De Nova York a València, la història és nostra

Escric des de Nova York, a 12 graus sota zero. Gràcies a les capes d’abric, que en són moltes, podem gaudir de passejades pel Village, per Harlem o per Williamsburg, però els nostres nassos acaben tan gelats com el llac de Central Park. Cal refugiar-se del fred i, per a fer això, no hi ha cap lloc millor que un museu. Al d’Història Natural podem admirar grandiosos esquelets de dinosaures reconstruïts a partir de fòssils; al Planetari ens sentim menuts amb la visió de l’univers en expansió; al Metropolitan podem seleccionar pintura europea moderna i contemporània. I encara ens queda tant per veure, sense comptar el MOMA o el Museu d’Art de Brooklyn! Vestigis precolombins, col·leccions egípcies, escultures clàssiques, tresors medievals, avantguardes contemporànies… en una ciutat com Nova York —o Londres, o París— es corre un veritable perill de mort per indigestió d’art.

No obstant això, si haguera de recomanar una visita, seria la del Museu de la Ciutat de Nova York per la magnífica exposició que acull sobre les lluites socials durant els últims dos segles, des de l’antiesclavisme fins a l’alliberament gai, passant pel moviment obrer o les sufragistes. Hi afegiria també el Tenement Museum, on es poden conéixer les terribles condicions de vida de milers d’immigrants que, en diferents onades, van arribar al Lower East End: alemanys i irlandesos a mitjan segle xix; jueus russos, polonesos o ucraïnesos dècades després; italians al començament del xx; xinesos a partir de l’alçament de les lleis d’exclusió; porto-riquenys i dominicans des dels anys 60. I per acabar, el Museu de la Immigració instal·lat al centre de recepció d’Ellis Island, porta d’entrada —tantes vegades tancada— per a més de dotze milions de persones que buscaven el seu somni americà fugint del malson de la fam i la misèria. A mi aquestes tres senzilles exposicions em diuen moltes més coses de Nova York que les grans pinacoteques i les luxoses col·leccions d’objectes portats de la resta del món. Perquè, per damunt del gaudi estètic que em poden produir les meravelles artístiques o arquitectòniques sufragades per Rockefeller i les altres grans famílies de l’imperi del dòlar, m’interessa conéixer i comprendre la construcció de la societat novaiorquesa per baix, per mitjà de les lluites col·lectives i de la cultura popular.

Això m’ha fet pensar en la meua pròpia ciutat, València. Sense arribar a ser una gran capital mundial, tenim bastants atractius museístics per als turistes que ens visiten. Però en la línia descontextualitzada d’una cultura elitista —i, de vegades, rància— sense connexió amb la història social de la nostra ciutat. De la gairebé cinquantena de museus del cap i casal —simptomàticament, hi abunden els de temàtica religiosa— només el Museu d’Història de València s’ocupa en certa mesura de la gent de baix que, amb la lluita diària, ha construït la societat que tenim hui. I estic segur que la majoria dels valencians desconeixen l’existència d’aquest museu, situat a Mislata, molt recomanable de visitar, però necessitat d’una actualització ben important.

Em permet afegir aquest punt a la llarga llista de tasques pendents del nou govern municipal tripartit. Posar València en el mapa és també oferir als visitants —i als mateixos veïns— una exposició cèntrica i permanent, àmplia i documentada amb rigor, sobre el nostre passat i el nostre present com a societat dinàmica i plural. Perquè ací tenim una llengua pròpia que ha sobreviscut en gran manera gràcies a la cultura popular per l’esforç de molta gent que no va voler deixar de viure en valencià. I també hem tingut immigracions que ens han fet feliçment mestissos. Els nostres “irlandesos” van venir d’Andalusia o de la Manxa; els nostres “hispans”, del Perú, de l’Equador o de Bolívia, i els “afroespanyols” procedeixen de tot el continent, des de Tànger fins a Malabo. I tenim moviments socials, com la plataforma CIE NO i els Salvem el Cabanyal, el Botànic o l’Horta, que han fet més coses per la ciutat que molts alcaldes i regidors. Necessitem un museu que no parle de celebritats, sinó que faça cèlebres els nostres lluitadors obrers, les nostres feministes, els veïns i les veïnes que van aconseguir victòries històriques, com les del Túria i el Saler.

Diuen que el departament de Turisme de l’Ajuntament de València vol recuperar la connexió aèria directa amb Nova York. Espere que els meus amics novaiorquesos vinguen i puguen conéixer els conflictes i les lluites que han transformat la meua ciutat, com jo he pogut fer-ho a la seua. Perquè, com va dir Allende, “la història és la nostra i la fan els pobles”.