quatre, coordinada per Jan Brugueras. L’objectiu d’aquesta publicació és compaginar estudis i anàlisis de caire econòmic sobre l’Eix Mediterrani -o Euram- amb altres de caire cultural, definidors d’un espai en el qual la història, la cultura i la llengua hi ha deixat una empremta decisiva, que es projecta al futur. L’enfocament del primer número (2019) era aquest i al número 2 (2020) es reafirma. Així, hi trobem articles sobre el continu urbà-rural, l’alta velocitat ferroviària, la capacitat econòmica dels territoris Euram, les varietats de capitalisme i les pràctiques de gestió, el turisme esportiu, o una conversa sobre el corredor mediterrani (Josep V. Boira, José V. Morata, Joan Amorós). En la segona part, articles sobre policia i seguretat als Països Catalans, l’avenir de la llengua catalana, o nació i territori. Capta l’atenció especialment l’article de Ferran Garcia-Oliver sobre el nacionalisme espanyol (“Tots son uns i els mateixos”, veritable requisitòria ben documentada, l’aproximació de Martí Domínguez a la significació cultural i nacional d’Andreu Alfaro, la reflexió sobre València de Pilar Garcia Trobat, o l’anàlisi i exemplificació de l’epistolari de Teodor Llorente a cura de Rafael Roca. Tot això és només una mostra d’un sumari més ric i dens. Un bon material per al debat, per a no perdre el nord...
Les revistes cultures són un element fonamental en una cultura, conclourem a poc que hi reflexionem. Ha estat així històricament. A hores d’ara es troben en una cruïlla, degut a l’evolució accelerada dels nous formats digitals, complementaris però no substitutius. Hi ha qui, apressat, en decreta les absoltes. Però convé mirar al món exterior, al que passa en un context més ampli, per tal de diagnosticar sense pontificar massa. La revista en paper -la revista de cultura i pensament-, com els llibres, d’altra banda, ofereix una cosa difícil de substituir: la possibilitat d’una lectura còmoda, pausada, discontínua si es vol, amb llapis a la mà, atenta i en condicions. Després d’un bona estona de llegir, l’esperit en surt enriquit i els ulls no fan pampallugues.
0